Pujarem la tristesa dalt les golfes

2012-02-02T20:56:00.001+01:00

No és, saps autor? La més brillant de totes. A vegades passa desapercebuda entre les seves germanes diminutes. Em refereixo a la Polar, l’estrella Polar. Amagada entre milers de puntets brillants, amagada en la foscor de la nit, com jo, igual que jo. La Polar, la que senyala el nord, aquest punt que jo tinc perdut. La Polar, està allà. La tinc ben localitzada. L’home del planetari ens va explicar com trobar-la, com reconèixer-la entre milers, entre milions. L’última de la Osa Menor, sense brillar, rebutjant protagonisme, com volent escapar, com jo, igualeta que jo, com volent escapar...

Una altra recomanació!

2012-01-29T20:54:00.003+01:00

-Som energia. Energia és tot el que veig en aquest món. Energies que t’inunden quan les veus, quan les sents, quan les estimes, quan t’adones que les amaves... Energies que et permeten trobar les teves sendes.

>> Les energies no es poden fingir, són les que són. Et poden ajudar a veure el futur, o tornar-te la teva infantesa o adolescència.

>> Jo busco energies. No importa l’edat, el sexe ni l’aparença física.

>> Darrere dels cossos, de les paraules, rere l’amor i el desig hi ha aquestes energies poderoses.

Fragment del llibre si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.

2012-01-27T21:09:00.001+01:00

Continua existint aquell instint, irracional i infundat, aquell pes que produeix la por del qual resulta tan difícil alliberar-se...

un altre diumenge camí del capvespre

2012-01-27T17:30:00.002+01:00

Era fosc. Segurament a totes les Ventafocs ja se’ls havia trencat l’encanteri i tenien a tots els prínceps buscant-les com desesperats. La veritat és que li era igual. Ella no buscava ningú, ni ningú la buscava. O sí, però també li era igual.

Que dur era està tancada en aquella habitació. Sola. Tot i que l’acompanyaven una sèrie de pensaments que no la deixaven dormir. Ni tan sols la consolava l’olor a tabac que es passejava per l’aire espès que l’envoltava. Sonava The Police, la màgica veu d’Sting interpretant Every Breath You Take. Però això tampoc la feia estar millor.

Va sentir un cop a la finestra. Amb tota la parsimònia del món, va aixecar-se tot col•locant-se bé els cabells. Va mirar a través del vidre amb curiositat per saber què podia haver estat aquell soroll. I allà, just allà, en aquell precís instant hi tenia la felicitat.

Els jocs de la fam

2012-01-25T16:37:00.003+01:00

Podries sobreviure tot sol, en un món salvatge,

on tothom farà el possible perquè no tornis

a veure la llum del sol?

Vint-i-quatre adolescents forçats a jugar.

Només un guanyador.

Els jocs de la fam han començat...

Els jocs de la fam de Suzanne Collins, un llibre que us recomano. No podreu parar de llegir, els suspens i la intriga farà que no puguis deixar-lo fins acabar la última pàgina!

El meu amor Sputnik de Haruki Murakami

2012-01-18T11:50:00.002+01:00

“I llavors ho vaig entendre. Érem dues companyes de viatge fantàstiques, però, finalment, només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblem unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet només són una presó on cadascuna de nosaltres està tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d’aquests dos satèl·lits nostres es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l’una a l’altra. Però això passaria només durant un moment brevíssim. L’instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no-res.”

“El meu amor Sputnik” de Haruki Murakami, tot i ser una de les novel·les menys mediàtiques del autor, és un clar exemple més de la seva prosa lírica i enigmàtica. Al mateix temps, desencadena un nou univers on la condició humana viu sotmesa a la solitud i on travessar portes que et condueixes a nous món o realitats pot ser possible. ”Qui sóc? ¿Què busco? ¿Cap on vaig?” Són, de ben segur, les preguntes que ressonen al llarg de tota la història, i que en l’intent de respondre’s esdevenen un viatge en nòria, un viatge circular, que no porta en lloc. Molt sovint, les accions dels tres protagonistes esdevindran un Sputnik II amb la gossa Laika a bord, i de la mateixa manera que aquesta es va sacrificar, tals accions quedaran, també, sacrificades, encara que, més d’un cop podran convertir-se en espais que s’obren camí “a l’altra banda. ”

La novel·la s’inicia a la gran metròpoli de Tòquio, els seus tres protagonistes: un jove mestre de primària enamorat de Sumire, una amiga de la universitat que viu en el seu propi món desordenat, regnat per les seves obsessions literàries i el desig efervescent de ser escriptora; i Miu, dona molt més gran que Sumire, entesa en negocis, rica i casada. Sumire des del primer moment en que coneix Miu quedarà totalment enamorada d’ella. Tanmateix, un misteriós incident en el passat farà que Miu es vegi incapacitada per correspondre als desitjos de Sumire. Tots tres personatges viuran en un triangle tensat per l’erotisme, els desitjos i l’anhel d’explicar l’inexplicable. I, paral·lelament, és crearà una distòpia, en un moment donat una petita escissió que fragmenta en dues parts el món- “Aquesta banda, l’altra banda”- i mentre que un part remet al món real, l’altre es vestirà pel món de les ombres, la mort, els somnis i els desitjos ocults.

REALMENT ÉS MOLT BO.

2012-01-17T20:31:00.000+01:00

“I va ser en aquella ocasió en la que vaig començar a pensar amb en Thomas Jefferson escrivint la Declaració de la Independència, dient que tots tenim dret a viure, a ser lliures i a buscar la felicitat. I vaig pensar en com va saber posar la paraula “buscar” allà al mig, com si ningú realment pogués arribar a la felicitat. Només podem buscar-la…”

De la pel·lícula En busca de la felicidad

Torna Nadal

2011-12-29T18:10:00.003+01:00

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

BONES FESTES

2011-12-25T11:42:00.002+01:00

2011-12-19T20:01:00.002+01:00

"Cada dia m'adono que m'enganyo amb els pensaments del dia abans."

Una frase del llibre Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor

(Quan la vaig llegir amb va fer reflexionar durant una bona estona. Prova-ho. Potser et sembla que no però, si hi rumies, en el fons pots trobar-hi alguna cosa que desconeixies en només veure-la i llegir-la un cop).

2011-12-08T19:06:00.001+01:00

"Si et serveix d'alguna cosa, mai és massa tard o, en el meu cas, massa aviat per ser qui vols ser. No hi ha límit en el temps. Comença quan vulguis. Pots canviar o no fer-ho. No hi ha normes al respecte. De tot podem treure una lectura positiva o negativa. Espero que tu treguis la positiva. Espero que vegis coses que et sorprenguin. Espero que sentis coses que mai hagis sentit. Espero que coneguis a persones amb un altre punt de vista. Espero que visquis una vida de la que et sentis orgullosa. I si veus que no és així, espero que tinguis la fortalesa per començar de nou."

De la pel·lícula El curiós cas de Benjamin Button

2011-12-05T22:01:00.002+01:00

"Tingues cura dels teus pensaments, perquè es tornaran paraules. Tingues cura de les teves paraules, perquè es convertiran en actes. Tingues cura dels teus actes, perquè es faran costum. Tingues cura dels teus costums, perquè forjaran el teu caràcter. Tingues cura del teu caràcter, perquè forjarà el teu destí. I el teu destí serà la teva vida."

Mahatma Gandhi

2011-11-28T20:33:00.000+01:00

“Si poguessis evitar que una persona que estimes es clavés cap més estella al dit, et dedicaries a folrar tota la fusta del món d’un material suau i transparent, només per evitar que se les clavés. Això és l’amor.”

Una part del tot, Steve Toltz

Em sap molt greu

2011-11-25T12:38:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=jXG0YMv5Fvk&feature=relmfu
Qui ha escopit a la terra perquè ara ens escupi ella d’aquesta manera?

Un infern que ja sent la pudor de totes les nostres carns.

El món pot arribar a ser un lloc trist, molt trist.

Que injusta la vida...

2011-11-23T16:32:00.003+01:00

Per què sempre passen coses dolentes a les persones que no ho mereixen? Sincerament jo no ho entenc. No entenc que una persona que ha lluitat tan se li escapi la vida sense poder-hi fer res així perquè si, perquè la vida és injusta, molt injusta. Mai ho acabaré d’entendre, ser que no hi podem fer res i que hem de tirar endavant però això no em consola, perquè no s’ho mereixia, era un lluitador i sempre ho serà. I això em fa pensar en com tot pot acabar en un moment, és amb aquestes coses quan t’adones de que no pots deixar passar res perquè potser demà ja no ho podràs fer. Fa uns dies escrivia un text parlant de totes les coses boniques que hi ha, però avui no hi són, avui només hi ha tristesa, avui ens ha deixat una gran persona i això em recorda que no fa pas gaire també ens va deixar una altra magnífica persona. Tant sols espero que sàpiguen, allà on siguin, que no els oblidarem MAI!

Jo sóc català

2011-11-11T20:18:00.004+01:00

"Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Ha estat la nació més gran del món. Us n'explicaré el per què. Va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres.... això és Catalunya"

Pau Casals

20 anys sense Montserrat Roig

2011-11-10T19:11:00.003+01:00

"Des que la humanitat va llegir Anna Karenina, o qui sap si abans, ens hem acostumat a repetir que la gent feliç no té història, i ara veig que no és veritat. Si hi ha alguna història interessantper a ser narrada, és la de la gent feliç. Jo en vaig ser, amb la Mar, i aquells moments s'estan quiets però no morts, s'estan amb mi, silenciosos quan jo vull, parladors quan ho ho desitjo. Es presenten davant meu com retalls inservibles en aparençam, aplegats amb dolor, recollits amb alegria, resistint-me a creure que l'adolescent recuperada gràcies a la Mar, ja no pot tornar." El cant de la joventut, Montserrat Roig (1989)

El mirall de l’ànima

2011-11-08T12:18:00.006+01:00

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós

Pere Calders

Bonic

2011-11-04T15:28:00.001+01:00

Bonic. Bonic és anar sempre amb un somriure als llavis, bonic és contagiar la teva alegria, bonic és aquell gest d’efecte inesperat, bonic és ser lliure, bonic és no pensar, bonic és imaginar, bonic és creure que tot és possible, bonic és respirar profundament i deixar anar l’aire a poc a poc, sense pressa, bonic són els moments de rialles, xerrades amb amics que duren i duren, bonic és saber que sempre tindràs algú que et farà costat, bonica és una abraçada regalada, bonic és lluitar per el que tu vols, bonic és escoltar aquella cançó especial, bonic és estimar, bonic és ser estimat, bonic és saber que et troben a faltar, boniques son les persones i tot el que podem arribar a fer, bonic és sentir les ganes de riure i oblidar els problemes, bonic és saber que pensen en tu, bonica és la vida i són tots aquells petits instants de felicitat que la fan encara més bonica.

