dilluns, 30 de novembre del 2009

I sí...

"I sí, et diré que estic bé quan no pugui més, i sí, et diré que m'ho esperava quan m'ho esperava tot menys això.I sí, et diré que t’oblidaré algun dia tot i que et recordi cada una de les hores de la meva vida. I sí, et diré que no t’estimava de veritat, que mai m’ha importat la teva vida, et desitjaré que siguis feliç... I ara diguem tu, quin joc és aquest de fer-li mal a la gent.”

dissabte, 28 de novembre del 2009

No és un adéu, és fins aviat...

És el primer cop que veig morir algú a qui realment estimo.
No dic que m'agradi la idea, de que se l'emportin, o
de que ja no la pugui veure més. Però sé que l'he d'acceptar.

Va ser molt dur, dues morts de cop. Una era ja suposada,
l'altre era il·lògica. No podia acabar d'entrendre el qué passava.
Ella morta? No era veritat, era una tonteria la causa. Un mal gest.

Era aquest el seu destí, o algú havia decidit per ella? No ho sé.
Crec que l'únic que va fer ella és seguir-l'ho, el destí vull dir.
Tenia un camí per fer, des del seu naixament, i cada dia s'hi acostava més.

Aquest final és tràgic. No és digne d'ella. Es mereixia alguna cosa millor.
Penso que la vida ho ha elegit malament aquest cop. Ella hagués arrivat lluny.
Era genial per si sola; el seu fort caràcter, els seus crits, els petons dolços...

Tan és on ara sigui. Sé que és amb mi, i ella sap que mai l'olbidaré.
Tota la família està amb tu, saps que sempre hi serem.
Fins aviat

Desitjo

Desitjo un llapis que dibuixi riatlles.
Una goma que esborri llagrimes i rencor.
Una tela plena d'il.lusions.
Colors on no falti l'esperança.
Un pizell que faci pessigolles.
Una paleta plena de llum.
Un llibre que parla d'amor.
Una clau que obri el cor.
Una agulla per cosir velles ferides.
Un gra d'arròs que acabi amb la gana.
Un llumí per esclafar el que està nu.
Un coixí per somiar.
Una guardiola per omplir-la de records.
Una butxaca foradada per posar-hi les penes.
Un petó de mel i mató amb gust de perdó.
Una caricia d'una mare cansada.
Un record pels que s'han anat.
Memoria eterna per les riatlles perdudes.
Un gram de paciència, i un pessic de tonteria.
Aquest texts el vaig tobar fa molt temps per internet.
El destí és un secret que anem desvetllant
mentre l'insòlit i veloç temps
recórrer un impalpable camí endavant.
El demà et podrtarà, sense el teu permís,
fins endinsar-te en un nou món d'emocions.
Poseeixes el present,
però perds el temps encarant el cor
envers moments que han fugit de les teves mans,
i en moments absents, llunyans, incògnits i futurs,
que sortiran a escena quan menys confíis.
Aixeques amunt la mirada,
inspires abundant aire
que renova les teves prespectives.
I deixes enrere la covardia,
afrontant allò aparentment impossible,
mentre tanques les parpelles
i el teu rostre recobra un antic somriure.

dijous, 26 de novembre del 2009

Jo no tinc por, de Niccolò Ammaniti.
.
Em vaig despertar durant la nit. Per un malson.
Jesús deia a Llàtzer: "Alça't i camina" Però Llàtzer no s'aixecava. "Alça't i camina", repetia Jesús. Llàtzer no en tenia cap ganes , de ressucitar. Jesús que s'assemblava a en Severino, el que conduïa el camió-sisterna de l'aigua, s'enfadava. Estava quedant molt malament. Quan Jesús et diu: "Alça't i camina" ho has de fer, sobretot si estàs mort. En canvi, Llàtzer continuava estès, tot encarcarat. Aleshore Jesús començava a sacsejar-lo com un ninot i Llàtzer, finalment, s'aixecava i li clavava una mossegada a la gola. "Deixa els morts en pau", deia amb els llavis regalimant sang.

dilluns, 23 de novembre del 2009

T'estimo

Dir-te que t’estimo se’m queda petit, algú hauria d’inventar noves paraules per a definir els meus sentiments de lliurement, d’admiració , de necessitar-te cada segon.
Això sento o més.
Et dic que t’estimo, però ja ho saps, potser de tant repetir-t'ho s’alteren les paraules, però no, cada vegada que t'ho dic és perquè el meu amor per tu ha augmentat.
Vull que ho sàpigues, no t'estimo en passat, no t'estimo en present, ni t'estimo en futur, és un amor sense temps, tampoc té distàncies, és simplement amor pur, carregat d'il·lusions, ple de promeses que no han de complir-se, perquè ja es van complir totes quan et vaig conèixer.

