Sarcasme -sense ànims d'ofendre-.

La vida

(paraula que a tants
omple la boca)

és un hipopotam,
que pren el sol.

Només has de sentir...

A vegades la sort t’abandona i la mala sort et persegueix, bonics moments que sempre acaben amb llàgrimes; sóc feliç o això és el que crec, tot s’amaga en una falsa realitat que no sé com viure. Somriures, llàgrimes, abrasades, petons, records, moments inoblidables, mentides, enganys, dolor, alegria, felicitat, amor... Suposo que la vida és un conjunt de sentiments que has de viure i no pots reprimir, tan sols sentir-los i viure al màxim cada moment feliç, perquè així als moments difícils recordaràs, que si es pots ser feliç.

Enigmes de la vida

Hi ha qui diu que la mateixa vida és un enigma, que no pots saber el que vindrà, o si més no ningú no ho sap. Però n'hi ha d'altres que creuen que hi ha el destí, tots tenim un lloc concret on anar i la vida està preparada per nosaltres, perquè tot ho fem per alguna raó.

Però i si estem equivocats i resulta que la vida no és l'enigma, si no que és la persona en si, i que descobrim que es tarda tota una vida a desxifrar?

No ho vull saber tot; he guanyat i també he perdut. El camí és llarg i el temps curt. No vull perdre el temps en va. He de marxar per trobar el meu lloc. Sé el que vull i no està en aquest poble. No vull només sobreviure. Ho faré a la mmeva manera, no em paraé per ningú. El meu camí dura, tant com duri la meva vida. Res ve per accident, canviaré la meva cara i el meu nom. Vull alguna cosa millor que aixó. Només estic seguint les senyals que em trobo pel camí. Veure que la carretera no acaba, veure el Sol sortir, llavors torvaré les respostes que estava buscant. No hi ha cap raó per tornar enrera, només hi ha una vida i la viuré. Jugaré la carta que tinc.

Potser Chaplin es va inspirar en aquest text...

Entre el soroll i la pressa fes el teu camí

sense oblidar que el silenci és pau.
Mentre puguis i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.
Digues la teva veritat sense córrer
i que tothom l'entengui.
Escolta els altres encara que siguin pesats
i una colla d'ignorants: ells també tenen quelcom a dir.
No et comparis pas als altres:
podries sortir-ne bufat o amargat,
perquè un altre sempre pot ser més bo o menys bo que tu.
Alegra't dels teus èxits
i no t'encaparris pels teus fracassos.
Estima la feina que fas per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món de vaguetats.
Mira bé el que fas, perquè el món és enganyós:
però no oblidis tampoc que hi ha molta gent bona
que lluiten per un ideal,
i que hi ha més herois del que penses.
Sigues sincer i no fingeixis l'amistat;
no tractis l'amor amb cinisme,
puix que, malgrat el que et pugui venir i els desenganys,
l'amor toma a néixer, com l'herba que trepitges.
Inclina't davant l'inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i els seus gustos.
Convenç-te que hom no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per les quimeres
que només cansen i et deixen arraconat.
Més enllà de tota austeritat,
sigues bo amb tu mateix.
Tu ets tan fill com els arbres i els estels.
Hi tens un lloc en aquest món.
Encara que no t'ho creguis,
l'univers fa camí endavant.
Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu,
i fent la feina i esperant en el soroll i la confusió, no perdis la pau.
Malgrat les vilanies, les dificultats i els somnis escapçats,
la vida és bella.
No ho oblidis i seràs feliç.

Poema trobat a l'església de St. Pau a Baltimore, l'any 1693

La Vida és una obra de teatre que no permet assaigs.

La vida és una obra de teatre que no permet assaigs...
Per això, canta, riu, balla, plora i viu intensament.
Viu intensament cada moment de la teva vida...
Abans que el taló s’abaixi, i la funció s’acabi sense aplaudiments.
Ànim, somriu! No t’amaguis darrera d’aquest somriure.
Mostra tot el que ets, sense por.
Alguns somien, gaudeixen amb el teu somriure. Viu! Intenta-ho!
Somia! Però no perjudiquis a ningú.