La ironia dramàtica en el cinema

2011-10-25T14:14:00.021+02:00

La ironia dramàtica és un recurs literari que s’utilitza per augmentar el dramatisme i la tensió i establir complicitat amb el públic. Consisteix en donar a conèixer al lector o espectador alguna cosa que els propis personatges no saben. Hi ha molts exemples en diverses obres literàries, i en el teatre d’Àngel Guimerà en trobem uns quants. A Terra Baixa, en Manelic desconeix el veritable motiu del seu casament amb la Marta, informació que sí coneixem nosaltres i també els altres personatges ja que, de fet, és vox populi. A Maria Rosa, en canvi, com a públic ens trobem en una posició privilegiada, ja que (durant bona part de l’obra) els únics sabedors del que realment va passar en l’assassinat del capatàs som nosaltres i el propi Marçal.

Aquesta mateixa eina solia emprar el director de cinema Alfred Hitchcock per crear suspens en les seves pel·lícules. Quan se li va demanar que descrivís el gènere del qual era i és considerat el gran mestre, Hitchcock respongué: «Imagini's a un home assegut en el sofà preferit de casa seva. A sota hi ha una bomba a punt d'esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens.» Així doncs, podem identificar perfectament aquest suspens amb la ironia dramàtica.

Un exemple fantàstic en la seva cinematografia és La soga (1948), basada en una obra de teatre del dramaturg P. Hamilton anomenada Rope’s End (1929) i que, al seu torn, està inspirada en un crim real.

Just al començament de la pel·lícula assistim a l’assassinat d’un jove, el cos del qual és amagat en un bagul. Aquest servirà de taula pel sopar que els assassins han preparat amb diferents convidats, entre ells els pares i la promesa de la pròpia víctima. La tensió i el suspens estan servits.

Tota la planificació del film és purament teatral. La situació té lloc en un sol escenari, el pis dels dos protagonistes, i en temps pràcticament real i tot el pes recau sobre el guió, els actors i la direcció (punts comuns amb el teatre) i deixa de banda altres aspectes típicament cinematogràfics, com la banda sonora i l’edició de vídeo. I és que Hitchcock es va despendre del que potser és l’element més característic del cinema i sobre el qual havia demostrat tenir un domini magistral: el muntatge*. Enlloc d’això, incideix en la nostra mirada d’espectadors mitjançant els enquadraments i els moviments de càmera. I el resultat és genial.

Però la ironia dramàtica no només serveix per crear tensió. També és utilitzada en altres pel·lícules com American Beauty (1999), en la qual sabem des del començament que el personatge de Kevin Spacey morirà (ho explica ell mateix mitjançant la veu en off) i el fet de saber-ho fa que percebem tota la pel·lícula d’una manera diferent: No ens limitem a observar la vida del protagonista, sinó que busquem el motiu pel qual ha mort; volem saber com ha ocorregut tot i si han valgut la pena els seus últims dies. Moltes dècades abans Billy Wilder ja havia utilitzat el recurs del “narrador mort” a una altra joia del cinema com és Sunset Boulevard (1950). També podríem parlar d’ironies dramàtiques implícites. En la pel·lícula Titànic (1997) ens estremim una mica quan Jack, personatge interpretat per Di Caprio, guanya un passatge en el transatlàntic. I és que l’enfonsament del famós vaixell és un fet real i històric, i això fa que sabem –encara que no aparegui directament en el film– que guanyar aquells passatges en una partida de pòquer no ha estat el cop de sort que en un principi creuen. Així doncs, es crea la ironia a partir de factors externs a la pròpia la pel·lícula (però no per això menys deliberats).

Hi ha infinitat d’obres, tant literàries com cinematogràfiques, que utilitzen la ironia dramàtica. Se us n’acudeix alguna altra?

*Us recomano aquest vídeo en el qual Hitchcock explica la importància del muntatge mitjançant el que es coneix com a "efecte Kuleshov": http://www.youtube.com/watch?v=TNVf1N34-io&feature=related

2011-10-14T16:24:00.000+02:00

“Però què significa? Explica-m’ho, què val una vida sense cap gust per la vida? Ell va rumiar: que res no et fa realment mal ni res t’alegra de veritat. Vivim perquè vivim, perquè per casualitat no morim.”

Tota una vida, David Grossman

VIVIM A COP DE ROCK

2011-10-13T22:33:00.001+02:00

El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es va estrenar al Teatre Victòria el nou musical de Dagoll Dagom, Cop de Rock, que fa referència a les mítiques cançons del rock català dels anys 80 i 90. Alguns d’aquests grups, avui encara són vigents, d’altres es van separar. Aquest espectacle és un homenatge a aquests grups i a aquestes cançons que durant tants dies i tantes nits escoltàvem sense parar.

Però l’estrena oficial del musical es va fer ahir, 28 d’octubre, amb un èxit rotund ja que les entrades estaven exhaurides des de feia dies.

L’obra es basa en un grup anomenat Cop de Rock o com diuen ells en escena: “Cop de Rock, una banda que fa el que pot!”. Aquesta banda està formada per tres nois i una noia: en Roc, en Ramon, en Pau i la Núria. Tots ells són d’un poble de l’Alt Empordà. És una història d’amors entre els nois del grup i unes noies de l’Ebre que han anat dos dies a l’Empordà a celebrar el comiat de soltera d’una d’elles, la Lluna (Mariona Castillo). Entre escena i escena hi ha com a fil conductor els fragments de les magnífiques cançons de Sopa de Cabra, Sau, Pets i Lax’n’Busto, entre altres. Podem dir, que l’argument és senzill, però el mateix temps va bé per musicalitzar les escenes. La coreografia està ben pensada i ben estructurada. Però a part d’això, Joan Lluís Bozzo ha sabut aprofitar l’espai de l’escenari mitjançant una plataforma giratòria que facilita els canvis d’escena. A més a més, a l’escenari hi figuren tres rocs que serveixen per donar un ambient costaner al poble i com a suport de projecció d’efectes visuals.

La història està dividida en dues parts: la primera, situada el 1992, l’any memorable del Barça a Wembley i dels Jocs Olímpics a Barcelona, és l’etapa de maduració del grup. A la segona part, ens situem a l’any del Fòrum a la capital catalana, el 2004, any en què els personatges tenen una segona oportunitat per arreglar tot allò que un dia van deixar enrere.

És una representació que t’arriba al cor. És capaç de provocar-te la més sincera rialla en un minut i al següent, l’emoció de l’escena fa que no et puguis contenir les llàgrimes galtes avall. La funció, inevitablement, també té una pinzellada de catalanisme ja que tal com diu en Roc (Roger Berruezo i cantant del grup): “Canto amb la llengua que somio”!

Podreu gaudir del musical fins al 8 de gener del 2012. No us ho perdeu!!!

Joc

2011-10-08T20:51:00.001+02:00

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

2011-10-08T20:48:00.001+02:00

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

DECEPCIÓ

2011-09-29T22:29:00.002+02:00

Malalties de l'ànima no maten,

n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...

Per dolor, les parets del cor no esclaten,

sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,

del cor no trauen la infernal cremor;

mullen ses fibres que eixamplant-se baten,

i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda

per ésser naix d'alts sentiments traït:

la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit

que, si els desigs de l'home són sens mida,

també el cor pel dolor és infinit!

Marià Aguiló

Espero que us agradi ! :)

Laura - Lluís Llach

2011-09-19T16:48:00.003+02:00

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Trobo que és una cançó preciosa, tant la música com la lletra, i he volgut compartir-la amb vosaltres. Aquí us deixo el link per escoltar-la:
http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko

Per què escric. Per què escriu, un escriptor

2011-09-13T18:02:00.004+02:00

Donem la benvinguda al curs 2011-2012 amb les paraules de Jaume Cabré parlant de per què escriu. Val la pena que les llegiu:

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi, la qual cosa no està renyida amb el fet que un cop he acabat una novel·la i l'he donada definitivament per enllestida, i ja en parlarem, d'això de donar per acabat un text, no la torno a llegir mai més. En tinc prou amb tenir-la tota al cap, per més que amb el pas dels anys se me'n vagin desdibuixant els perfils i de vegades, molt més que els perfils. Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. "

El sentit de la ficció, Jaume Cabré

2011-07-19T17:37:00.002+02:00

Guanyar-se el respecte de les persones intel·ligents i l'afecte dels nens. Apreciar la bellesa de la naturalesa i de tot el que ens envolta. Buscar i fomentar el millor dels altres. Donar el regal de tu mateix als altres sense demanar res a canvi, perquè donant és com rebem. Haver complert una tasca, com salvar una ànima perduda, curar a un nen malalt, escriure un llibre o arriscar la teva vida per un amic. Haver celebrat i rigut amb gran entusiasme i alegria i cantant amb exaltació. Tenir esperança fins i tot en temps de desesperació, perquè mentre hi hagi esperança hi ha vida. Estimar i ser estimat. Ser entès i entendre. Saber que algú ha sigut una mica més feliç perquè tu has viscut. Aquest es el vertader significat de l'èxit.

Ralph Waldo Emerson.