T'estimo,
com dues paraules que formen un somriure en els teus llavis, com dos cels plens de colors reflectits en els teus ulls, com dues paraules infinites que no han de deixar de sentir-se.
Estimar-te en realitat és un premi, desconec si et mereixo, almenys lluito per merèixer-te, però és un premi, és un regal que qualsevol persona hauria de rebre, però que només tinc jo.

Gràcies per ser com ets.


hahah aquest text el vaig trobar fa bastant, i la veritat és que m'encanta!
Valent.
Valent és lluitar sense parar per allò que vols aconseguir. És no sortir corrents. És donar-ho tot per un somni encara que siguis l’únic que creu en ell.
És estar els núvols i voler pujar més amunt. És fer fora la por a cops del camí. És saber tenir els peus al terra i la mirada al cel.
És no rendir-se davant del perill. Valent és creure en un mateix. És preferir està sol que mal acompanyat.
Valent és llevar-se i cridar quan tothom està dormint. És no conformar-se. Valent és saber dir “no” quan tot el món diu “sí”.
És deixar el passat al seu lloc i disfrutar del present. Valent és anar amb la veritat per davant. Valent és treure un gran somriure quan l’ànima plora desconsoladament.
Valent és aprendre que hi ha persones que surten del camí, i d’altres que hi entren. És aprendre a despedir-se. Valent és saber que la vida és un canvi constant i no tenir por de viure-la.
Valent és mirar els ulls de qui no coneixes. És no avergonyir-se. Valent és anar amb la veritat per davant.
Valent és anar al desert a buscar aigua i a l’infern per conèixer el paradís dels àngels.
Tot i que, el més valent de ser valent és ser un mateix.



:)

diumenge, 22 de novembre del 2009

Reviure

Resta tremolant, quieta, resplendent,
damunt les pestanyes i sota un iris blau penetrant.
Aquells ulls, cansats d'anhelar veure el sol, temen vessar llàgrimes.
La pressió fa brillar-los,
mentre una nova música es deixa amanyagar.
Prové d'allà on les històries afectuoses
fan fer el seu niu en néixer,
molt al fons del cor.
En un sol parpalleig totes li venen a la memòria,
les reviu amb aquells idèntics sentiments dins l'ànima.
Algú va robar-li el bell somriure
que sempre apareixia quan la vida semblava cessar.
Que costós es fa oblidar els records,
quan la vida segueix endavant amb la constant presència de l'ahir.

dimecres, 18 de novembre del 2009

VIU AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS


La vida no es basa en somnis, no és ni tan sols l'ombra del que de nens somiem, existeix una cruel realitat sempre en l'espera, a l'aguait. Però tot depèn de nosaltres, de les nostres decisions i la forma en la qual superem els obstacles en el camí. Ningú ens diu com hem d’actuar, què hem de fer; hem de pendre les nostres pròpies desisions i apendre dels nostres errors.

Això si, mai hem de oblidar posar un somriure als nostres llavis, perquè amb un somriure pots fer tot allò que et proposis, només has de confiar que així serà.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Mario Benedetti: L'Ànima que no vol morir



El 17 de maig de 2009 va morir una joia de les lletres universals, sens dubte una de les millors fonts de coratge i de tendresa de la història.És trist que hagin de succeïr esdeveniments d’aquesta magnitud per a què es reconegui mundialment el valor que la seva cualitat extraordinària estava demanant a crits feia ja anys.No pateixis, que jo i molts altres no necessitem que desaparegui tota una vida per a donar-nos conta que allò que val la pena s’ho val i ja està.Tampoc és culpa nostra haver de suportar la incompetència que ens envolta, i ho dic pensant en moltes mirades buides que han vist passar per davant seu la bellesa de les lletres i l’han rebutjada coinduïnt-se involuntàriament cap a un camí pobre de sentit.Et recordarem molt els qui et vam poder apreciar, ja sigui per els teus versos o per les teves novel·les..i quan dic això no puc evitar pensar en una de molt especial que em va robar el cor només llegir-la, i que sé del cert que m’ha marcat com a persona.Sí, em refereixo a Primavera con una esquina rota..

