dimecres, 30 de març del 2011

l'amor vertader

Un home de certa edat va venir a la clínica on treballo per curar-se una ferida a la mà. Tenia molta pressa i mentre el curava li vaig preguntar què era allò tan important que havia de fer. Em va dir que havia d'anar a una residència d'ancians a esmorzar amb la seva dona que vivia allà. Em va explicar que ja portava bastant temps en aquell lloc i que tenia un alzheimer molt avançat. Mentre li acabava de curar la ferida, li vaig preguntar si ella es preocuparia en el cas que ell arribés tard aquell matí. Em va dir que no, que ella ja no sabia qui era, que feia quasi 5 anys que no el reconeixia. Al dir-me això, li vaig preguntar extranyada: "i si ja no sap qui és vostè, per què aquesta necessitat d'estar amb ella cada matí?" Em va somriure i acariciant-me la mà em va contestar: "ella no sap qui sóc jo, però jo encara sé molt bé qui és ella" Vaig haver d'evitar que em caiguessin les llàgrimes i mentre marxava, vaig pensar que aquell era l'amor que volia a la meva vida; l'amor vertader no es resumeix només al físic o als detalls romàntics, el vertader amor és l'acceptació de tot el què l'altre és, de tot el què ha set, del què serà i de tot allò que ja mai podrà ser.

dimarts, 29 de març del 2011

Absència.



Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

Joan Oliver (Pere Quart)

divendres, 25 de març del 2011

Què veus des de la finestra?

Aixeca el cap de la pantalla de l’ordinador. Només un moment. Ves fins a finestra més propera i aixeca la persiana o enretira les cortines. Mira a fora, observa l’exterior. Potser veus els pisos i les cases del costat amb la roba molla estesa al balcó. O potser veus els camps o les muntanyes del voltant. Si hi ha boira, només podràs veure el color blanc, però si és de nit podràs veure les petites estrelles que pinten tot el cel. Una cosa és segura, el cel que veus, és el mateix que veu el teu veí, qualsevol persona del poble del costat o qualsevol persona del món. I tu, què veus quan mires per la finestra?

dijous, 24 de març del 2011

Caos

No és un deliri, no és una al·lucinació. Vivim en una realitat on només pots somriure després d’haver plorat molt, després de deixar de sorprendre’t per qualsevol final i conèixer-te tots els principis que comencen després d’una nit de tempesta.

No puc evitar sentir-me marejada per la il·lusió òptica de la il·lusió de la realitat, una realitat que desafina.

Una música llunyana m’arriba a les orelles. Els ocells volen tranquils mentre canten anunciant la primavera. De tan en tan, el motor d’un cotxe trenca aquesta calma. A fora fa sol, arriba el bon temps i la gent ja té ganes d’estiu, vacances i calor. Des de l’estudi analitzo la situació i sento que el campanar m’indica que els quarts van passant. Tinc els apunts damunt la taula. Ja he deixat que el campanar toqui prous cops i potser que comenci a estudiar…
BONA SORT AMB ELS EXÀMENS!

dimecres, 23 de març del 2011

La vida. Un seguit de dies amb fets inesperats. Creem relacions amb la gent que ens envolta, fem amics i amigues, ens enamorem.... Primer, però, comencem estimant a la família. Després són els amics els que arriben a ser els més importants. Arriba el primer amor, i després el segon i el tercer. Experiències, enganys i moments especials. Els lligams que tenim amb els que ens envolten es fan i es desfan. Ara són coneguts que amb els anys seran amics, o amics que quedaran en el passat sense saber ben bé el motiu. És curiosa la nostra manera d’actuar. Som ésser socials però alhora passem moments de solitud. Una solitud que pot ser perfectament envoltada de gent. Passem èpoques de tot al llarg d’aquest camí. En alguns moments de la nostra vida ens menjaríem el món, en altres i regna la tranquil·litat i l’estabilitat i en alguns altres només fem que donar-nos cops de cap i adonar-nos del que realment és la vida: caure i aixecar-se per gaudir de les vistes que hi ha quan estàs dret perquè aviat hauràs de tornar a començar i superar un altre entrebanc.
El sol se'n va i cedeix el pas a la claror de els estrelles.
La lluna, plena i ferma presideix un cel atepeït de somnis.
La nit deixa lloc de nou a un món apte per immaginar i per creure.
Per nens i també adults, la fe és imprescindible sempre.
Què en seria de les persones amb un buit com el causat per la llum permanent?
Sense somnis...
No tindriem RES.