2011-05-20T16:41:00.003+02:00

"Ens van fer creure que el "gran amor", arriba una sola vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l'amor no "arriba", sinó que es genera sol, quan menys t'ho esperes. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, creixem millor, ens fem millors. Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d'una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l'altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l'esquena la responsabilitat de completar el que ens falta. Ens van fer creure en una fórmula anomenada: "Dos en un": dues persones pensant igual, actuant igual, i que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: Anul.lació. I que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable. Ens van fer creure que el casament és obligatori, sense importar que es desconeguin aspectes fonamentals perquè aquest funcioni. No ens van dir que les normes de la nostra societat són contràries a la natura. Ens van fer creure que els guapos i prims són més estimats. Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i que els que escapen d'ella estan condemnats a la marginació.
No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustren a les persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives. Ah, tampoc ens van dir que algú ens havia de dir tot això ... Perquè vivim en un món on ens amaguem per fer l'amor... encara que la violència, es practica a plena llum del dia"

John Lennon

2011-05-16T20:43:00.002+02:00

Què és la vida quan ho veus tot negre? Què és l'amor quan no el pots sentir? Què és l'amistat quan no la pots compartir? Què són els somnis si no saps somniar? Què és el present quan desconeixes el futur? Què és tot quan tot és res?
Cada moment val or; bons o dolents, no tenen preu. Cada somriure viscut, cada paraula trobada, cada petó robat, cada batalla vençuda, cada batalla perduda... No sabem tot el que tenim fins que ho perdem tot.

Em miro i em torno a mirar

2011-05-04T22:19:00.006+02:00

El fum no em surt pel cap, la mosca que m’ha pujat al nas es tan tímida que no ensenya ni una pota. Tot i que ahir, abans d’ahir i la setmana passada vaig assegurar haver caigut de quatre potes m’aguanto sense trontollar a peu coix. Em giro i tot és més que flors i violes, visc en eterna primavera. No em puc conformar en ser feliç i menjar caramels de cafè? Els anissos mai han existit.

Hi ha molta gent que bufa i no li surten bombolles, gent que cau i no es pot aixecar, gent que es voldria canviar de barri però ja és massa tard. Hi ha coses que no s’entenen.
Fins una altra Ana...

ERRORS

2011-05-04T19:59:00.001+02:00

La nostra història, un curt conte de dies de pluja. Tot va començar quan vaig veure per primera vegada els teus ulls del color de l’estany. El blau i el verd s’hi barrejaven com la llet es mescla amb el cafè. Aquell dia queien gotes i el cel era ple de núvols.
El primer peto va estar envoltat d’humitat i fred. No es veien les estrelles ni la Lluna. Va ser una nit molt estranya, sens e màgia ni papallones a l’estómac.
El nostre conte ha estat un error. Ha d’acabar però tinc por de dir-t’ho.
La pluja i els núvols m’ho han dit tots aquests dies però no els hi feia cas. Va ser culpa meva, ho se, i ara et faré mal. Tinc una raó per fer-ho i és que necessito ser feliç.

LLETRA A DOLORS

2011-05-02T20:34:00.001+02:00

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Per tu Ana.

2011-05-01T01:16:00.002+02:00

Un moment i tot canvia, un moment i el món es gira, un moment i perds la partida, un moment i voldries tornar enrrere, un moment i sembla que el temps s'aturi, que res tingui sentit, que les paraules ja no s'entenen i res pot fer que les coses tornin a ser com abans. Llàgrimes i més llàgrimes, no pots evitar que caiguin, n'hi tan sols te n'adones. Un silenci s'apodera de tot, només el trenca el so del dolor. I no pots respirar, t'adones que és de veritat, que està passant, que no és un somni i no et podràs despertar. A vegades les coses passen sense que puguis evitar-les encara que no entenguis el perquè, encara que no sigui just, encara que sigui trist; passen i prou.

En un instant s'ha perdut una vida, una amiga. Ens ha deixat i sabem que sempre sentirem la seva absència, que no perdrem mai el seu record i que anem on anem sempre ens acompanyarà. Siguis on siguis t'estimem!

Va per ella...

2011-04-25T16:16:00.002+02:00

"(...). Però la mort,
acceptar tota la mort, des d'abans
de la vida, amb tendresa, i no enfadar-se'n
això no es pot descriure."

R. M. Rilke (1875-1926)

MOMENT DE PAU

2011-04-10T18:23:00.002+02:00

El vent, el soroll de les fulles dels arbres al moure’s, els cabells voleiar. Sentir l’escalfor del sol a la pell. Tocar l’aigua freda del riu. Mirar amunt i veure el cel blau, amb els núvols decorant-lo. Sentir els ocells cantar, respirar l’aire net i sentir la tranquil·litat de la natura. Un món part, sense presses ni preocupacions, sense maldecaps. Només deixar passar el temps sense que res més importi. Tan sols gaudir d’un moment de pau.

Us recomano que trobeu un moment per vosaltres i gaudiu d'un moment com aquest!

l'amor vertader

2011-03-30T17:22:00.011+02:00

Un home de certa edat va venir a la clínica on treballo per curar-se una ferida a la mà. Tenia molta pressa i mentre el curava li vaig preguntar què era allò tan important que havia de fer. Em va dir que havia d'anar a una residència d'ancians a esmorzar amb la seva dona que vivia allà. Em va explicar que ja portava bastant temps en aquell lloc i que tenia un alzheimer molt avançat. Mentre li acabava de curar la ferida, li vaig preguntar si ella es preocuparia en el cas que ell arribés tard aquell matí. Em va dir que no, que ella ja no sabia qui era, que feia quasi 5 anys que no el reconeixia. Al dir-me això, li vaig preguntar extranyada: "i si ja no sap qui és vostè, per què aquesta necessitat d'estar amb ella cada matí?" Em va somriure i acariciant-me la mà em va contestar: "ella no sap qui sóc jo, però jo encara sé molt bé qui és ella" Vaig haver d'evitar que em caiguessin les llàgrimes i mentre marxava, vaig pensar que aquell era l'amor que volia a la meva vida; l'amor vertader no es resumeix només al físic o als detalls romàntics, el vertader amor és l'acceptació de tot el què l'altre és, de tot el què ha set, del què serà i de tot allò que ja mai podrà ser.

Absència.

2011-03-29T15:16:00.003+02:00

Tan fonda, amiga meva, tan estranya

la distància de mar i continent!

I tan alta i tan freda la muntanya

que ha de sobrevolar el meu sentiment!

I aquesta soledat que m’acompanya,

avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara

que percebo la fressa del trepig,

que sento el teu alèn en la meva cara

i el sabor de tants besos entremig,

¿com és possible que l’absència encara

no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria

ans com l’amant que només pensa amor,

he refet en una obra transitòria

la teva imatge amb afanyós rigor

damunt el marbre dolç de la memòria

i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta

d’on mai ningú no trobarà el camí,

i de nit, com qui fa una malifeta,

que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,

arriba fins a tu, a la quieta

i en pensament, allò més pur de mi.

Joan Oliver (Pere Quart)

Què veus des de la finestra?

2011-03-25T20:11:00.003+01:00

Aixeca el cap de la pantalla de l’ordinador. Només un moment. Ves fins a finestra més propera i aixeca la persiana o enretira les cortines. Mira a fora, observa l’exterior. Potser veus els pisos i les cases del costat amb la roba molla estesa al balcó. O potser veus els camps o les muntanyes del voltant. Si hi ha boira, només podràs veure el color blanc, però si és de nit podràs veure les petites estrelles que pinten tot el cel. Una cosa és segura, el cel que veus, és el mateix que veu el teu veí, qualsevol persona del poble del costat o qualsevol persona del món. I tu, què veus quan mires per la finestra?

Caos

2011-03-24T20:07:00.005+01:00

No és un deliri, no és una al·lucinació. Vivim en una realitat on només pots somriure després d’haver plorat molt, després de deixar de sorprendre’t per qualsevol final i conèixer-te tots els principis que comencen després d’una nit de tempesta.

No puc evitar sentir-me marejada per la il·lusió òptica de la il·lusió de la realitat, una realitat que desafina.

2011-03-24T15:19:00.002+01:00

Una música llunyana m’arriba a les orelles. Els ocells volen tranquils mentre canten anunciant la primavera. De tan en tan, el motor d’un cotxe trenca aquesta calma. A fora fa sol, arriba el bon temps i la gent ja té ganes d’estiu, vacances i calor. Des de l’estudi analitzo la situació i sento que el campanar m’indica que els quarts van passant. Tinc els apunts damunt la taula. Ja he deixat que el campanar toqui prous cops i potser que comenci a estudiar…

BONA SORT AMB ELS EXÀMENS!

2011-03-23T19:55:00.000+01:00

La vida. Un seguit de dies amb fets inesperats. Creem relacions amb la gent que ens envolta, fem amics i amigues, ens enamorem.... Primer, però, comencem estimant a la família. Després són els amics els que arriben a ser els més importants. Arriba el primer amor, i després el segon i el tercer. Experiències, enganys i moments especials. Els lligams que tenim amb els que ens envolten es fan i es desfan. Ara són coneguts que amb els anys seran amics, o amics que quedaran en el passat sense saber ben bé el motiu. És curiosa la nostra manera d’actuar. Som ésser socials però alhora passem moments de solitud. Una solitud que pot ser perfectament envoltada de gent. Passem èpoques de tot al llarg d’aquest camí. En alguns moments de la nostra vida ens menjaríem el món, en altres i regna la tranquil·litat i l’estabilitat i en alguns altres només fem que donar-nos cops de cap i adonar-nos del que realment és la vida: caure i aixecar-se per gaudir de les vistes que hi ha quan estàs dret perquè aviat hauràs de tornar a començar i superar un altre entrebanc.

2011-03-23T19:04:00.003+01:00

El sol se'n va i cedeix el pas a la claror de els estrelles.

La lluna, plena i ferma presideix un cel atepeït de somnis.

La nit deixa lloc de nou a un món apte per immaginar i per creure.

Per nens i també adults, la fe és imprescindible sempre.

Què en seria de les persones amb un buit com el causat per la llum permanent?

Sense somnis...

No tindriem RES.

2011-03-11T23:48:00.006+01:00

- Canviar el destí? Tu creus això?

- Sí, es clar que sí. T'asseguro que als pròxims 50 anys les perso...

- ...les persones seguiran morint-se, seguirà plovent després d'haver rentat el cotxe i els Rolling Stones seguiran fent gires. Tot està fora de control. L'únic que podem controlar són les pròpies decisions.

Fragment de la pel·lícula "Un dia inesperat", que la recomano a tothom!

EL CAÇADOR D'ESTELS

2011-03-10T17:08:00.004+01:00

Khaled Hosseini va publicar El caçador d'estels al 2003 i va ser un autèntic bestseller als Estats Units. Més tard, al 2007, Marc Foster en dirigí la pel·lícula.