Creu! Espera! Sempre hi haurà una sortida, sempre brillarà una estrella.
La vida és un intent. Estima! Estima per damunt de tot. ESTIMA A TOT I A TOTS!
No tanquis els ulls a les coses brutes del mon, a la violència, a les injustícies...
NO IGNORIS LA FAM.
Accepta! La vida, a les persones, fes d’elles la teva raó de viure.
Entén! Compren a les persones que pensen diferent, no les jutgis...
Eh! Mira... mira quans amics... Avui has fet feliç a algú? O has fet patir a altres amb el teu egoisme? Eh! No corris... Perquè tanta pressa? Viu relaxat.
Puja... Fes dels obstacles esglaons per tot el que desitges aconseguir.
No t’oblidis d’aquells que no van aconseguir pujar a l’escala de la visa.
AJUDA’LS!
DESCOBREIX! Tot lo bo que portes dins...

Procura per damunt de tot SER PERSONA
(Jo també ho intentaré)

Viu relaxat!
Viu intensament cada moment de la teva vida.

Canta, riu, balla, plora... Exercita l’humor. Cada dia apura una tasseta de somriure.
NO TINGUIS POR A RIURE’T DE TU MATEIX.

Text atribuït a: Charles Chaplin.

IN correspost

http://www.youtube.com/watch?v=JjsQHtWFWD8&feature=related

Dins el llit seré un cap ple de coloms,
que mullarà el coixí amb saliva
i tacarà de sang el llençol.
Despertaré sabent que sóc boig
i em disfressaré com la gent normal.
Masturbaré versos arrencant poemes
que tu duus sota la pell,
i davant els meus ulls tebis excitaré la indiferència
que es recargolarà dilatant les llunes dels teus cabells.
Caminaré sense pressa de trobar-me
i buscaré restes de tu entre les parets.
Enfonsaré el cap deixant que s’amagui entre els mitjons,
i a la vegada ploraré inundant les meves sabates,
creant illes de sal, voreres plenes de mar on anar afogar-me.
Redescobriré el final de la teva panxa entre mans de fang,
que no són les meves...

Voldré ser silenci per tota una tarda, esperant que em burxin
idees que no són pròpies de mi.
Desperta’m quan estiguis somiant que tinc l’anima buida,
i fa dies que no sé tornar a casa.

Tardor

Avui ha fet un dia de tardor magnífic: aire sec, sol clar. Em passejo, com cada dia, pels camps. Els colors s'han endolcit, la llum sembla destil·lada. M'acosto, com cada dia, als vells xiprers del minúscul cementiri rural.

El cel blau, rentat, s'ha presentat en la companyia d'uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s'han produït durant el matí, dins d'una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l'euga planturosa i mansa. Els ocells - les cuetes, els estornells - han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l'home i de l'animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s'han dibuixat, en l'aire,amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d'una vinya he vist com es movien enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d'oli clar sobre un pla d'inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M'aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...

Fragment de "Les hores" de Josep Pla.

Es pot escriure millor ? Fa temps que busco algun autor que sigui capaç de fer unes descripcions com aquestes. Encara no l'he trobat !

El carrer

.. del carrer,

del carrer és d'on sóm,

del carrer no t'en pots anar,

el carrer és el que et queda

quan s'ha acabat tot,

és el que té

és el carrer.

Fragment cançó : "Despierto" (La pegatina)

Pots maltractar-te psicològicament, si vols.
Trencar-t’hi el cap.
Estirar-te els cabells.
Sentir-te ... buit.
Plorar.

Pots deixar escapar a qui estimes també.
Adonar-te tard de la seva importància.
Lamentar-te del què has fet.
Sentir-te dèbil i diferent.
Sentir-te inferior.

Se’t poden escapar

Somnis,Emocions,Somriures.

Se’t pot escapar la felicitat fins i tot,
però mai [mai dels mais] deixis que se t’escapi l’esperança.

Aquella esperança que et fa

VIURE.

Raiden

Fragment del llibre Postdata: t'estimo - Cecelia Ahern

- M'agrada aquesta jaqueta.

- Et queda bé. La vaig guanyar en una aposta.

- ¿Què apostaves?

- Bé, ja m'havia pres unes quantes copes, i un amic va apostar amb mi que no aconseguiria que certa noia em besés sense provocar-la.

- Quina noia?

- La seva noia.

- Com ho vas fer?

- No hi ha cap secret, només has de dir la veritat a una dona, és com enviar un senyal i ella la rep.

- I què li vas dir?

- Que besar-la seria per a mi com la fi del món.

