Adàn i Eva

http://www.youtube.com/watch?v=SmVAWKfJ4Go

Ja no guardo cossos sota el coixí, ni em rento les dents per fer-me feliç de saber que no aniré mai el dentista per caries. Ja no guardo les galetes el seu pot ni fico el cotó dins copes d’aigua freda. Respiro el desordre de tot el que ara és lluny i m’ofego tan fort que no arribo agafar el inhalador que fa oblidar. Prop del jardí el gat rossega un tros de mina que fa anys va ser col·locada per un mecànic d’armes i pocs segons després la bèstia explota. Un tros de carn impacta a la finestra - la dona de la neteja tindrà feina aquesta setmana-. Mentrestant continuo pensant que mirant-t’ho pel cantó positiu la vida no és tan dura ara que te’n has anat, de mica en mica me’n adono que menjar pinso de gat no serà tan dolent.

Vaig ser un animal amb tu, això és el que ara m’he d'empesar oi?



El monstre i la víctima

"Això no és una novel·la. Ni tampoc un conte. Això és una història. Comença amb un home que travessa el món, i acaba amb un llac que s'està allí, un dia de vent. L'home es diu Hervé Joncour. El llac no se sap.

Es podria dir que és una història d'amor. Però si només fos això no hauria valgut la pena explicar-la. Al mig hi ha desigs, i dolors, que saps molt bé què són, però un nom autèntic, per dir-los, no el tens. I tanmateix no és amor.

Potser val la pena aclarir que es tracta d'una història del segle dinou: només perquè ningú no esperi avions, màquines de rentar ni psicoanalistes. No n'hi ha.

Potser en una altra ocasió."

Una altre recomanació per demà, Seda d'Alessandro Baricco.

I... encara més, que demà ja és Sant Jordi!

Avui en lloc de recomanar-vos un llibre... us recomanaré un autor, o millor dit, una autora: Patricia Highsmith (1921-1995) va néixer als Estats Units, però va passar molts anys de la seva vida a Europa. Va destacar notablement en el gènere de la psicologia criminal. La seva primera novel·la, Estranys en un tren (1950), va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock i després també hi han estat dutes altres novel·les que va escriure posteriorment. Jo crec que podeu començar amb El tremolor de l'engany o amb qualsevol de les dedicades a un dels seus personatges més interessants, Ripley. Potser estaria bé que comencéssiu amb L'enginyós senyor Ripley, on apareix el personatge per primera vegada, i després ja podeu continuar amb Ripley enterrat, La màscara de Ripley o El noi que va seguir Ripley. Realment, interessants pel meu gust!

Aquí teniu el començament de l'Enginyós senyor Ripley:

"En Tom va donar un cop d'ull darrere seu i va veure l'home que sortia de La Gàbia Verda, en la seva mateixa direcció. En Tom va accelerar el pas; sens dubte el seguia. Se n'havia adonat feia cinc minuts, quan el veié que l'observava detingudament des de la seva taula, dubtant si era la persona que buscava o no, fins al punt que en Tom es va acabar la beguda d'un glop, va pagar i va tocar el dos.

Quan va ser a la cantonada va mirar a dreta i esquerra i va creuar corrent la Cinquena Avinguda. Allà hi havia el bar Raoul. No sabia si arriscar-se, temptar la sort i entrar a fer un glop o bé fugir fins a Park Avenue i aprofitar els portals foscos per intentar despistar-lo. Finalment va entrar al bar.

(...)"

I... un altre llibre!

M'agraden tots els llibres de Milan Kundera, els he llegit gairebé tots i sempre espero que n'escrigui un altre per poder-me enganxar a llegir-lo. Avui, doncs, us recomano un llibre d'un dels meus escriptors preferits. Tot i que... això no vol dir que us hagi d'agradar a vosaltres, evidentment.

La insostenible lleugeresa del ser és una de les novel·les més conegudes i reconegudes de l'autor txec exiliat a França. Us copio el que diu la contraportada del llibre, no sense recomanar-vos que, si us agrada aquest autor que sovint fa llargues digressions filosòfiques, llegiu també La immortalitat, El llibre del riure i de l'oblit, La lentitud i La ignorància!

Més que cap altra de les novel·les de Kundera, aquesta és sobretot una novel·la d'amor: Tereza està gelosa. La seva gelosia, dominada de dia, es desperta durant la nit. En el seu llarg camí l'acompanya el seu marit, Tomás, mig Don Joan, mig Tristany, dividit entre l'amor que sent per ella i unes insuperables temptacions llibertines. El destí de Sabina, una de les amants de Tomás, estén l'acció de la novel·la per tot el món: després que els russos invadissin Praga, ella persegueix la llibertat a Ginebra, a París, a Amèrica; al capdavall, no troba res més que "la insostenible lleugeresa del ser". Aquesta novel·la, lleugera i greu alhora, és una gran meditació sobre l'existència humana en aquests moments crepusculars d'Europa.