La història parla sobre Amir, un noi que viu als Estats Units, on va arribar de petit en companyia del seu pare fugint de la invasió sovètica de l'Afganistan. Tot comença quan rep una trucada d'un home de l'Afganistan.
A continuació hi ha un flashback explicant la infància d'Amir, un nen infeliç que viu en una casa benestant i té com a únic amic a Hassan, fill del criat que ha servit al seu pare durant els últims 40 anys i d'una étnia que no és de l'étnia pastún. La principal afició dels dos nens és fer volar cometes.
De gran es veurà obligat moralment a anar al rescat d'un nen estretament relacionat amb el seu propi passat.

La crueldat dels nens; els conflictes étnics i la segregació social que comporten; els secrets dels pares als seus fills; els sentiments mai declarats; la conservació de la cultura i costums pròpies quan es viu a l'estranger; la inestabilitat política d'Afganistan; la incapacitat per enfrontar-se als poblemes són temes tractats en aquesta història.

Enllaç del tràiler de la pel·lícula:
http://www.youtube.com/watch?v=8IDO18mVqPo

Us recomano tant el llibre com la pel·lícula!

Un petit racó del món

2011-03-07T20:33:00.003+01:00

Aquest és el lloc que més m’estimo, ple de màgia i fantasia. És un bosc, un bosc encantat. No és gens tenebrós, al contrari, és molt acollidor. Està farcit de flors de primavera i d’estiu, amb papallones que busquen el nèctar de la vida. Semblen felices volant d’un lloc a l’altre sense saber quina és la pròxima flor que escolliran. Passejo pel mig dels arbres, són frondosos però deixen passar alguns rajos de sol.

De tant en tant hi ha clarianes amb una mica d’herba. Aquestes petites clapes d’un verd més clar estan plenes d’espigues que es mouen al ritme de l’aire. Freguen les cames de les persones que s’hi passegen.

Al final del bosc hi ha un petit turó de roca grisa. Des de dalt es veuen els arbres com dansen, se senten els ocells cantar. També es poden contemplar 360º de paisatge, des de Bellmunt a Cabrera o el Montseny. Entre les pedres calentes pel sol, hi viuen petits animalons com sargantanes o llagostes. En un costat, quan ja comença a fer baixada, hi ha uns boixos amb una cabana construïda pels nens de la casa de pagès que hi ha darrera el turó.

És un lloc bonic i preciós, on si respira tranquil•litat. Lluny de les fresses quotidianes de les poblacions. Un lloc es pot fer la migdiada sota un arbre amb la remor dels arbres de fons i el cant dels ocells. Només s’ha de vigilar que no vinguin les formigues i es passegin pel damunt teu. És un petit paradís, idíl•lic, però real.

2011-02-26T13:17:00.003+01:00

Assentada, dreta, de costat, cap per avall...

Busco i busco l'angle en que m'he de mirar com passen els matins corrent darrere algun somni estúpid, les tardes de cafè, les llargues nits en la barra d'un bar, les xerrades que s'acaben convertint en fum i només fum.
Busco i busco la manera d'afrontar tot el que vindrà i sobretot tot el que ja ha passat, tot el que ens ha passat.
Busco i busco la posció correcte per disfrutar, per riure i ser "feliç". Sense patir, sense llàgrimes, sense escalfreds, sense ràbia, sense violència.

... per més que ho intento no estic còmoda, m'hauré de comprar un altre sofà.

2011-02-25T20:13:00.002+01:00

Tenim urgències, amors que maten. Tenim silenci, tabac. Tenim Venècia, tenim Manhattan, tenim cendres de revolucions. Tenim el sexe i el rock i la droga, els peus al barri i el crit al cel. Tenim un as amagat a la màniga, tenim nostàlgia, pietat, insolència, monjes de Fellini, mossèns de Berlanga, verí, ressaca, perfum, violència. Tenim un sostre de llibres i petons, tenim la morbositat, la gelosia, la sang. Tenim la boira ficada als òssos, tenim el luxe de no tenir gana. Tenim poetes, penjats, canalles, Quixots i Sanxos Pança, Babel i Sodoma. Tenim camins que mai arribaven a Roma.
Més de cent paraules, més de cent motius per seguir lluitant cada dia!

La porta dels somnis

2011-02-24T18:42:00.002+01:00

Després d’un dia intens, poso el cap al coixí i tanco els ulls a poc a poc. Durant una estona no passa res. Dormo. Veig alguna cosa, és borrós però té colors. És clar! M’estic endinsant al món dels somnis.

La meva entrada és bella i senzilla. Envoltada de flors de tots colors. Les fragàncies més agradables arriben al meu nas. Hi ha unes roses molt elegants, vermelles, magenta, roses i ataronjades, totes barrejades. També s’hi reconeixen margarides amb un botonet al mig, envoltat de pètals blancs. Moltes altres flors es poden contemplar, algunes que ni existeixen al món real.

La porta és de fusta de roure, molt ben tallada amb figures per tot el marc. Hi ha unes lletres gravades, tenen unes traces infantils que costen de llegir. Sembla que posa el meu nom. Al mig de l’entrada hi ha una finestreta per la qual es pot veure el món dels somnis. Té dues barres de ferro que la divideixen en quatre quadrats iguals.

També hi ha una alfombreta amb un escrit: Benvingut a la república independent dels teus somnis! I una cara somrient al costat. Del mateix color rosat que l’estora de fregar els peus hi ha un pom a l’esquerra de la porta. Té un pany molt gran dos dits més avall.

Em poso la mà a la butxaca i en trec una clau d’or. No pesa gens. L’observo durant una estona. És molt bonica. Resplendeix lluentor daurada per tot el seu voltant, fins i tot la meva mà sembla d’or. M’atreveixo a entrar-la al pany. Encaixa a la perfecció. Començo a girar la mà i de mica en mica s’obra la porta. A darrera i apareix una llum molt forta. No em deixa veure res, però és bella. Sembla les postes de sol que es veuen des del menjador de casa meva. Faig un pas endavant i ja sóc a dins d’un somni.

I tu, ja has vist la teva porta dels somnis? No tinguis por i entra-hi.

On és la nena que jo busco?

2011-02-24T18:16:00.002+01:00

La inspiració és una nena capritxosa ben difícil de trobar. Sembla que s’amagui quan més la busques i que molesti en el moment més inoportú. Jo ja he descobert on cercar-la, només he de tancar els ulls i dormir. Corre en mig dels bells somnis volant de cel en cel. En aquests móns profunds es converteix en una dolça i bonica nena, que t’ajuda a escriure, pintar i imaginar. Vestida amb faldilles de campana o vestits brodats, juga i juga donant-te idees sense parar, fins que es fa de dia i ella ha de marxar. En el fons teu hi ha els somnis i allà la podràs trobar, només has de buscar una mica i la nena vindrà.

Fragment traduît d' Eclipse

2011-02-19T12:16:00.000+01:00

No penso marxar enlloc, almenys no sense tu. Només et vaig deixar perquè volia que tinguesis una vida feliç, com una dona normal. Em vaig adonar de tot el que t'estava fent al mantenir-te al meu costat, sempre a la vora del perill, allunyante del món al qual pertanys, arriscan la teva vida a cada moment que estavas amb mi, així que vaig haver_ho d'intentar, havia de fer alguna cosa i em va semblar que marxar era la millor opcio. No hauria set capaç de marxar de no ser perquè creia realment que estaries millor sense mi. Soc massa egoísta. Només tu ets més important que cualsevol cosa que jo vulgui o necessiti. Tot el que jo vull o necessito, és estar amb tu, i se que mai tornaré a tenir forces suficients per marxar un altre cop, tinc massses excuses per quedar-me, no importa quants quilometres possin entre els dos.

Sense senyal

2011-02-18T19:26:00.000+01:00

M'uneixo a la protesta.

Pensió complexa

2011-02-17T13:21:00.000+01:00

L'impotent

2011-02-15T16:59:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=s2VzLn6DMCE

A prop d’una de les ratlles blanques que hi pintades al carrer un colom juga a recargolar-se, els cotxes ignorant tal ritual passen reiteradament sobre l’animal, mai però, l’acaben de matar. Per alguna raó o causa o fins i tot arribaria a dir casualitat l’ocell continua el ball sense caure mort. I jo des de la distància que agafa un espectador, per contemplar millor l’escena, em retinc les ganes de cridar que parin.

Per un moment crec que se’m han tensat les cames i l’horror que sentia en un primer instant ha passat a un estat de plaer. Si ara mateix aturéssim el temps i ens fixéssim en aquest espai, podríem retallar moment per moment i valorar en qui d’ells m’he excitat més. Però, quin reacció hauria de tenir jo quan m’han adonés que del horror al plaer no hi he notat diferència, que en totes dues he agafat el mateix aire i l’he aguantat els mateixos segons?

Dóna'm la mà

2011-02-13T17:27:00.004+01:00

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

Us deixo aquesta fantàstica interpretació del poema, recitat per Ovidi Montllor i musicat per Toti Soler, que l'acompanya amb la guitarra. Aquesta i més versions d'alguns poemes de l'escripor barceloní es poden trobar al disc Salvat Papasseit per Ovidi Montllor, de l'any 1975.
http://www.youtube.com/watch?v=c9mKfGbeSf0

Montllor també va interpretar altres poemes, com Els amants, d'Estellés...
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related
...o Corrandes d'Exili, de Pere Quart.
http://www.youtube.com/watch?v=ZbcRvcva1mc

la banda sonora de les nostres vides

2011-02-12T13:30:00.002+01:00

Sempre tenim la mania d'acompanyar la nostra vida amb una banda sonora, tenim cançons que ens recorden moments i/o persones, tenim cançons que les posem una vegada i una altra... T'has parat mai a pensar els missatges que et poden donar aquestes cançons?
Una cançó et pot dir que al veure reflexada la teva llum està boig per tu, et pot desitjar un bon dia, pot dir-te: llença't amb l'argument de que cada instant és únic i no es repetirà, et pot explicar la història de perquè és el boig de la ciutat, o senzillament et pot dir que tu ets la llum, tu ets el camí, tu ets la fi del seu destí.
També et pot ensenyar quan estiguis fart d'estar aquí com anar al cel i tornar, pot explicar-te perquè havia de lluitar per tu i no ho va saber fer en tres minuts, t'informàra que no és d'aquí, tampoc és d'allà i tot això només t'ho argumentarà amb un: la meva terra és el mar.
Pot ajudar-te a entendre que no hi ha llàgrimes al cel i que s'ha de somriure per tots aquells que ja no hi són, si insisteixes pot demostrar-te que més enllà hi ha un paradís.
Pot dir-te: tinc fam de tu mentre et clava una destral enmig del cor, llavors poder necessitaràs una mica d'oxigen, i en aquest moment tan crític es quan entendràs que pot ser que la vida et porti fins al sol.
Després arribarà el vespre i no sabràs què fer, i més tard entendràs que quan és fosc sol a casa és el moment en que et dirà tots els sentiments que li provoques quan somrius i serà en aquell instant quan et dirà que marxis corrents cap a l'Empordà mentre desitjaràs a tots els que ens quedem aquí que tinguem sort i que la vida ens dongui un camí ben llarg. Però després et prometrà tot un món mentre et diu: si et quedes amb mi... Tot i això llavors voldrà innundar-ho tot amb la júlia o buscarà la Mercè per totes les places dels pobles.
En fi, ja veus, una cançó pot dir-te milions de coses, però el què sobretot et dirà és... VIU-LA!