Només em queda desitjar-te el millor repòs possible, i recordar-te que les persones d’esperit fort no moren sinó que resten entre nosaltres éssent una de les forces més grans d’aquest món!

Escrit per: Hamlet

diumenge, 15 de novembre del 2009

La mare soltera de la solitud es divorcia del temps

http://www.youtube.com/watch?v=UppX6vP3c4g&feature=channel

He penjat la teva màgia el final de l’escala,
deixant que degotés sobre els mobles enyorats de mi.
Raspallant el terra he trobat els botons
de la teva roba, i els he cosit a la cortina del bany.
Puc sentir les parets fredes que es desfan amb
el teu front ple de febre, i el notar-te tan a prop
no me’n recordo de ballar, i salto espantant
tots els fantasmes que em queden de tu.
S’ha coagulat la pols sobre el teu armari,
deixant que taques grises entristissin el blau del mosaic.
Agulles com pestanyes sobre els coixins, i algunes
caixes embarassades de records, avui conformen
un paisatge solitari del menjador.
Déus com muntanyes dins el teu llit
es freguen amb els teus vestits, i fan de la meva fe
una llista de la compra sense llet.
Saps, portes molts mesos sense embrutar-me, i fins tot
els racons negres del garatge comencen a sentir el teu buit.
Torno a rascar la porta amb les ungles, i a plorar per
sobre el volum del televisor, estossego,
i la cendra pentina el terra posant-se sobre els meus ulls.
La màgia del temps el final de l’escala, fa apologia de la solitud,
i corca els mobles que ja no se’n recorden de mi...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Ira, irritació, impotència per no poder fer-hi res, esforç, valor, orgull per intentar-ho tot, ganes, voluntat, propòsit per aconseguir-ho, tristesa, abatiment, desolació al veure que no es compleix, rebuig, desestimació, repudiament quan ja no te valor, desesperació, embogiment, obsessió quan veus que ja ho has perdut, temor, imprudència, insensatesa perquè ja no tens res a perdre, inconsciència, irreflexió, ignorància del què t’envolta, destí,estupidesa,desgràcia quan perds l'il·lusió i l'esperança extrem, objectiu, final.

Somiant.


El temps passa molt lent per mi, les coses no canvien i tu encara segueixes sent la meva vida, la meva única preocupació. Però ja ha passat molt temps i tu ja t’has refet, potser ara ets més feliç que mai i de mi ja no recordes res, potser comparteixes la teva vida amb una altra persona, potser ja no vols que hi pinti res en la teva existència... I jo en canvi continuo somiant, i reconec que somio res ja que tot no es complirà. M’estic esgotant conscientment però no vull viure la realitat, aquella que estafa el meu desig. Però qui és aquell que no viu en un món irreal? Això és el que ens permet seguir lluitant endavant... Ja sé que no vols agafar-me de la mà i seguir el camí al meu costat, no cal que m’ho tornis a dir, tot i així deixem ser feliç, només recordant que perdíem la noció del temps i de l’orientació, que ens escapàvem com dos nens, que ens vam crear la perfecció un de l’altre, que res ens impedia avançar junts, que vivíem en un món on només existíem tu i jo, fins el dia que vaig adonar-me’n que això no era un simple joc, que vam anar creixent i ja no érem nens, que ja res era com abans. Tu vas decidir marxar, ja no volies jugar més amb mi i jo encara espero que em tornis a dir que entri en aquest joc, que era nostre, perquè és l’únic que em tornarà la felicitat. Vull tornar a volar, tornar a imaginar, deixem estimar-te.

divendres, 13 de novembre del 2009

la forma de les coses

La forma de les coses, una obra de Neil Labute.

