divendres, 27 de febrer del 2009

DES

retorçA’t cos,
ara que de Mi ja no me’n sento,
*******
i no plOro per ningú.
****
Avui que la caRn és podreix,
i flameja la metralla,
dins meu....




-només és una arma de destrucció massiva-

http://www.youtube.com/watch?v=Ivr0Jx7Yckw

diumenge, 22 de febrer del 2009

"Siete almas"


- És un altre gos quan hi ets tu. Crec que mai hem connectat com Déu mana.

- Jeje, Perquè vas escollir un gos tant gran?

- Jaja. Sabies que els "halwirgensos" viuen solament una mitja de set anys? Pateixen del cor. Crec que l'escollí perquè creia que m'ajudaria amb la meva malaltia. Podria cuidar-lo jo a ell i no ser sempre jo a la qui tenen que cuidar.

Que sàpigues que jo abans era una tia ben bona! Ininspeccionablament bona!

- Jaja, en serio?

- Jeje, si, si!

Aiiix.. No em sentia així desde feia temps.

Hi han tantes coses que vull fer...

Vull viatjar amb avió tretze hores sense haver d'estressar-me per no poder localitzar al meu metge.

En fi, viatjar. Agafar una motxila, viure experiències, veure món.

Vull que em dongui temps a averiguar qui sóc jo, què és el què m'agrada.

Fer i provar coses.

Sortir ja dels meus pensaments..

Algo que m'encantaria seria córrer. A vegades ho penso... penso com.. com seria córrer..!



(Pel·lícula: "Siete almas")



Raiden

dimarts, 17 de febrer del 2009

CRÍTICA: bates blanques poc merescudes

Estrany és el fet de veure’l recargolar-se entre llençols amb olor a ambientador de cotxe barat. Romania quasi immòbil mantenint una postura fetal. El seu rostre deixava veure una ganyota de dolor que feia perdre importància al to pàl·lid de la pell. De tant en tant obria els ulls, mirava al seu voltant i atònit, entre tanta gent, es dedicava a mirar-me fixament i dedicar-me un somriure; jo li retornava.
Passaven els minuts i en el transcurs d’aquells seixanta inquietants segons jo em dedicava a comptar les gotes de líquid transparent que queien; d’aquell que et fa sobreviure quan ja no et queden forces. El sèrum i 10miligrams de calmant diluït es feien la competència per captar la meva atenció, jo els hi atorgava torns. Un minut un i al pròxim minut l’altre.
Llavors ja era fosc i a fora feia un fred insuportable, la pseudohabitació d’urgències era més reconfortant; reconfortant en el sentit de permetre fugir la tremolor del meu cos. Malgrat la calor que desprenia aquella sala d’urgències a les deu del vespre jo no era capaç de desfer-me de l’abric que em cobria fins a mitja cama. Suava i començava a produir-me picor tota la roba que portava; però no gosava moure’m, prou feines tenia a respirar mentre intentava mantenir la serenitat.
Buscava una calma impossible d’aconseguir; doncs homes de bates blanques corrien amunt i avall fingint tenint feina. Dic fingint degut a que en un moment que badava vaig girar el cap i d’entre les cortines que ens separaven d’un ancià moribund vaig poder veure com tals individus de bates blanques seien a unes còmodes butaques fent petar la xerrada. Em produïa ira veure’ls, pel fet de tenir un pacient (mascle de quaranta cinc anys que presentava un ampli quadre de diagnòstics plantejats per la mateixa persona en moments diferents al llarg del dia) agonitzant; però resulta que era de vital importància explicar-se que el veí de la germana de la seva tia política s’havia comprat un gat. Diguem-ne incompetència, o indignació per part meva, o resignació per part de tots i cada un dels membres de la seguretat social que es veuen obligats a recargolar-se entre llençols pudents, a acceptar el dolor, a ser víctimes del paracetamol mesclat amb aigua, a perdre el dret a tenir un bon diagnòstic, a morir fins i tot, o a no poder gaudir d’una atenció d’urgència; perquè urgències actualment no vol dir altre cosa que: -esperi que, quan m’expliqui que el veí de la germana de la seva tia política s’ha comprat un gat, l’atenem.-
*Sóc conscient de que falten metges i de que hi ha molts pacients i que tot plegat sembla un bucle de retroalimentació que no para d’augmentar. Ara tots volem ser metges, perquè sí, perquè en falten. Però el problema en realitat no és que faltin persones llicenciades en medicina, amb el MIR aprovat i tot el que cal per dir-te doctor; el problema és saber trobar una persona amb tot això i una mica de sentit comú i, essent una mica més exigents, amb capacitat de raonament i actuació per aplicar els més de set anys d’estudis a un cas concret.