Sensacions

2011-02-10T21:54:00.004+01:00

Guerra, pau

odi, amor

llàgrimes, somriures

soletat, companyia

injusticia, solideritat

rencor, perdó

enemics, amistat

pobresa, compartir

insults, paraules d'amor

baralles, reconciliacions

tristesa, abraçades

fucor, llum

passat, futur

enganys, noves oportunitats

pèrdua, record

cicatrius, temps

dolor, alegria

menysprear, estimar

por, esperança

brutalitat, tendresa

problemes, ajuda

hipocresia, senzillesa

desmotivació, passió

Sempre hi haurà coses per les quals ens sentirem enfosats però hem de recordar que no estem sols, sempre tindrem algú que ens mostri les coses bones de la vida i per el que realment val la pena lluitar. Per totes aquelles persones que m'han ajudat en els moments difícils

GRÀCIES! :)

El diari de Noa

2011-02-10T19:33:00.002+01:00

"No sóc ningú especial. Només sóc un home corrent amb pensaments corrents. He portat una vida corrent. No m'han fet cap monument i el meu nom aviat quedarà en l'oblit. Però segons com es miri he tingut molt èxit amb moltes persones a la vida. He estimat a una altre persona amb tot el meu cor i això per mi sempre ha estat suficient."

Fragment extret del diari de Noah (The notebook) - Nicholas Sparks

2011-02-08T15:20:00.003+01:00

Diuen que les paraules són buides, que manquen de seguretat i certesa; tansols són això paraules.
També diuen que si hi ha qualsevol cosa que t'importi suficient s'ha de demostrar amb fets, no valen per res les paraules sense que l'actitud les acompanyi.

Si bé és cert que les paraules se les emporta el vent també ho és que a tots ens agrada sentir-les. Qui no vol que li recordin cada dia que l'estimen? Que potser algú negaria la felicitat quan aquells que t'importen et saluden?

Realment dons són importants les paraules?

2011-02-08T13:10:00.003+01:00

Quan corres i corres però no aconsegueixes arribar a la meta. Quan tens son i no pots dormir, quan intentes ser el millor i no aconsegueixes l'èxit. Quan no vols plorar i les llàgrimes no poden resistir-se a acariciar-te les galtes, quan intentes passa desapercebut i la força de la gravetat fa que siguis el centre d'atenció. Quan lluites per una amistat, per un amor i ho acabes perdent tot... de coses inexplicables n'hi ha moltes però de coses impossibles no n'hi ha. Ningú va dir que seria fàcil.

http://www.youtube.com/watch?v=hbJuEFs7-kU

Positiu, positiva

2011-02-02T19:38:00.003+01:00

Positiu és no sentir-se diferent,
als temors i els desitjos de la gent.
Positiva és la llum dels ulls d’un nen,
que no s’esborri amb el pas del temps.
Positiu és el ritme, que batega al teu cor.
Positiva és l’entrega, sense por...

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom...
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor.
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu és tornar a començar. Positiva ho és la llibertat.
Positiu és pintar-te de colors. Positiva també ho és la tristor.
Positiu és entregar-se al immens infinit.
Positiva és la història que hi ha en mi (hi ha en tu).

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom.
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor!
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu com un dia clar... Positiu com un estel llunyà...
Positiu és la vida, que ens toca esperar,
Positiu és la força, que ens fa enlairar!!

Aquesta cançó està composada i escrita per Víctor Naranjo, i principalment és per el motiu del Dia Mundial de la Sida.

M'encanta la cançó! Recomano escoltar-la, aquí deixo el link!!

http://www.youtube.com/watch?v=5cURtsQVEK4

Molta sort amb els exàmens! :)

Per la melena rossa de la Christina R.

2011-01-26T20:07:00.001+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=KGl1l6EjqCg&feature=branded

Em van dir que va demanar com és cuinava una sípia mentre feia la recta Vic-Manlleu dins uns cotxe blau cel. Després, va travessar la porta que guardava la unitat familiar i va descobrir-hi un cau de rates i al costat l’avi que feia olor de llar de foc. Es veu que la seva tornada a casa havia estat un total mareig fruït del adorable autobús i la cara a depuradora de la senyora que tenia al costat. A tres quarts de vuit li van dir que encara no era hora de sopar, i va decidir omplir-se l’apèndix amb peles de pipa. El seu pare sempre li va dir que totes les porqueries anaven a parar en aquesta petita bosseta que tenim dins el cos, però com a mediocre geògrafa intestinal mai va saber ben bé on situar-la. Personalment, crec que quan la llengua va començar a notar les grutes que li feia la sal va arrencar a córrer, podria haver entrat a qualsevol església per demanar perdó a les seves pupil·les gustatives, però quan portés l’apèndix tan ple de merda i tota la teva profunditat es redueix explicar-la com una cosa aliena a tu, te’n adonés que tampoc són tan importants les disculpes, però, si els avisos que et donen de petit.

O això van dir.

Tot i que ben pensat, arribar a casa i escoltar aquesta dona mentre menges pipes és millor que escriure qualsevol cosa...

2011-01-24T19:03:00.002+01:00

Et lleves cada dia a la mateixa hora. Esmorzes el mateix de sempre. Vas al mateix lloc, amb la mateixa gent. Fas les mateixes coses, acabes a la mateixa hora. Continues el dia, arribes a la mateixa casa que has viscut durant anys, seus al mateix sofà ronyós, escoltes la mateixa música, llegeixes llibres dels mateixos temes que fa 30 anys. Sopes el mateix que fa una setmana justa. Segueixes el mateix horari, vas a dormir a la mateixa hora. Si fas alguna cosa fóra de l'horari és sempre dins les mateixes coses de sempre, amb la mateixa gent, al mateix lloc, amb les mateixes ganes... Som esclaus del temps? Necessitem un xic d'innovació? Diuen que cada cop vivim en un món més nou, però si et pares a pensar fem el mateix, cada dia, sempre. Sempre és molt temps.

Som capaços d'aguantar per sempre igual?

Tenim tots una malaltia molt comú en el segle XIX anomenada stress-rutine

2011-01-23T21:25:00.002+01:00

Un moment idíl·lic?

Quan arriba la primavera. La platja. Un dia de sol sense cap núvol al cel, nítid. Un vent suau que t’arriba a la cara i t’aparta els cabells fent-te sentir lliure. Els peus descalços sobre la sorra que comença a escalfar-se sota al sol. I encara més. Obres els braços i tanques els ulls. Escoltes el soroll de les onades al trencar-se a la vora; et perds en el seu ritme, en l’olor del mar, en el vent... i comences a somniar i a imaginar, imaginar, imagina...

2011-01-19T16:39:00.005+01:00

" Va passar. La vaig veure. Era al mig de la plaça de Santa Ana plena de gom a gom. Just al mig. Ni mirant de trobar el centre se n'hauria sortit millor.

Ella espera algú; la seva mirada buscava i mirava cap a centenars de direccions. Els seus ulls recorries cossos, pells, passos... Estava neguitosa, esperant que arribés d'una vegada. Jo, des del setè pis, no podia deixar de mirar-la.

Hi havia alguna cosa en la seva espera, en la seva manera d'esperar, que em cridava l'atenció. No sóc d'enamorar-me, ja us ho he dit, mai no ho he fet.

Crec en l'amor i força en el sexe. Però aquella noia tenia una cosa estranya en la manera d'esperar, com posava les cames, com es bellugava, com buscava, que havia despertat un sentiment nou en mi. Potser estava sent una mica massa èpic.

Allà, descalç, a altes hores de lla matinada, em sentia com un ionqui amb aquella injecció estranya a un mil·límetres de perforar-me la pel. Era com l'efecte secundari d'aqeull medicament pervi a l'extasi. "

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Albert Espinosa.

Recomano aquest llibre a tothom a qui li agradi llegir i de tan en tan trobar entre els llibres històries diferents i originals que et mantenen lligat a la lectura de la primera a l'última pàgina.

2011-01-17T19:06:00.003+01:00

L'escriptor brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947) va escriure aquesta obra amb dues finalitats. Per una part, explicar els sentiments i les situacions que poden portar a una persona al suïcidi i, per altra banda, relatar com va ser el seu internament durant dos anys en un psiquiàtric però utilitzant el protagonista de la novel·la, Veronika.

Veronika decideix morir perquè la vida ja no li aporta res i creu que ja ho ha viscut tot. Per això, quan, després de mesos planejant la seva mort, aconsegueix quatre caixes de somnífers, no dubta en estirar-se al llit i empassar-se'ls.

Però el seu intent de suïcidi resulta fallit i es desperta a Villete, el "més famós i temut manicomi" d'Eslovènia. Ben aviat, però, veurà que el manicomi amaga molts secrets, com falsos dements que aprofiten l'anarquia que proporciona un centre de bojos per expressar les seves idees amb llibertat o un director amb uns mètodes de curació molt alternatius....

Aquest estiu em vaig llegir aquest llibre i avui endreçant l'he trobat, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Us el recomano, perquè a mi em va fer pensar molt i em va fer canviar la visió d'algunes coses sobre la vida.