The Shape of Things em sembla un dels millors textos de Neil LaBute. Un material que vaig descobrir al cinema, veient la versió cinematogràfica de la peça que el propi Labute va dirigir. Em va semblar una història provocadora, perversa, intel·ligent, contundent i molt divertida. Immediatament vaig començara barrinar la manera de portar-la al teatre i, finalment, tres anys després, podrem dur a terme l’espectacle.Veig l’obra com una tragicomèdia sobre la vanitat humana, pecat aquest que,en la meva opinió, no pot trobar una forma de retrat més ajustada que aquesta que li ofereix la forma tragicòmica. M’interessa, sobretot, la dimensió de GRAN BROMA de la peça. La incontestable baixada de pantalons del protagonista que, no per casualitat, es diu Adam. M’interessa el seu cul a l’aire. Manllevant unes paraules de Lars Von Trier, “el sentiment de la tortuga panxa enlaire”.Sota el meu punt de vista, l’Adam és qualsevol de nosaltres. Tan indefens, manipulable i voluble com qualsevol de nosaltres. Algú a qui de sobte comencen a dir “que guapo que estàs”, “que interessant”, “se’t veu tan bé” i coses per l’estil, i comença a creure’s efectivament més guapo, més interessant, i li agafen ganes de cridar “I AM THE KING OF THE WORLD” i, és clar, quan veu que la cosa no era més que una presa de pèl, se sent com se sentiria qualsevol de nosaltres: terriblement ridícul. Perquè, amb la seva fredor, amb la seva indubtable crueltat, no es pot negar que l’Evelyn col·loca davant de l’Adam (i m’agradaria que també del públic, en la nostra versió) UN MIRALL. Ni més nimenys. I els miralls poden arribar a ser terriblement dolorosos. En aquest sentit, veig el personatge de l’Evelyn com una mena d’àngel-dimoni, un deus ex maquina (el propi autor, finalment) que ens recorda salvatgement, amb ferocitat, allò que som. Ben poqueta cosa, a fi de comptes.

Julio manrique

Tothom que li agrada emocionar-se amb una bona obra de teatre que no se la deixi perdre.


De veritat.

dimecres, 11 de novembre del 2009

LES GOLFES DE CASA

Tristesa? Per què a les golfes?
Les golfes són per a guardar-hi records.
Records bonics i records dolents; records alegres i records tristos, per què no?
Records dolços i records amargs; records amb gust de mel i amb regust picant. Records clars, i records borrosos; records foscos i records color de rosa.
Records tendres i records durs; records romàntics, records...
Sí, a casa, a les golfes hi guardem records.

Records dels rebesavis i dels besavis a qui mai vaig conèixer però amb qui intento buscar-hi semblances mirant les velles i arrugades fotos del calaix de dalt d’aquell moble antic del racó de les golfes. Un moble que tanmateix sembla que em parla d’aquells temps de foscor i de pors i que em costa d’entendre perquè el llenguatge de tot el que s’hi guarda és difícil de descodificar per a mi: tupí, llàntia, rosari, llum de carburo, esclops, escapulari, bugader, perola, calamastres,...

Records dels avis que m’han ajudat a créixer, uns savis per naturalesa que coneixen el valor de les paraules, el significat del cant dels ocells, la utilització de les plantes remeieres i el temps que farà mirant el núvols o els animals. Entrant a les golfes, se sent la olor inequívoca i penetrant de les plantes aromàtiques de l’àvia que a voltes m’han curat un mal de panxa o un refredat. Al costat de l’assecador d’herbes hi ha un bagul amb llibres antics i estris d’infància i joventut, però no s’hi troba cap joguina perquè no en tenien i se les feien ells amb imaginació i molta traça,...

Records dels pares que m’han donat la vida. Ara tot em queda més proper, però també em costa d’imaginar-me’ls damunt la moto del pare –ara empolsinada i amb algun llum trencat-, joves, feliços i il·lusionats. I la màquina d’escriure de la mare, on hi feia els treballs –segons explica ella-, amb unes tecles que anaven molt fortes i que feien un soroll sec i metàl·lic.

I ara, em toca a mi, perquè també formo part d’aquesta bonica història, i també hi guardo els meus records. Són records recents, petits records, records que m’estimo.
I potser algun dia, un nét meu o potser algú més llunyà, pujarà a les golfes de casa, entrarà i podrà veure, escoltar, olorar, tocar i sentir els records de família; i potser també escriurà, com jo faig avui, una història senzilla.

