Por.

Por, por de no trobar mai la felicitat, por de no saber el que vols, por de no acabar obtenint de tu el que n’esperes, por de tot, por de tu. Però unes il·lusions apareixen, la vida sembla donar-te allò que tan temps portaves cercant. Veus una llum enmig de la foscor, un somni encara per a fer-se realitat, un desig, el teu desig; però la por encara hi és. Però ara hi és d’una forma diferent, no és la por de no viure la vida, ara és la por d’espatllar-la. Saps que tens al davant un dels obsequis més valuosos que aquesta vida t’ha ofert, i tu no saps com acceptar-lo. Saps que no te’l mereixes, no vols fer-te més mal; no vols ser aquell nen a qui li donen un caramel i després li acaben prenent. No, tu vols ser més; vols ser el nen que acaba aconseguint aquell caramel.
Tot i així tens por, por de que s’escapi, de que el teu caprici marxi abans de tu haver-li dit que t’importa, que el necessites, però realment te’l mereixes?



Trista alegria.