Aquí us deixo, també, un fragment que personalment em va agradar molt:

"Si Déu existeix, la qual cosa jo sincerament no crec, sabrà que l'enteniment de l'home té un límit. Va ser ell qui va crear aquest caos, on regnen la misèria, l'injusticia, la soledat. La seva intenció deu haver set excel·lent, però els resultats son nefastos. Si Déu existeix, ell serà generós amb totes les criatures que desitgin allunyar-se més aviat d'aquesta Terra, i és possible que fins i tot arribi a demanar disculpes per haver-nos obligat a passar per aquí."

Totes les coses que no ens vam dir

2011-01-12T20:03:00.003+01:00

Us vull recomanar aquest llibre, Totes les coses que no ens vam dir, de Marc Levy. A mi, m'ha encantat!

Uns dies abans de casar-se, la Julia rep una trucada del secretari particular del seu pare. Tal com s’havia imaginat, Anthony Walsh —un home de negocis brillant, però distant com a pare— no podrà assistir a la cerimònia.

Aquest cop, però, la Julia haurà d’admetre que l’excusa és perfecta: el seu pare és mort!

La Julia no pot evitar veure, darrere d’aquest acte, l’última picada d’ullet del seu pare, sempre amb un do particular per desaparèixer en el moment menys oportú i canviar el curs de la seva vida.

L’endemà de l’enterrament, la Julia descobreix que el seu pare li reserva una darrera sorpresa: sens dubte, el viatge més extraordinari de la seva vida… i potser, per a tots dos, l’única ocasió per explicar-se, per fi, tot allò que mai no s’havien dit.

'I si tinguessis una segona oportunitat?'

Abans que em mori

2011-01-07T09:57:00.002+01:00

M'agradaria recomanar el llibre Abans que em mori de Jenny Downham, ja que és el que més m'ha agredat i que és fàcil de seguir. Us deixo l'argument del llibre:

La Tessa té setze anys i li queden pocs mesos de vida. Viu en una lluita contínua de visites a l'hospital, proves interminables i medicines amb efectes secundaris devastadors, però res d'això no impedeix que prengui una decisió transcendental: fer realitat la llista de deu coses que vol fer sens falta abans de morir.

Malgrat els riscos, la Tessa està determinada a complir un per un els punts de la llista, desitjos d'una adolescent qualsevol: sentir el pes d'un noi damunt seu, infringir la llei, ser famosa... Però el dia a dia, les circumstàncies de la família i els amics i el procés mateix de la malaltia fan que les prioritats de la noia vagin canviant. La Tessa madura mentre el seu temps s'acaba.

Abans que em mori és una novel·la de construcció brillant, emocionant i trista, però alhora sorprenentment vitalista. Una lliçó de vida.

TEMPS ENTRE COSTURES

2011-01-04T14:55:00.003+01:00

En temps previs a l'esclat de la Guerra Civil, Sira viu a Madrid allunyada de la política, tan sols es preocupa de canalitzar la seva jove vida i d'ajudar a la seva mare en el taller de costura on han treballat tota la vida. Però la seva rutina es veu alterada en conèixer a un aposto cavaller que la sedueix perquè es casi amb ell. L'home és un crápula que l'enganya perquè inverteixi uns diners que Sira ha rebut del seu pare, al que ha conegut sent ja major, en un negoci en el protectorat espanyol del Marroc.

La vida en la seva recentment estrenat matrimoni no serà un camí de roses, nostra protagonista d'un dia a un altre despertarà amb la seva vida canviada i haurà de fer gala d'una maduresa adquirida a força de cops per tirar endavant sense el seu marit, que s'ha esfumat amb els seus diners. Per sort, coneixerà a Candelaria, una matutera acostumada a sobreviure en un món de penúries, que la tornarà a introduir en la cort i confecció, obrint-li un camí d'aventures i d'intriga, entre el glamur de l'alta societat, per mitjà d'una tenda d'alta costura en la *Sira es veurà així submergida en l'espionatge entre britànics i alemanys en una zona del món que se li quedarà petita.

Aquesta novel·la de la María Dueñas me la van regalar pel tió i des de llavors no he pogut parar de llegir, us la recomano!!!!! MOLT BON ANY!!!

Al començar un nou any...

2011-01-03T12:41:00.001+01:00

La gran majoria creu que la seva vida canviarà, que l’any que s’acaba de deixar enrere al sonar l’última campanada ja és història i que arriba un any sense els mateixos errors que tots els anteriors, un any on tots els desitjos es faran realitat. Però una nova etapa només comença quan un mateix tanca l’anterior. No pel sol fet de sé un dia determinat en una hora determinada tot canvia. La llum de l’endemà, l’aire, la brisa del mar, el cant dels ocells... Tot serà el mateix, l’únic que pot canviar ets tu.

Han passat 365 dies, 8.760 hores, 525.600 minuts i 31.526.000 segons, estàs a punt per canviar?

2010-12-29T19:30:00.003+01:00

Algú sap què és aquest lloc? És Gettysburg. Aquí es va dur a terme la batalla de Gettysburg. Cinquanta mil homes van morir en en aquest camp, fent la guerra pel mateix conflicte pel qual seguim fent la guerra avui. Aquest camp verd va quedar tenyit de vermell i inundat amb la sang dels joves. Amb fum i plom travessant-los els cossos. Escoltin les seves ànimes senyors: "vaig matar al meu germà amb el meu cor ple d'odi", "l'odi va destruir la meva família". Escoltin-los. Aprenguin dels morts. Si no aconseguim unir-nos, ara mateix, en aquest terreny sagrat, també nosaltres serem destruïts de la mateixa forma que ells. No m'importa si se simpatitzen o no, però es respectaran i llavors possiblament... no ho sé, però possiblament podreu aprendre a jugar com homes.

Fragament de la pel·lícula "Els titans van fer història", la qual us recomano perquè se n'aprenen moltes coses!

Quan somrius - Lax'n'busto

2010-12-21T21:05:00.002+01:00

Ara que la nit s'ha fet més llarga

Ara que les fulles ballen danses al racó

Ara que els carrers estan de festa

Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules

Ara que el vent bufa tant fort

Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar

Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor

Quan somrius content de veure'm

Quan la nit és fa més freda

Quan t'abraces al meu cos

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encens amb el somriure

Quan em parles amb el cor

És el buit que deixes quan t'aixeques

És el buit que és fa a casa quan no hi ha ningú

Són petits detalls tot el que hem queda

Com queda al jersei un cabell llarg

Vas dir que mai més tornaries

El temps pacient ha anat passant

Qui havia de dir que avui estaries esperant

Que ens trobéssim junts al teu costat

És Nadal al teu cor

Quan somric content de veure't

Quan la nit es fa més neta

Quan m'abraço al teu cos

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encén el teu somriure

Quan et parlo amb el cor

Cançó de nadal (Sau)

2010-12-18T22:09:00.000+01:00

Quan la pluja fa remor de tren, quan la gent s’afanya pel carrer
quan s’encén un llum, sempre es fa més gran la tristesa
Vaig pintant somriures de paper, sospesant el temps entre les mans
l’aire s’ha enfosquit i la nova nit passa depressa

I l’hivern que ja arribat, em porta vora el foc
el pensament d’altres temps millors.
I els carrers engalanats amb els llums de colors
et fan sorgir entre els meus records de Nadal.

Estirat sobre un jardí de neu faig dormir les mans dins de l’abric
miro cap al cel i el veig tremolar com un estel.
Tirem pedres a tots els fanals, caminant amb el pas imprecís
volem veure si hi ha darrera el núvol gris , la nostra estrella.

I l’hivern...

Tants desitjos de prosperitat la tendresa es fa provisional
tan de bo tot això fos real i es quedés aquí molt més enllà de Nadal.

BONES FESTES :)!

2010-12-11T22:04:00.002+01:00

I és que no tot és arriscar-se per aconseguir el que es vol, a vegades la sort també ha d’acompanyar-nos. Però alguna vegada t’has plantejat què és la sort? La sort és, a vegades, allò que ens acompanya en un dia inesperat i allò que quan busquem no apareix. La sort és allò que tothom busca però que pocs troben. La sort és aquell sentiment de sentir-se afortunat, de pensar que de totes les persones que hi ha al món tu has estat l’escollida. Però una cosa és ben segura; si no la busquem, mai arribarà.

Coses de l'amor o del desamor...

2010-11-17T22:49:00.003+01:00

- Em fa mal. Tant et costa d'entendre?
- Què quin és el problema? N'hi ha tants de problemes...
El problema no va ser coneixe'ns, sinó no poder oblidar-te. El problema no és que t'agradi jugar, el problema és que jugues amb mi. El problema no és canviar-te, el problema és que no et vull canviar. El problema no és la teva absència, el problema és que encara t'estic esperant. El problema no és el que dius, sinó el que calles. El problema no és el mal que m'has fet, el problema són les ferides. El problema no és que hem menteixis, el problema és que et crec.

El diari de Noa

2010-11-17T21:33:00.003+01:00

"Potser has de mirar, has de jutjar, has de perdonar. Potser, ho has fet tot bé. Potser, cadascú té el que es mereix. Potser, només tinc llàgrimes perquè les meves promeses es van morir en el temps. Potser, tu t'equivoques. Potser, t'escric perquè no em trobo o no et trobo, o no ens trobem. Potser, et trobo a faltar, o em trobo a faltar, o potser em sento estranya sense tu. Potser, estic jugant amb els meus sentiments, o els meus sentiments estan jugant amb les meves paraules, o les paraules neixen dels sentiments, o els sentiments van morir en paraules. Potser, m'estic equivocant, potser no estic pensant, o penso massa, o tot això és massa. Potser, haig de dedicar-me a una altre cosa. Potser, haig de dedicar-me a mi, o a tu, o escriure, o callar, o dormir. Potser, no t'haig de nombrar mai més."

Fragment del llibre El diari de Noa de Nicholas Sparks.

És una història d'amor preciosa, la recomano! Aquí us deixo el link de la película, que és molt bona: www.youtube.com/watch?v=QoC8q9Oc2w8

Aquest silenci

2010-11-11T20:17:00.004+01:00

La tarda molt intensa m'ha portat

aquest capvespre plàcid.