Tristesa? A les golfes? No, només, melancolia, enyorança d’altres temps..., temps feliços i temps tristos, temps que ja no tornaran,... però que pujant a les golfes sempre podrem retrobar.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Oda a la literatura


Mot omnipotent i màgic que ens permet trencar les barreres que separen la desesperació del nostre món del paradís sensitiu on ens transporta.No se m’acut més descripció possible que aquesta per un terme que és capaç de fer-me oblidar per un instant que la vida no ha deixat de carregar sobre la meva pobra ànima tota la seva ira, i que ha estat capaç de fer-me creure en una existència més digne.Quan estic trist, tu, tot poderosa em crides amb força cap a obrir les pàgines que amb tant d’esforç i imaginació algú digne d’admiració ha escrit.Dins teu hi ha la més somniada de les històries en què els sentiments s’obren de bat a bat i amb força per transportar-nos allà on volem estar, i allà on només tu ens pots portar.No crec que exageri quan asseguro que amb tu he aconseguit somniar despert i forjar amb molta delicadesa l’ambició per convertir la meva desesperació en il·lusió.Tot t’ho dec, amiga meva, i és epr això que com a petit homenatge vull reivindicar que des del dia en què vares existir, la humanitat va saber que podria aconseguir alguna cosa valuosa dins aquest món tenebrós.

Escrit per : Hamlet

dilluns, 9 de novembre del 2009

La Lluna - Ken Zazpi

Ves i diga-li a la pluja que no torni a venir.

Diga-li a la soledat que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps.

La que em va fer néixer els somnis, la que me'ls fa malvé.





*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.

I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.

Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro.

Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.





Digues que el que ara sento no és de veritat.

Tot el que no som per creure per creure en un instant.


*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.

I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.


Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro.

Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.





m'encanta aquesta cançó, la lletra és preciosa...


Aquí teniu el link. Recomano escoltar-la!!





http://www.youtube.com/watch?v=yTU0GUVSErM

Terrible Seducció


La teva aroma inconfusible, el teu tacte suau, la teva mirada penetrant, el teu riure extravagant, et fan una presa terriblement temptadora.

T’acostes i sento aquella olor que després quedarà a la meva roba, als meus cabells, que sempre quedarà dins meu.

I es que la teva mirada m’hipnotitza. Em desafies quan et parlo, se’t il·luminen els ulls quan et faig riure, les òrbites se’t disparen quan dic bajanades, la ràbia se’t reflexa al rostre quan sents coses que no t’agraden, apartes la mirada quan t’intimido … Quan em mires em fas sentir especial, diferent, única! No tens por del que pugui veure en tu, ets autèntic i transparent.

Em toques, m’acaricies, m’abraces i crec tocar el cel. Quan m’apartes els cabells de la cara, quan em fas pessigolles, quan em dones la mà, simplement m’encantes.


Em perdo en aquesta terrible seducció…

La Ilíada

AQUILEU (Aquiles):

No hi ha res que valgui tant com la vida, ni totes les riqueses que Troia amaga darrere les seves muralles. Es poden aconseguir bous i ovelles grasses, i amb or es poden comprar trespeus i cavalls preciosos, però la vida d'un home no pot retornar, no es pot comprar ni robar, un cop ha traspassat el clos de les dents. La meva mare, un dia, em va dir quina havia de ser el meu destí: si em quedo aquí, a combatre a la ciutat de Troia, el retorn se m'ha acabat, però la meva glòria serà eterna; en canvi, si torno a casa, a la meva pàtria, se m'ha acabat la noble fama, però la meva vida serà molt duradora abans que la mort m'atenyi.

FALSES IL·LUSIONS


Hi ha coses que saps que mai arribaran a passar
però malgrat tot ets incapaç de renunciar a elles
i segueixes lluitant;
lluitant perquè arribi un miracle
que et demostri que les teves esperances no són en va.

Cada cop que em perdo buscant algun defecte en la teva cara
descobreixo la perfecció del teu rostre asimètric.
Cada vegada que m’endinso en la teva veu profunda
no puc evitar pensar que escolto la melodia més preciosa.
El teu somriure és el meu millor somni d’estiu
i la teva fragància la brisa més fresca de primavera.

Però la realitat és cruel.
Molt cruel.
Perquè, saps? Hi ha coses que no enganyen.
I mentre les meves mirades t’estimen,
a mi les teves em maten.