El meu camí

<>

El meu camí

<>

RÀBIA

Ràbia, sentia ràbia. Un impuls incontrolable, una força que li recorria tot el cos, un desig de sang, una necessitat imparable, una reacció sense fre, un esclat de BOGERIA. De sobte volia tenir-ho tot, volia aconseguir-ho tot, volia controlar-ho tot, volia dominar-ho tot i se sentia capaç de fer-ho.
Un estat d'ànim, una sensació, un temperament, un tret del caràcter era capaç de fer moure el món.
Tot havia anat depressa i ella és mantenia immòbil amb les mans tacades de sang. Allà, davant seu, jeia el cos del seu fill. Havia estat una víctima més del dolor, de la desesperació, de la RÀBIA.
Silenci, després de tot només hi havia silenci. Allòn només era el principi i ella n'era conscient.
Davant la policia sabia com actuar. Llàgrimes i més llàgrimes, no podia ni articular paraula, però rere el rostre del dolor s'amagava un petit somriure de plaer, d'orgull i de satisfacció. Ningú podia imaginar-se que ella amb un cos prim, petit i feble fos la culpable d'aquell terrible assassinat. Un assassinat provocat per la ràbia.

Camins

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

Camins - Sopa de Cabra

Que has de fer?

Quan ja no pots més, quan tots els records t’envaeixen i no pots evitar sentir melancolia per allò que ja no tornarà, quan ja no entens res, i saps que allò que vols ja no hi és i no hi serà, que estàs sola en la foscor i no veus cap llum que t’il·lumini al camí que has de seguir. Quan ja no tens aquella mà que t’ajudava a aixecar-te i a afrontar els problemes, ni tampoc aquella veu que et deia que tot sortiria bé, que només havies de seguir lluitant. Però ara ja és massa tard per tornar enrere, ja no pots canviar el que va passar, potser aquest era el destí i ningú hi podia fer res, potser has de començar un nou camí, on puguis deixar enrere aquells records tan dolorosos...

El clan de la lloba

La lluna petjarà la terra en el seu honor
i protegirà el seu estatge
mostrant amb els seus pàl·lids rajos
l'aura inequívoca de la seva elegida.

Un bocí de lluna
negre i fred
abrigarà les seves nits
i esbandirà la seva pena.

La fulla esmolada de la pedra de lluna
talla el mal
a la carn ferida
i retorna el seu reflex.

Fragment : El clan de la lloba

És una cançó amb una lletra una mica melancòlica, i que a mi em porta molts record; espero que us agradi.

Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí. Però el record, de la vall on vas viure,no l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada, ja no el solquen dolors ni treballs, i el vestit amarat de rosada és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,mira el riu i la vall que has deixat, i aquest cor, que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat.

La vall del riu vermell

Memòries d'Idhun - La Resistència / Laura Gallego

El dia de la conjunció atral dels tres sols i les tres llunes, Ashran el nigromant utilitza el poder dels astres per permetre als sheks, les serps alades, perquè puguin conquerir el món d'Idhun. Amb aquest mateix poder mata tots els dracs i els unicorns menys un de cada raça, l'últim drac i l'últim unicorn.
L'argument es desenvolupa principalment a la Terra i a Limbhad, un món paral·lel que serveix de refugi a la resistència. Narra les aventures d'en Jack i la Victoria, dos adolescents terrícoles, per trobar l'unicorn Lunnaris i el drac Yandrak. Estan acompanyats de dos idhunians: en Shail, un mag, i l'Alsan, un guerrer hereu del tron de Vanissar, un regne humà d'Idhun. Ells són la resistència. En les seves aventures han de fugir d'un sicari de l'Ashran, el senyor de les serps que senyoreja el món d'Idhun. L'assassí és en Kirtash, del qual la Victòria s'enamora perdudament. La seva primera gran batalla es lliura dins seu. Ha de triar entre l'amor tendre que sent per en Jack o l'atracció irracional respecte a en Kirtash.

És un llibre molt bonic, per aquells que els hi agrada l'amor i l'aventura, el recomano.

També hi ha la segona part (Tríada) i la tercera part (Panteó)

Podríem...

Raiden

On som?