Reposo els ulls cansats

en l'ordre dels prestatges plens de llibres,

en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,

i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora

i més ara que em gronxa fins perdre'm

en el record de tu

que mai no m'abandona.

Miquel Martí i Pol

Una mica de poesia, de tant en tant, també va bé!

2010-11-09T15:40:00.002+01:00

Em van explicar una vegada un proverbi de l'Amèrica índia que durant el temps he pogut comprovar que era del tot cert. L'història anava així:

Era una vegada un home de ciutat. Vivía en una d'aquestes grans ciutats que hi ha ara, plena d'edificis i gratacels, amb milions de persones al seu voltant, vivint, treballant, estudiant... Aquest noi tenia un nom, John. En John era un home de negocis, tot el dia amunt i avall amb el mòbil a l'orella, escribint, calculant, organitzant meetings...vaja, podíem dir que tenia una vida moguda. Aquest noi tenía un amic, però aquest amic no vivía a la ciutat, vivía en una reserva índia, es deia Kocum. En Kocum vivía envoltat d'arbres, no d'edificis, envoltat d'animals, no de persones, envoltat del vent, no del fum dels cotxes.

En Jonh va convidar a passar uns dies a la ciutat al seu amic indi. Un dia anàven passejant pel carrer.
Estàven caminant per una part de la ciutat on hi havia cases amb un petit jardinet al davant, de cop en Kocum es va aturar.
-Què et passa?- li va demanar el seu amic John.
-No ho sents? No sents com canta?-.
-Com canta qui? De què parles?
-No sents el cant del grill en aquest jardi?
-I està clar que no!-. Just en aquest moment en John es va girar i va començar a buscar pel terra. -Ajuda'm a buscar la moneda, Kocum, que no la veig.
L'indi se'l va quedar mirant tot extranyat.
-De quina cosa m'estàs parlant?- va respondre Kocum.
-No ho has sentit? Aquí, just al meu costat acaba de caure una moneda. He sentit com queia al terra.
Kocum va dibuixar un somriure, ara entenia el que havia passat.
-Ho veus, jo he sentit el cant d'un grill, un grill que està en aquest jardí. Tu en canvi, has sentit com ha caigut una moneda al teu costat. La gent només escolta el que li interesa, només escolta el que està acostumat a sentir.

Estem envoltats d'una naturalesa viva, al nostre voltant hi han milions de sons, d'imatges, de sensacions, i molts cops ni ens adonem que hi són. Para't a escoltar el teu voltant, et pot sorpendre!

Depèn de com ho miris...

2010-11-03T19:54:00.003+01:00

No hi ha dies dolents, sino dies diferents. No existeixen els fracassos, sino les lliçons. No és que a vegades et toqui perdre, és que era el moment de reaccionar. Ningú t’abandona, et donen llibertat.

El món no és blanc o negre, hi ha matisos, els grisos existeixen. No val la pena amargar-se per les coses que demà no seràn tan importants i si realment ho són, hem d’aprendre a ser feliços amb el que el tenim. Segurament és més del que ens mereixem i més del que milions de persones voldiren tenir.

doncs això..

2010-11-02T21:45:00.004+01:00

"(...) ho tens mig mort al cervell, tots els records mesclats amb tot el que t'has inventat i amb totes les previsions que el destí ja té previst per tu, i tota aquesta massa informe d'imatges dia a dia i l'única manera de desfer-la és pensar i escriure, però l'únic que aconsegueixes és sumar més ferralla i no penses que puguis evitar el col·lapse, i en qualsevol moment després que els cromos, els preservatius i les receptes de cuina se t'hagin desferrat, perquè la data de caducitat de la cola és imminent, al final segur que t'explota i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s'imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que, segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatges, i que tenies la infantesa, l'adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d'haver tocat res, i que tot això t'ha passat per ser com ets, i que ningú no ho toca, per què ho has hagut de fer tu? eres l'edifici vell però encara s'aguantava i vares haver d'aferrar el cartell de pròxima demolició amb l'ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb el casc groc i la pala a l'espatlla que et miren i fumen un cigarro esperant que els diguin per on han de començar, però tu no en tens ni puta idea, fin."

Final del capítol XIII del Misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver.

Recomenació: aquest és l'únic i fantàstic capítol que val la pena de tot el llibre!!! L'únic! però només per aquest capítol ja val la pena tenir-lo!

2010-11-01T21:35:00.003+01:00

Després de passar la tarda en aquella habitació, feia olor d'amor. Olor de petons i carícies compartits per dues persones que ho entregaven tot l'una per l'altre. Eren les 8 i la felicitat recorria tots els racons d'aquell diminut espai. No tenien res a la vegada que ho tenien tot, s'estimaven. Tan sols mirant-se als ulls es podien endevinar els seus pensaments i només obrien la boca per fer-se un petons de tan en tan. De fons sonava una música que havia estat triada anteriorment. Eren cançons que contenien tots els seus sentiments emmagatzamats i que servien de record quan no podien estar junts. Res no va interrompre aquell vespre màgic, ple d'amor, i tot va seguir amb la mateixa normalitat que qualsevol altre diumenge.

La ultima cançó - Nicholas Sparks

2010-10-26T15:21:00.002+02:00

Quan la seva mare l'obliga a passar les vacances amb el seu pare en un poble de Carolina del Nord, la Ronnie Miller, una adolescent de disset anys, no pot imaginar-se una tortura pitjor. Fa tres anys que els seus pares es van separar, però ella encara no ho ha superat.
El seu pare, un concertista i professor de piano, viu allunyat de tot en una caseta a prop de la platja, on la Ronnie i el seu germà aniran a passar les vacances. En aquest entorn idílic, la Ronnie descubrirà la importància des diferents tipus d'amor que poden haver-hi en la vida d'una persona: el que existesix entre pares i fills, l'amor per la música i el més important per ella, el primer amor per un noi.

També existeix la pel·licula, amb el guió det per el propi Nicholas Sparks i la que l'autor ens condueix a través de totes aquelles relacions que ens poden trencar el cor i també aquelles que aconseguiran curar-lo.

Us el recomano! A mi em va emocionar!

L'amic retrobat i L'ànima valenta

2010-10-24T21:09:00.004+02:00

L'amic retrobat i L'ànima valenta són dos llibres de Fred Uhlman que es situen a l'època de la segona guerra mundial i la política de Hitler.

L'amic retrobat ens explica la relació de dos nois en l'Alemanya que veu l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Ells és coneixen a l'escola, ara bé, mentre un, Konradin, és d'una família aristocràtica de Suàbia, l'altre, Hans, és fill d'una família jueva. Els dos nois viuran al marge de l'enfrontament polític del país, però no així les famílies, sobretot la del primer, molt identificada amb el nazisme i l'antisemitisme. La situació esdevé cada cop més tensa fins que la família jueva decideix enviar el seu fill a estudiar als Estats Units i protegir-lo de la demencial escalada de tensió que es va viure a Alemanya a partir de 1933. La novel·la és un flash-back que explica Hans 30 anys després quan se'l retroba.

L'ànima valenta és la segona part que conté la confessió commovedora, les cartes que va escriure Konradin uns quants dies abans de ser executat per la participació en un complot per assassinar Hitler. Amb aquestes cartes dirigides a Hans , el seu millor i únic amic, Konradin intenta justificar els seus errors i així poder obtenir el seu perdó, el de l'amic finalment retrobat.

Recomano aquests dos llibres perquè és la història que van viure moltes persones durant la guerra mundial, es separaven d'amics i coneguts simplement pel fet de tenir diferents pensaments o pertànyer a diferents família. Crec que és important que tots tinguem una mica present el que va passar en aquella època i el que van arribar a patir moltissimes persones.

"No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava."

2010-10-19T21:15:00.004+02:00

Fragment de Rebel - Manuel L. Alonso

"Vaig observar-la, capficada en la conducció. Em preguntava què m'agradava tant d'ella. Però no era res que es pogués enumerar o enunciar, sinó alguna cosa com una reacció química o elèctrica del meu cos prop del seu, un perfum que no es pot ensumar, un neguit desconegut que em feia empassar la saliva. Em preguntava també si a ella li passava res de semblant."

Un xic de clàssics...

2010-10-16T17:28:00.003+02:00

- El fet de que a ella no li importi no serveix per justificar-lo a ell. Només manifesta que la senyoreta King té algunes deficiències... en el seny o en la sensibilitat.

- D'acord - va exclamar Elizabeth-, com vostè vulgui. Ell és interessat i ella, estúpida.

- No, Lizzy, no vull dir això. Ja saps com lamentaria pensar malament d'un jove que ha viscut tant de temps a Derbyshire.

- Quina tonteria! Doncs jo tinc molt mala opinió d'alguns joves que resideixen a Derbyshire; i els seus amics de Hertfordshire no són gaire millors. N'estic farta d'ells. Per sort, demà arribaré a un lloc on trobaré a un home que no té res agradable, i que li falta educació i intel·ligència. Els homes necis són, al capdavall, els únics que val la pena conèixer.

- Vés amb compte, Lizzy; les teves paraules reflecteixen ressentiment.

Fragment del clàssic de la literatura anglesa Orgull i prejudici, de Jane Auster.

Si us agraden les històries d'amor sense caure en relats encaramelats i sense argument i la novel·la realista, us recomano aquest llibre. Caràcters oposats, una família de cinc germanes completament diferents, matrimonis per conveniència, riquesa i amor, sense oblidar evidentment l'orgull i els prejudicis, són alguns dels trets que caracterítzen l'obra i que han fet d'ella una de les més venudes de tota la història.

http://www.youtube.com/watch?v=nNGWH-bAEuM

I, si algú prefereix la pel·lícula, aquí té el trailer :)

http://www.youtube.com/watch?v=LF5qAVYdqx4

A vegades la única persona que no pots suportar és aquella sense la qual no pots viure...