dissabte, 7 de novembre del 2009

La maquina que està fora de servei

http://www.youtube.com/watch?v=gNTE5Msp8G8
Aixeco els ulls,
però s’endinsen fins més avall del coll,
notant regust de cervesa calenta i zel poc calmat.
Fa calor i el jersei s’escorre fins a quedar sobre el terra.
De cop, recordo quan em mirava i creia en un per sempre,
però ara em trituro el pit amb una grapadora, i em clavo mai més.
Sóc un estrany que parla per boca d’un altra,
i ploro una suor que abans m’ abrasava les mans.
Tot el que creia s’ha tornat cendra que omple la llar de foc:
compacte, grisa i freda, tan igual a la brutícia dels meus peus
que a vegades em confonc entra la terra,
i em deixo rossegar el ventre pels cucs.
No em serveixen els poemes que de dia són “bons” versos
i de nit s’infecten per haver estat mal creats.
No em serveix saber sobre la vida, ja que quan no et trobes
aquesta ja no et reconeix.
No sé on sóc, però sento olor de boira dintre aquesta ciutat
que és tan poc meva...
Prou!
Retrocedeixo, em miro el got que porto a la mà,
crec que tinc ganes de deixar d’estar fora de servei.

-Per favor! no critiquin les màquines que avui s’han(me)d’arreglar.

divendres, 6 de novembre del 2009

La vida.

Un viatge llarg, carregós; un viatge difícil de superar. Entrebancs, problemes, sentiments, emocions, tots ells presents en un únic trajecte.
Sempre hi ha entrebancs i problemes que et fan caure, però de la mateixa manera et fan ser fort i t’ajuden a entendre un valor important, l’amistat. Qui està present en aquells entrebancs que la vida t’imposa, t’estima.
Sentiments i emocions que fan que entenguis el sentit de la vida; sense ells potser no valdria la pena viure. Ganes d’estimar i de ser estimat, de saber al despertar que aquell dia t’espera un petó o simplement una abraçada que t’ajuda a tirar endavant.
Sí, la vida, aquest camí que mai saps quan acabarà, però aparentment sembla molt llarg fins que t’adones del temps que portes recorregut i et lamentes de les coses que no vas fer i potser havies d’haver fet.

Amic, et convido a viure la vida, a veure la màgia allà on potser no hi és; simplement estima i deixa que t’estimin. Viu el moment.

AMOR

Aquella màgia única que aspirem totes les persones del món, la única que és capaç de trencar les realitats, la que ens converteix en guerrers i princeses, la que ens fa sospirar i somriure sense motiu a cada segon, la que ens convida a creure en l’impossible i somiar totes les nits en un demà nou... La que ens fa ser les persones més riques del món encara que no tinguem res, però les més pobres si sentim que ho hem perdut...
Algú s'amaga radera la porta per emportar-se les meves coses


Hi ha persones buides,
i
hi ha persones plenes.

Tu ets de les primeres.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Màgia imborrable


Tristesa i dolor es barregen en els meus pensaments, el torment m’impedeix recordar-te entre els meus braços.Si jo no he pogut arribar a portar-te al cel, perdona’m per almenys haver-ho intentat.Diga’m ingenu per creure que tot i aquest rebuig tu encara ets presa del meu amor, jura’m mirant-me als ulls que mai més em necessitaràs i que la nostre feliciat ja està esborrada.I jo pobre de mi em nego a esborrar-te quan miro al cel, quan veig en la blavor de la vida la màgia que en aquella dolça tarda d’estiu va ser nostre.No puc creure que la grandesa de la teva bellesa ja no em vulgui, perquè encara em crida.Sento la seva veu amb força que em xiuxiueja que jo et vaig fer tocar el cel com ningú ho podrà fer mai, i que entre els meus braços has sentit una màgia imborrable.Tant sols vull demanar-te un últim desig, perquè necessito tenir davant meu els ulls brillants que van aconseguir enamorar-me.Recordo que el mar va ser testig d’aquella màgia, i juraria que encara ens recorda perquè per més que l’observo no deixa de lamentar-se...i potser ets l’única persona capaç de sentir dins seu la dolçor de l’amor i atrevir-se a negar-la.T’ho diré per última vegada: no li neguis al teu cor la possibilitat d’estimar-me, perquè si jo fos tu donaria tot el que tens per donar-me.