diumenge, 15 de febrer del 2009


...Des de que els avis han deixat de llegir contes de fades els seus nets i a tota la família, cada membre a la seva habitació s’emborratxa de televisió.
Els nens creixen entre violència i violacions, amb histories falsejades i degradants, que no existeixen les fades? Això és lo de menys.
Tot lo altre esta aquí, desitjós impossibles que poden fer possible, en aquell món imaginari ple de nous coneixements, que ens orienten en al camí que tenim que seguí, per fer-nos grans a través de diferents seqüències encadenades per organitzar millor el desordre del pensament i dominar els sentiments.
Guiats per el poema etern de “Hi havia una vegada...”, la via làctia de la imaginació comença el seu camí, ple d’aventures i desventures amb personatges que transmeten saviesa poblada d’emocions.
Es tindria que torna a ser moda el conta contes de sempre. Torna a la lectura del món de les fades, com a resposta a tants anhels de vida perduda.
Què pot destruir una cosa tan bonic com és somiar?
Per desgracia les ombres amenaçadores de la realitat supera la ficció. La d’una cultura que nega el respecta a la vida en cada etapa. La de un indiferència que condemna a la pobresa a quants neixen a la marginalitat. La d’una busca científica el servei egoista del més poderós.
Hem perdut a tants nens en el camí, un total de 200.000 moren a l’any degut a les guerres i actes terroristes que ensagnen el món, segons un informa de l’Unicef, fins i tot el propi que portem dins l’hem perdut, el punt de trobada podria ser un conte escrit per tots i per a tots, des de la vida i per la vida, amb fades que ens fessin homes de nou en un món vell.

(L'univers de les fades, Victor Corcoba)

http://www.youtube.com/watch?v=7PB6_s7zyfE

divendres, 13 de febrer del 2009

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps com l'entenem. L'únic que hi ha és sorra blanca i fina.

Ara bé, no cal dir que sempre te'n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. I quan la tempesta s'acabi no sabràs com te n'has sortit ni com hi has pogut sobreviure. Però una cosa és segura: quan surtis no seràs el mateix que quan hi vas entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra.

Kafka a la platja


( arribaràn moltes tempestes com aquestes, però després d'haver-les vençut ens adonarem de que som capaços d'enfrontar-nos a qualsevol cosa i seguir endevant)

diumenge, 8 de febrer del 2009

A prop de ser lluny



El ventall de possibilitats és massa ampli, tant que asfixia. Comences a suar la roba quan t’hi pares a pensar i més tard quan la temperatura s’ha refredat surts a fora i mors de fred. Penses que de moment tot et queda lluny, en realitat ja portés aquesta llunyania enganxada a les pestanyes però et cobreixes d’una vena que només et condueix el dubte. Plores, no saps de què, rius, de coses absurdes, et mires la mà que abans aguantava el present i et preguntes perquè refuses tancar-la amb força.
La seqüència de fotos del dia a dia no es para, vols trobar un bon marc on col·locar-les totes però cap és suficientment gran. Brames per dins i t’explota el jo, un jo que per si sol no ha estat mai gran cosa. Escups una paraula i fas pessigolles a l’aire que t’envolta, de moment només rumies amb les celles abaixades: per on s’ha de tallar aquesta teranyina?

La incertesa envolta el cos que resta ple de teranyines, són records que han teixit fils que ara no saps com deixar endarrere per poder mirar endavant.


De moment només rumi
es...

dissabte, 7 de febrer del 2009

Venjança

Són les 11.
Estic cansat, ben cansat.
De fet, no he fet res en tot el dia, però estic cansat.
Cansat de ser manipulable, cansat de tartamudejar quan parlo, cansat de no saber decidir mai, cansat de no tenir personalitat i dependre dels altres, cansat de no saber qui sóc, cansat de la vida, cansat de tu.
I és que ets tu en realitat de qui estic cansat, tot és culpa teva.
Per culpa teva sóc com sóc, ets tu qui m’ha deixat així, amb mig cor i amb una por terrible a ser ferit de nou.
Ets tu qui em vas jurar amor etern durant anys i anys mentre t’ho feies amb el meu millor amic, ets tu que em vas canviar la personalitat, que em va fer que m’encalli cada cop que pronuncio una paraula i que em va fer amagar els meus sentiments per no ser tant vulnerable.
Ets tu qui em va fer sentir-me tant petit, tot és culpa teva, i tot i així, admiraré els teus èxits i em penediré dels teus fracassos, estaré sempre pendent de tu i mai et perdré de vista. Et vigilaré, et vigilaré constantment atent a qualsevol error que cometis, perquè pensa que, aquest error, significarà el detonant de la meva venjança.
Et trencaré el cor tal i com vas fer amb mi i et convertiràs en una persona tancada, desconfiada i molt vulnerable com jo, com tu em vas fer ser.
Raiden

divendres, 6 de febrer del 2009

Dóna't una oportunitat


Una estrella és una llum tènue al final d'un fosc camí

que pot ser un oportunitat si la segueixes.


dimecres, 4 de febrer del 2009

Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n'hi ha prou de córrer més que una altre zebra.








Tretze Tristos Tràngols, Albert Sánchez Piñol