divendres, 11 de març del 2011

- Canviar el destí? Tu creus això?
- Sí, es clar que sí. T'asseguro que als pròxims 50 anys les perso...
- ...les persones seguiran morint-se, seguirà plovent després d'haver rentat el cotxe i els Rolling Stones seguiran fent gires. Tot està fora de control. L'únic que podem controlar són les pròpies decisions.


Fragment de la pel·lícula "Un dia inesperat", que la recomano a tothom!

dijous, 10 de març del 2011

EL CAÇADOR D'ESTELS


Khaled Hosseini va publicar El caçador d'estels al 2003 i va ser un autèntic bestseller als Estats Units. Més tard, al 2007, Marc Foster en dirigí la pel·lícula.

La història parla sobre Amir, un noi que viu als Estats Units, on va arribar de petit en companyia del seu pare fugint de la invasió sovètica de l'Afganistan. Tot comença quan rep una trucada d'un home de l'Afganistan.
A continuació hi ha un flashback explicant la infància d'Amir, un nen infeliç que viu en una casa benestant i té com a únic amic a Hassan, fill del criat que ha servit al seu pare durant els últims 40 anys i d'una étnia que no és de l'étnia pastún. La principal afició dels dos nens és fer volar cometes.
De gran es veurà obligat moralment a anar al rescat d'un nen estretament relacionat amb el seu propi passat.

La crueldat dels nens; els conflictes étnics i la segregació social que comporten; els secrets dels pares als seus fills; els sentiments mai declarats; la conservació de la cultura i costums pròpies quan es viu a l'estranger; la inestabilitat política d'Afganistan; la incapacitat per enfrontar-se als poblemes són temes tractats en aquesta història.

Enllaç del tràiler de la pel·lícula:
http://www.youtube.com/watch?v=8IDO18mVqPo

Us recomano tant el llibre com la pel·lícula!

dilluns, 7 de març del 2011

Un petit racó del món

Aquest és el lloc que més m’estimo, ple de màgia i fantasia. És un bosc, un bosc encantat. No és gens tenebrós, al contrari, és molt acollidor. Està farcit de flors de primavera i d’estiu, amb papallones que busquen el nèctar de la vida. Semblen felices volant d’un lloc a l’altre sense saber quina és la pròxima flor que escolliran. Passejo pel mig dels arbres, són frondosos però deixen passar alguns rajos de sol.


De tant en tant hi ha clarianes amb una mica d’herba. Aquestes petites clapes d’un verd més clar estan plenes d’espigues que es mouen al ritme de l’aire. Freguen les cames de les persones que s’hi passegen.


Al final del bosc hi ha un petit turó de roca grisa. Des de dalt es veuen els arbres com dansen, se senten els ocells cantar. També es poden contemplar 360º de paisatge, des de Bellmunt a Cabrera o el Montseny. Entre les pedres calentes pel sol, hi viuen petits animalons com sargantanes o llagostes. En un costat, quan ja comença a fer baixada, hi ha uns boixos amb una cabana construïda pels nens de la casa de pagès que hi ha darrera el turó.


És un lloc bonic i preciós, on si respira tranquil•litat. Lluny de les fresses quotidianes de les poblacions. Un lloc es pot fer la migdiada sota un arbre amb la remor dels arbres de fons i el cant dels ocells. Només s’ha de vigilar que no vinguin les formigues i es passegin pel damunt teu. És un petit paradís, idíl•lic, però real.