Llibres que m'agraden... ara que ve Sant Jordi!

Un llibre molt molt breu, però molt interessant: Adreça desconeguda de Kressman Taylor.
Us el recomano de veritat. Això és el que en diu la contraportada:

Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada el 1938 i, en poc temps, va ser considerada una obra mestra. El New York Times Book Review va afirmar el 1939: "Aquesta història és absolutament perfecta. És la denúncia més rotunda del nazisme que ha aparegut mai." El llibre explica la història de dos amics i socis en el món de l'art, Martin Schulse, un alemany, i Max Eisenstein, un jueu nord-americà, que viuen a Califòrnia. L'any 1932, Martin decideix tornar a Alemanya amb la seva família. Així comença un intercanvi de cartes on aviat es perfila, a través dels detalls de la seva relació professional i personal, l'ombra de la situació política alemanya.

Visionària, incisiva i de desenllaç imprevisible, Adreça desconeguda ha estat tot un esdeveniment literari, el senyal d'alarma més estremidor contra el nazisme. Avui, una vegada més, aquesta obra, novament publicada en diverses llengües, desperta l'entusiasme i l'interès dels lectors. Una història que descriu la tragèdia íntima i col·lectiva de l'Alemanya nazi.

L'altre Bolena

Dues germanes competint per l'amor d'un rei...

Mary Bolena només té catorze anys quan inicia un relació adúltera amb el rei Enric VIII. Aquesta relació durarà diversos anys i en naixeran dos fills. Les trones, però, canvien quan la seva astuta i perversa germana Anna passa a ser la confident i consellera del rei. A poc a poc, Anna aconseguirà convertir-se en l'amant del rei i desplaçarà Maria; fins i tot, arribarà a ordir un pla per desfer-se de la reina Caterina d'Aragó.

Philipa Gregory

Aquest és l'argument del llibre que començaré a llegir ara, sembla que promet...

*Lluna...

[...]

I tu, lluna, ets el meu favorit paradís, i imagino que sobre la teva superfície hi poso els peus, encara que només sigui en un viatge oníric, en un dels meus molts quimèrics somnis.

Quan em sento cansat d'aquesta bruta i absurda terra, sé que al teu costat veuria més a prop les estrelles, i deixaria al meu esperit volar ingràvid i lleuger...

[...]

T’estimo. Simplement una paraula, però no una qualsevol. Una paraula acompanyada de sentiment i passió. Una paraula que comporta llàgrimes i somriures.
Ell s’acosta i em mira amb tendresa i amb aquell somriure que tant m’agrada. M’acosta els seus llavis a cau d’orella i em diu aquella paraula que m’encanta sentir-li dir, t’estimo. Un silenci ens envolta, una somriure es dibuixa en el meu rostre i les mirades es creuen esperant una resposta. Sentir-se estimat per algú és un dels més grans plaers que l’home pugui arribar a sentir.

Agafaré la bicicleta i creuaré trivialitats, baixaré tabús, rodaré per damunt dels secrets i si em segueixes veuràs que només queden un parell o tres de banalitats que t’esquitxaran les sabates.

http://www.youtube.com/watch?v=PDxMQaMqsig

Records d'infància

L’altre dia, visitant als meus tiets, un petit i eixerit energumen va sortir rere la porta i em va clavar una puntada de peu a les cames. Al girar-me vaig veure que feia una rialleta entremaliada i va fugir corrent altra vegada.

"Igual que quan jo era petit jaja", vaig pensar. Em van començar a passar per la ment records, bells records que mai oblidaré.

Records d’infància.

Em va fer pensar en aquella gespa verda i molla que em tant delit acostumàvem a embrutant-se els pantalons, en aquells gelats de boles immenses que amb tanta passió menjàvem i ens tiràvem a sobre, en aquelles nits senceres despertant als pares, en aquells dies sencers en què jugàvem i només ens preocupava jugar, jugar i jugar, aquelles desafortunades cleques que ens fotia la mare quan no ens comportàvem, aquella boca ben taronja després de menjar espaguetis, aquella cara de pena quan demanaves qualsevol cosa i que sempre funcionava, aquella brillantor als ulls dels pares quan t’observaven, aquelles galtes ben inflades per les pinçades de la iaia, aquells “tazos” que ens feien barallar els uns als altres per després acabar perdonant-nos, aquella adrenalina quan tocàvem els timbres de les cases i marxàvem corrent, aquells petons desinhibits a la nena que ens agradava, aquells intents de castells de sorra a la platja, aquelles pel·lícules de “Magic English” que tantes vegades ens feien mirar i que tant ens agradava, aquell senzill 2+2=4, aquells moments tendres en què la mare o el pare et llegia un conte mentre t’adormies...

Per l’amor de Déu, perquè hem hagut de créixer?!

Raiden