A vegades et despertes sentint que no formes part d'aquest món, que està ple de tonteries i que és un lloc on gairebé només et trobes persones que et fan mal.
Penses.
No saps si ho fan intencionadament, o sense adonar-se'n . Però la veritat és que, com els pot passar per alt el sofriment d'algú que està al seu costat? Se suposa que es coneixen, que son companys, però res és el que sembla.
A aquelles persones a qui alguna vegada els han posat més pedres del compte: no us deixeu sucumbir, és clar que és difícil, res és fàcil, però sinó, no valdria la pena. S'ha de lluitar, ser fort, i no deixar-se emportar cap a les ombres del món, sempre és possible trobar el raig de llum.

Sí, els rosers estan plens d'espines; però també hi ha flors que aconsegueixen florir, i d'això es tracta, de trobar aquella flor que acabarà de florir només al teu costat.

El fill del diumenge

http://www.youtube.com/watch?v=JjsQHtWFWD8&feature=related

Treu una sabatilla encongida de dins la rentadora,
i comença a rallar la paret blanca.
Ha cuinat amb 2minuts Barcelona i li ha quedat crua, amb prou feines sap com és diu...
Es busca les crostes dels peus i s’arrenca
tots els dies de la setmana passada.
Els veïns criden dins el seu menjador,

mentrestant ell surt el terrat per refredar la sopa

i escopir-se la veritat a la cara.
Un llibre aguanta la pota d’una cadira que s’ha trencat.
(S’hi assenta)
I mirant el gris dels pisos de davant pensa
que els diumenges són massa afilats per una persona sola.
Sona el timbre i tota la humanitat es concentra en aquell soroll quotidià.
- Em puc asseuré amb tu?-
De cop sembla que el dia minvi a dilluns,
s’escurci el cel, s’aparellin els mitjons i l’amor sigui més de veritat.
Somriu, avui no dinarà sol.

Paraules

Paraules profundes

que arriben al cor;

paraules sinceres,

que es queden al record.

Paraules curtes

que diuen molt de si;

paraules eternes,

que no tenen sentit.

Paraules

que parlen soles

i d'altres

que necessiten moltes hores.

Paraules que es vesteixen

segosn el temps;

paraules

que només tenen present

Paraules velles

amb una llarga trajectòria;

paraules noves

que tenen poca història.

Paraules profundes

que arriben al cor;

paraules sinceres

que es queden al record.

<<Trist, això no ho tenia previst, vull intentar creure en tú , sé que podré estar segur, si et tinc al meu costat.
em sento perdut i atrapat, el temps per parlar s'ha esgotat i no puc deixar de pensar en tú.
No sé com ho hauré de fer, dona'm tres minuts i t'ho diré, sé que havia de lluitar per tú i no ho vaig saber fer.
Coses que mai entendré; tú vas donar-me la llum que m'allunyava del fum dins meu.
No sé com ho hauré de fer, dona'm tres minuts i t'ho diré, sé que havia de lluitar per tú i no ho vaig saber fer.
Sé, que tot és mentida ho sé; que aixi és la vida i què més, final de partida i el meu cor que crida per tú.
No sé com ho hauré de fer, dona'm tres minuts i t'ho diré, sé que havia de lluitar per tú i no ho vaig saber fer. >>




Manu Guix - en tres minuts
http://www.youtube.com/watch?v=UADsT_fvNuQ&feature=related

Recomano un llibre:

"Posdata: t'estimo" - Cecilia Ahern

Per a tothom a qui li agradin les històries romàntiques, és un llibre molt bonic i conmovedor.

També hi ha la pelicula tot i que hi ha moltes coses diferents; però també és maca.

Explica la història de Holly i Gerry, dos enamorats d'aquells que fan una mica de ràbia, que ja es van fer nòvios a l'Institut i que un dia la felicitat els és arravatada, ni més ni menys, que per la mort d'ell a causa d'una malaltia. Heus aquí el Love Story. Amor i malaltia. I quan la Holly creu que ja no ho suportarà, apareix un paquet ple de cartes amb la postdata del títol. Són del Gerry, que des de la mort, l'ajudarà a tirar endavant.

Frases:

• Quan fas una elecció, canvies el futur. (frase de l'embolcall d'un caramel, Medellín, Colòmbia).
• La diferència entre la pobresa i la riquesa són 8 hores de vol i 50 anys d'història. (Tomàs Martí Huguet).
• La meitat de la bellesa depèn del paistge, l'altre meitat de l'home que el mira. (Lyn Yuntang).
• La vida és un 10% el que fas i un 90% com t'ho prens. (Irving Berlin).

