diumenge, 15 de novembre del 2009

La mare soltera de la solitud es divorcia del temps

http://www.youtube.com/watch?v=UppX6vP3c4g&feature=channel

He penjat la teva màgia el final de l’escala,
deixant que degotés sobre els mobles enyorats de mi.
Raspallant el terra he trobat els botons
de la teva roba, i els he cosit a la cortina del bany.
Puc sentir les parets fredes que es desfan amb
el teu front ple de febre, i el notar-te tan a prop
no me’n recordo de ballar, i salto espantant
tots els fantasmes que em queden de tu.
S’ha coagulat la pols sobre el teu armari,
deixant que taques grises entristissin el blau del mosaic.
Agulles com pestanyes sobre els coixins, i algunes
caixes embarassades de records, avui conformen
un paisatge solitari del menjador.
Déus com muntanyes dins el teu llit
es freguen amb els teus vestits, i fan de la meva fe
una llista de la compra sense llet.
Saps, portes molts mesos sense embrutar-me, i fins tot
els racons negres del garatge comencen a sentir el teu buit.
Torno a rascar la porta amb les ungles, i a plorar per
sobre el volum del televisor, estossego,
i la cendra pentina el terra posant-se sobre els meus ulls.
La màgia del temps el final de l’escala, fa apologia de la solitud,
i corca els mobles que ja no se’n recorden de mi...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

m'ha agradat molt *


(però molt de veritat !)

un dimarts amb potes

Anònim ha dit...

M'agrada molt...
Encara tinc la pell de gallina.

Tan debò ningú s'hagués de trobar en aquesta situació.

Perquè la pols no ompli els buits que ens deixen les persones.

BITLLET DE TORNADA ha dit...

A mi també m'ha agradat molt, Taronger! És magnífic! I aquesta escala... que em fa pensar amb aquella del Testament mural d'Estellés, "en aquella paret de voluntats darreres/ mentre s'agonitzava de l'amor o la pena"...

Lluna de Plata ha dit...

Molt bon text! M'ha agradaat molt a mi també :)
segueix escribint taant magníficament Taronger!! ;)