Escrit per : Hamlet

dilluns, 2 de novembre del 2009

Descobrint el viatge


Amb quaranta mil passos a l’esquena segueixo el meu camí.Una harmònica barreja entre l’aire i el mar es fan sentir davant meu, sens dubte s’acosta el meu proper destí.Si pogués creure en algú, de ben segur sería en el bell mig de l’horitzó que dia rere dia m’acompanya.Tot i que sé que en aquest camí deixaré moltes coses enrere, he de seguir, o almenys això em dicta el cor.Què seria jo sinó un pobre viatger infeliç si em limités a comptar allò que vaig perdent, enlloc de gaudir allò que m’arribarà, com ara mateix estic sentint davant els meus ulls brillants la blavor de la vida.Estic segur que els qui em coneixen em prendran per un boig, però quina culpa tinc jo si ells no m’enténen, si ells no saben que jo necessito marxar d’aquí i trobar-me immers en un altre món, en un altre entorn que m’ajudi a conèixe’m.No és fàcil, i de vegades desitjaria tornar, però és inutil lluitar contra el destí,contra el destí que sento dins meu bategant amb més força que mai.Milers de vivències germinen ja del cel i em criden envers l’horitzó, i això per a mi és la vida, la certesa que alguna cosa arribarà, la premonició que m’avisa que algú encara lluny em desitja, i no voldria fer-lo esperar.


Escrit per : Hamlet

diumenge, 1 de novembre del 2009

La impotència em persegueix, la inseguretat, la por d'etibocar-me, el temor a fer o a decidir l'opció inadequada.
Xefar la meva imatge amb una paraula, amb una acció, pssar de l'estimació a l'odi, o ni això, passar de l'estimació a la màxima ignorància.
Sempre decidint, pensant, reflexionant, sobre tot i més, és aquesta la llibertat que conec, dubtu que sigui la real, potser no és un dubte, sinó un desig.

T'estimo perquè sí

T’estimo perquè sí.
Perquè el cos m’ho demana.
Perquè vull.
I perquè em dóna la gana.

T’estimo,
t’estimo perquè sí.
T’estimo,
perquè el destí va creuar
dos camins paral•lels.
T’estimo.

T’estimo,
perquè el cos m’ho demana.
T’estimo,
perquè els anys passen,
però el desig és aquí.
T’estimo.

T’estimo.
T’estimo perquè vull.
T’estimo.
I perquè el teu amor
és el meu tatuatge.
T’estimo.

lletra: Mirna Vilasís
música: Xavi Múrcia


Pensaments llunyans


A terra asseguda se sent més el fred de la nit de tardor. Arrives tu. M'encanta aquella jaqueta blau marí, però encara m'agrada més el càlid tacte dels teus llabis. Pensant-ho millor, m'agrada massa tot de tu, aquella veu, que em parla tot sovint a l'orella i em deixa anar paraules que em fan tocar el cel, aquells ulls, que em miren cada cop que separo els meus llabis dels teus per veure si encar hi sóc. La olor, la olor de la teva pell que em transporta directe en un món apart cada cop que la sento. El tacte de les mans, recorrent delicadament cada mil·límetre del meu cos, amb por de fer-me mal. Sentir la velocitat a la cara, quan em portes amb la moto, i pensar que estem jugant amb la mort. Estirar-me en aquell camp solitari i verd, a on un dia em vas portar, i em vas dir amb un petó, tot el que feia temps que tenies callat. Ara ja no puc, no em puc imaginar la meva vida sense tenir-te el costat. No sería jo mateixa, si em prenguessin la part més valuosa del meu ser. No podría.

Però ho han fet; millor dit, tu mateix ho has fet. Aquest pensament que cada segon posible es filtra per la meva ment ha de desapareixer. Ara ja no sóm res, res perque tu no has volgut. Perque tu no has lluitat. No cridaré, ni ploraré, com una nena sabent que jo ho vaig donar tot i que no vaig rebre la única cosa que et demanava a canvi. Sé que em costarà, però també sé que ho puc fer. I no ho dubtis, mai més em veuràs així, perque no tornaré.

Llibres que m'agraden


Olor de Colònia ha estat un dels llibres més venuts a Catalunya des de Sant Jordi, però no m’acabava de fer gràcia. No ho sé, em semblava que seria molt costumista, massa. De tota manera com que me l’havien recomanat, vaig decidir començar-lo. Haig de dir que m’ha sorprès en positiu. M’ha agradat, l’he llegit en pocs dies i m’ha enganxat fins al final.

La novel·la explica deu anys de la vida d’una colònia industrial, des dels anys cinquanta als seixanta del segle XX. Comença amb un incendi i un mort i continua amb la vida de tots aquells que formen part de la vida del poble. Coneixem la gent del poble, els seus secrets, la doble moral i el paternalisme dels amos i anem descobrint el perquè de l’incendi i del mort a través del punt de vista de molts i diversos personatges.

Un llibre del tot recomanable que comença així:

“Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.”