Aquestes frases són extretes d'un llibre que us recomano: Trucant a les portes del cel (Jordi Sierra i Fabra).

T'estimo molt!

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.

Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te, que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento, Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.

Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Maite zaitut,
Maite, maite zaitut
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes decolors ,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat...t’estimo jo!

Maite zaitut...!!


 T'estimo molt, Lax'n'Busto

N’està farta ella de la vida.
Fa una setmana que ha perdut l’únic motor que la feia seguir lluitant, la seva feina, i des d’aleshores només s’ha dedicat a deixar-se els dits de la mà grocs i cada vegada més grocs de tant fumar.
No pot fer res més.
No sap fer res més.
Això creu ella.
Casa seva s’ha convertit en una poçilga on tot està apilotonat i escampat pel terra, com si el síndrome de Diògenes patís.
Vol trucar a la mare que fa mig any que no s’hi xerra però no s’atreveix: des de la mort del seu germà no és la mateixa.
Pensa en el seu pare, però no vol molestar-lo, deu estar ben feliç pel Carib amb la seva nova adquisició.
Surt al balcó i veu passar a gent passejant tranquil·lament per la ciutat, tot lluint un somriure d’orella a orella.
Engega la televisió per mirar què fan i es troba amb en Paquirrín, la Pantoja i un altre personatge que no sap qui és, ni vol saber-ho. Tanca la televisió i s’encén un altre cigarro.
Després d’una setmana sense treballar se n’adona de quant sola està.
S’estira al sofà amb el desig de dormir, i no despertar-se, però no pot. Entre pensaments i cabòries tanca els ulls i amb el cor a trossos, sospira: que difícil és estimar al vida quan la vida fa mal!

Raiden

Dir-li al Sol.

Si pogués fer que un instant

S'adormís entre els meus braços

I robar l'eternitat...

Si pogués fer que les ombres

Descobrissin la mentida

Tu series la veritat...

Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaç.

Que la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans.

He buscat entre les brases i dins del gel en les mirades.

T'he descrit en rius de tinta i ara em sobren les paraules

Per dir-li al sol que s'amagui rere el mar

I no torni a brillar si no ets amb mi

Res té sentit, si tu ja no ets aquí...

[...]

És preciosa la lletra, aquí teniu un link per si la voleu escoltar. Val la pena!

http://www.youtube.com/watch?v=msj0K5wztkw&translated=1

La Lluna

http://www.youtube.com/watch?v=56MAvp1PuiM

Ves i digues-li a la pluja
que no torni a venir,
digues-li a la soledat
que no la vull avui.

Ets la corda que m'aguanta
i m'ofega al mateix temps,
la que em va fer neixer els somnis
la que me'ls fa malbé.

Cada nit tinc un desitg la lluna per tu robaria
frises per la seva llum,
una ovsesió en la llunyania
un somni que ma ferit pel patiment que per tu ploro
ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit, no ho ets!

Digues que el que ara sento
no és de veritat,
tot el que no solc per creure
per creure en un instant

* Versió en català de "ilargia" de Ken Zazpi, un grup basc.

Espera

No sé què més fer, no sé quin camí haig de seguir, el que renuncio a tu o el que jo ja en quedo a fora...Passen els segons i encara espero tornar a veure el teu somriure, que em miris quan jo no t’estic mirant, que em diguis el que penso, que només ho saps tu, que em sorprenguis amb una abraçada per l’esquena, que quan no hi siguis encara senti la teva veu dins el meu cap, que quan jo et digui t’estimo tu em responguis que també, que quan et supliqui que no marxis del meu costat no ho facis... No ho facis perquè m’estic tornant boja, ja no em queden llàgrimes per plorar, ni fets per culpar-me.. Sé que no et vaig valorar, que no vaig saber estimar-te prou, que et vaig donar el meu cor i podria haver intentat donar-te el món sencer, que vaig marxar quan em necessitaves, vaig deixar-te sol, i amb tu vaig abandonar la meva vida...

Ja no tinc il·lusió per res ni per ningú, però seguiré esperant-te a l’arbre on ens trobàvem sempre, on perdíem la noció del temps, on em deies que tornaries l’endemà. I un dia ja no vas tornar.