Aparato de Golgi

2010-10-15T11:57:00.000+02:00

2010-10-14T20:48:00.006+02:00

FRAGMENT DE: MIRALL TRENCAT- MERÇE RODOREDA

" I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells

2010-10-12T10:40:00.003+02:00

"Aquesta ets tu. Amb els ulls tancats, sota la pluja. Mai vas pensar que estaries aquí, mai t’has vist, com dir-ho… com… com aquelles persones que disfruten mirant a la lluna, que es passen hores mirant les onades o les postes de sol, o com el vent acaricia els arbres; suposo que saps de quines persones parlo, o potser no. Però resulta que t’agrada està així, morin-te de fred, notant com l’aigua traspassa la jaqueta, t’arriba a la pell. I l’olor. I el tacte de la terra que s’estova. I el so de l’aigua xocant contra les fulles. Totes les coses de que parlen llibres que no has llegit. Aquesta ets tu, qui ho havia de dir.”
Fragment de la pel·lícula: La meva vida sense mi, Isabel Coixet.

I es que en aquesta vida no has d’esperar que passi la tempesta, sinó aprendre a ballar sota la pluja.

- Jo he vist elefants que no feien cara de dir-se tardor! -

2010-10-10T16:25:00.001+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=fV84htlgecs

Un home amb el cabell llarg i bosses sota els ulls porta un abric marró amb la butxaca esquerra estripada i la dreta plena d’elefants. Les seves sabates són gastades i la part del taló totalment llisa: arrossega els peus. I mentre que els dits de la mà són grocs i freds, la resta del cos s’amaga entre els plecs d’un pell blanca, rugosa i gastada que sovint recorda la placidesa que rau en l’anatomia dels morts. La seva esquena, però, és la corba perfecte que traça la vida al llarg del temps i els seus braços són encara els d’un home fort, o si més no són la marca que et recorden que no sempre ha estat com ara.
Viatja molt i tots els estius és a l’Àfrica. Puja sobre animals, olora la sorra i reconeix cada vent que li ve a robar l’alè. No és un mal home, però sap que sempre te el deure de tornar i davant d’això no hi ha més inquietud i nostàlgia que el destrossin més.
Octubre no va escollir aquesta estació. Demano, doncs, que se li concedeixin vacances africanes tot l’any. La tristesa d’un mes pot ser la placenta que alimenta més tristeses.

Moments...

2010-10-10T12:55:00.002+02:00

Moments d'alegria, moments de tristesa, moments d'ira, moments de bogeria, moments de responsabilitat, moments de dubte, moments d'emoció, moments d'incògnites, moments de la vida.

La vida està plena de diferents tipus de moments. Els uns millors, i d'altres no tant. Però es tracta d'aprofitar-los al màxim i apendre'n sempre. Viu tots els tipus de moments que et sigui possible al voltant de les persones que t'estimen i valen la pena. Dubta, però decideix-te! Viu moments!

2010-10-09T16:20:00.005+02:00

Fragment de: El perquè de tot plegat

-Potser és que no m'estimes.
-T'estimo
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento . Ho noto.
-Com pots estar segur de que el que notes és que m'estimes i no una altra cosa?
-T'estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T'estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T'estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida. T'estimo. Estimo cada plec del teus cos. Sóc feliç només miran-te als ulls.
-Ho dius de debò... de debò m'estimes?
-Sí. T'estimo com mai ningú ha estat capaç d'estimar.
T'estimaria encara que no em volguesis veure. T'estimaria en silcenci, d'amagat. M'esperaria a que sortisis d'on estiguesis només per veuret de lluny. Com pots dubtar que t'estimo?
-Com vols que no dubti? Quina prova tinc real, que m'estimes? Dius que m'estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t'estimo molt, a tu. Però, com puc tenir la certesa que tu m'estimes?
-Mirant-me als ulls . No ets capaç de llegir-hi que t'estimo de veritat? Mira'm als ulls. Creus que podrien enganyar-te? T'estimo. M'escoltes bé? T'es-ti-mo
-oh t'estimo, t'estimo es molt fàcil dir t'estimo.
-Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t'ho? Què et demostraria que t'estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Tu mateix t'ho creus, que m'estimes i per això m'ho dius.. per que molt en el fons del fons no m'estimes de debò.
-Crec que quan em dius que m'estimes és perquè ho creus. Però, i si t'equivoques? I si el que sents per mi no es amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps que es amor de debò?
-M' atabales.
-Perdona.
-Només sé que.. t'estimo i tu em destaroces amb preguntes. M'atipes.
-Potser es que no m'estimes...

El temps

2010-10-09T14:49:00.000+02:00

El temps és només temps si creus que no és més que això. Però quan vius convençut que aquest temps no és temps passat, sinó temps que has dedicat a allò que desitges, a allò que estimes de veritat, a allò que més aprecies en el món, el temps es converteix en el que has fet en aquest temps, i tot allò que desitges, estimes i aprecies s’acaba convertint en la teva vida.

2010-10-04T16:42:00.003+02:00

Tanco els ulls. Somric. Penso en tu, et puc sentir al meu davant. T'acostes. Un dolç petó. Lent. Suau. Càlid. De sobte apareix el mar rere nostre. Les onades es trenquen acariciant-nos els peus. El sol surt per l'horitzó i reflecteix tots els seus color. M'apartes els cabells de la cara i em mires amb els teus ulls sincers, plens d'amor. El mar i el cel es tenyeixen dels colors del sol. Petons i més petons. La llum del dia ho il·lumina poc a poc, espiant-nos. Paraules sinceres surten de les nostres boques, que continuen buscant-se...

Bufeta platònica

2010-09-30T18:01:00.000+02:00

Enamorar-se.
Pixar dret i mullar-te els turmells.

El pitjor d’enamorar-se.
Portar els turmells molls durant molt temps.

Amb ironia diré: això és fantàstic!

2010-09-29T20:38:00.003+02:00

Després de pessics, sacsejades, cops, crits... M’he adonat que puc deixar enrere tots els fils que han embolicat la meva vida, deixar de saltar en camins perduts i escapar-me del remolí de mentides que m’envolta. Ara sé que puc amb tot i el temps serà allò que jo vulgui, no pas un mur ni un nus.

He aprés que puc suportar qualsevol cosa, però s’ha acabat. Ara tinc l’oportunitat de fer-ho tot diferent, i vull que tu vinguis amb mi per tornar a descobrir-ho tot un altre cop. Prometem que deixaràs de controlar-ho tot; que deixaràs de racionalitzar les emocions, castigar les bogeries, contar les causalitats... Tanca els ulls i t’adonaràs que la vida no es pot reduir a uns simples càlculs, ja és hora que comencis a escopir el que et passa pel cap.

Pasión india, Javier Moro

2010-09-28T18:59:00.001+02:00

Pasión india és una novel·la de Javier Moro basada en la història real de la ballarina espanyola que, amb disset anys, es va convertir en la princesa de l’estat indi de Kapurthala després de casar-se amb el ric maharajà d’aquelles terres.

Javier Moro parteix de minucioses investigacions fetes a Europa i també a l’Índia sobre aquesta història real i interessantíssima. L’autor aconsegueix no solament explicar-nos com Anita Delgado viu al costat del maharajà i la seva família (incloses les quatre esposes anteriors), sinó explicar-nos la forma de vida de l’Índia sota la colonització anglesa. Riquesa, poder, castes, harems, caceres i viatges a Europa formen part de la vida d'uns prínceps que van deixar d’existir el dia que els anglesos van acceptar signar la independència.

Pasión india és, doncs, una història apassionant que t’enganxa des del començament i que és molt més que un conte de fades fet realitat, és la vida d’una dona que va voler encaixar en un país i en una cultura que no era la seva i que la rebutjava perquè era europea i de família pobra, però que va arribar a sentir l’Índia com a part d’ella mateixa.

L’aranès és ja la tercera llengua oficial de Catalunya

2010-09-22T21:37:00.000+02:00

El Parlament català ha aprovat aquest dimecres una llei que converteix l’aranès en la tercera llengua oficial de Catalunya, al costat del català i al castellà, i en la llengua de "ús preferent" a la comarca pirinenca de la Vall d’Aran.

La llei, aprovada per àmplia majoria gràcies als 117 vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA enfront dels 17 vots en contra de PP i Ciutadans (C's), compleix l’article 6.5 de l'Estatut, que estableix que "la llengua occitana, denominada aranès a Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya".

Catalunya és un dels pocs territoris a la Unió Europea i l’únic dins d'Espanya que reconeix tres llengües oficials. La llei de l’aranès aprovada reconeix, protegeix i promou aquesta llengua, regula la seva oficialitat en tot el territori català i el seu ús en les institucions pròpies de la Vall d’Aran i preveu la creació de l'Institut d'Estudis Aranesos, un organisme independent que s’encarregarà de fixar les regles.

No canviaria res

2010-09-22T18:31:00.002+02:00

Rialles, abraçades, llàgrimes, mirades, moments, petons, paraules, silencis, mentides, somriures, mals dies, felicitat, records, tristesa, persones, plors, amistats, vida, mort, dies, sensacions, ràbia, alegria, enuig, emoció, por, sentiments, família, promeses, converses, sinceritat, amor, fuscor, oblit, esperança, rencor, fe, llum, camins, entrebancs, dolor, caricies, companyia, soletat, llibertat, seguretat, descicions, errors, adéus... Tantes i tntes coses, bones i dolentes. Però no canviaria res, res de res. Tants moments viscuts que encara que hi hagi mals records sé que tot a valgut la pena, tot a pasat per un motiu i per això soc qui soc, sense res a amagar, amb un somriure als llavis a tots aquells que el vulguin.

2010-09-20T17:49:00.002+02:00

Vells records amagats en un racó d'un cor encongit, somnis que encara mai s'han fet realitat, motius pels quals encara queden forces per a continuar lluitant, il·lusions que algun dia s’esvairan, tristeses amagades enmig de grans somriures, arrugues que mostren el camí que s’ha recorregut. Un dia em van ensenyar que mai s'ha de perdre l'esperança i que s'ha de lluitar pel que es vol.

Somnis de plastilina

2010-09-18T13:24:00.003+02:00

Decepció general era el titular d’aquell dia, amb majúscules i a portada. S'havia donat conéixer que les històries amb final feliç i els contes de fades sempre havien estat un montatge.

No va ser el campanar que al tocar les 12 de la nit fés que tot s’hagués acabat sinó que aquests finals feliços mai han existit més enllà de la nostre imaginació. L’innocència a vegades s’apodera de nosaltres fent-se ser poc realistes… i fent que per art de màgia moments les nostres vides es converteixin en moments de pel·lícules.

Tocar més de peus a terra no estaria malament. Ho reconec, jo tampoc sóc diferent a la resta.