Però no passa res, saps? No escolliré el segon camí, perquè si no segueixo, em rendiré, i això significarà que renunciaré a tot el que hem viscut, a tot el què no vull oblidar, i en canvi sí vull recuperar. Tinc tota la vida per esperar a que tornis, no hi ha cap pressa... Encara que ja no signifiqui res per tu, i intentis evitar-me, faré tot el possible perquè em perdonis, encara que em faci mal estimar-te, encara que no m’estimis.

PD: T’espero a les vuit al nostre arbre. T’estimo.

Viure per res o morir per alguna cosa.

He après que ningúno és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la vida és dura...
però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escaparles aprofita un altre.
He après que quan sembres rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va aun altre lloc.
He après que hauria d'utilitzarsempre bones paraules...
perquè demà potser me les hauré d'empassar.
après que un somriureés un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.
He après que cal gaudir del viatge...
i no pensar només en la meta.
He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...
quan són demanats i quan en depèn la vida.
He après que com menys temps malgasto...
més coses faig.

TITELLES

Solia pensar en com podia arribar a ser tan ingenu.
La felicitat és la il·lusió més estúpida que ha desitjat mai un home, l'amor la mentida més gran i la llibertat la presó més fosca.
La vida no és res més que la joguina d'un jutge cruel que només sap anunciar el mateix veredicte: la pena de mort.
Per què serà que mai ens condemna a cadena perpètua? Ens deixa somiar, ens fa creure que som lliures i, al final, sempre juga l'última carta.
Però malgrat tot això, què ho fa que segueixo creient que ho puc canviar? Sé que tard o d'hora em prendran tot allò que és meu, sé que no sóc amo del meu destí i sóc conscient que mai diré la última paraula. I tot i això encara crec que algun dia seré feliç.
Deu ser que això de ser ingenu encara no m'ha passat del tot.

Només tu pots decidir com viure el teu corredor de la mort. No deixis que també et dirigeixin aquest trajecte.
Cactus**

Sense tu

És de nit,

és tot fosc,

estic sol,

i no hi ha ningú

És de nit,

un record

dins el cor

ella hi és a dins

Els seus ulls,

són brillants,

un somriure extravagant,

ja no hi és,

l'he perduda,

va marxar,

lluny del meu abast

I sempre estarà al meu cor...

Sense tu, jo no puc,

sense tu, si no hi ets,

sense tu, jo no sóc ningú.

És de nit

és tot fosc

no estic sol, no ho estic

tu estàs amb mi.

Sense tu - Teràpia de shock

Confesso mentHides

Seré com un llibre, d’aquells que fan fastig, que destil·len amor barat i histories fàcils.
M’assentaré en un banc i viuré dins una ciutat que sembla ser la recepció d’un hotel. Passejant per l’acera esquivaré els pobres que demanen i miraré el cel confonent la ignorància per alegria. Cada dia cavalcaré sobre la meva panxa i m’asseguraré de ser el primer de menjar a taula. Només em preocuparé de la meva bèstia, seré afortunat i rebré els cops de l’amor pensant que són abrasades dolces.
Imaginaré arribar a casa i tenir-la neta, escriure una frase i esdevenir un clàssic, reflexionar sobre el món i creure’m un filòsof .
La gent em somriurà pel carrer i escrit a l’esquena portaré el nom d’un d’aquells llibre que fan tant fastig.

jo també sóc un Hipòcrita

"I, ara que acabo, m'adono que he estat fent trampa en aquest escrit que teniu a les mans. He intentat, a l'inici, de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina."

Retall de: Digues que m'estimes encara que sigui mentida, Montserrat roig.

22 de desembre

Un llarg passeig, converses vergonyoses, un fred glacial d’una tarda d’hivern al costat del riu, una posta de sol enmig dels arbres, la tènue llum d’una farola il·luminant un banc solitari, una parella d’enamorats asseguts en ell, un moment màgic els envolta, per ells s’atura el temps, no existeix res més que aquell instant.

Una mà freda acaricia un rostre tímid, que amb vergonya s’acosta cap a ell, el moment s’acosta, les seves ments s’omplen de preguntes: és el moment?, ha arribat?... Però de sobte tots aquests dubtes s’esvaeixen per donar pas a una màgia que només es percep al seu voltant. Els seus llavis s’ajunten per no tornar-se a separar mai més, i es fonen en un llarg, càlid i tendre bes que cap dels dos podrà oblidar.

Perquè no cal guanyar la loteria per ser l’home més ric del món...

~*Your Huckleberry friend...

Per els qui creuen entendre d'amor

Intento sentir el teu somriure,
busco en la gent la teva olor,
recordar aquella mirada de sempre,
trobar el tacte dels teus dits, però,
tot aixó només em produeix aquell sentiment,
horrible, que vaga per el meu cor.

El teu nom em produeix calfreds,
la nit d'aquell dia de tardor, algú la maleeixi,
va ser el principi d'un amor ja mort.
Podría ser valenta, i no mirar enrera
Sé el que m'has fet, i que si tornes serà igual,
però dins meu penso, que potser hi ha un bri,
un bri d'esperança, que el meu pensament té per perduda.
Potser no. A vegades penso i si...

És dur, trobar-te la veritat de cara,
i més dur és encara, acceptar-la.
Desitjo de tornar a viure almenys,
aquells pocs minuts, d'amor incert.

sempre hi haurà un final feliç

I mirar endevant, continuar avançant, pas rere pas, amb el cap alt, vivint cada moment, sense deixar escapar cap instant. Deixar que el vent faci voleiar els teus cabells, que el sol t’acaroni la cara, que la pluja rellisqui per les teves galtes... Viure amb intensitat, deixar les pors enrrere i somriure. No deixar que res t’espatlli allò que realment t’importa. Perquè la vida és com una cançó, potser amb troços tristos, però sempre t’espera aquell final feliç. I val la pena jugar-se-la, arriscar-ho tot i no val tirar la tovallola, perquè res és imopssible si tu realment ho creus. Sempre hi ha una esperança, sempre hi haurà un final feliç.

Escolta...

www.youtube.com/watch?v=so6ExplQlaY

Les notes més precises, els acords més bonics, la tornada més dolça, fan que sigui una melodia màgica.
Tanques els ulls i voles a un altre món, la imaginació et porta lluny de la realitat.
Ara només ets tu, ballant enmig de les tecles del piano, movent-te al ritme de la música, vivint enmig dels somnis. Pots besar la pluja, parlar amb el vent, acariciar el sol, xiuxiuejar als ocells…
Però l’última nota s’acosta; la música es fa més lenta, el volum disminueix i… silenci.

Fragment del llibre A tres metres sobre el cel.

- Sóc feliç. No m'he sentit tan bé en tota la meva vida. I tu?

- Jo? Estic de meravella.

- ¿Com si poguessis tocar el cel amb un dit?

- No, així no.

- Ah, no?

- Molt més. Com a mínim a tres metres sobre el cel.

Grans frases

No n'hi ha prou de saber, cal també aplicar-ho; no n'hi ha prou de voler, cal també fer-ho. (Goethe)

Als que corren en un laberint, la seva mateixa velocitat els confon. (Seneca)

La mesura de l'amor és estimar sense mesura. (Sant Agustí)

No existeixen més que dues regles per a escriure: tindre alguna cosa que dir i dir-la. (Oscar Wilde)

El futur ens tortura, i el passat ens encadena. Pe això se'ns escapa el present. (Gustve Flaubert)

Hem après a volar com els ocells, a nedar com el peixos, però no hem après l'art de viure junts, com a germans. (Martin Luther King)

El bosc seria molt trist si només cantessin es ocells que millor ho fan. (R. Tagore)

Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixeran veure les estrelles. (R. Tagore)

El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa. (L. Tolstoi)

Algunes coses es fan tan nostres que les oblidem. (Antonio Porchía)

Cometre un error i no corregir-lo és un altre error. (Confuci)

El Perfum

El que sempre havia desitjat, és a dir, que els altres homes l'estimessin, en el moment del seu reeximent li semblà insopurtable, perquè ell mateix no els estimava, els odiava. I tot d'una sabé que mai no trobaria satisfacció en l'amor, sinó tan sols en l'odi, en odiar i ser odiat.
Però l'odi que sentia vers els homes no trobava en els homes cap ressò. Com més els odiava en aquell moment, més l'adoraven ells, ja que només en percebien la seva aura usurpada, la seva màscara fragant, el seu perfum robat i, de fet, aquest inspirava adoració.


Gran llibre, us el recomano.

TOT

-TOT

Després de tot,

tot ha estat res

tot i que un dia ho va ser tot.

Després de res,

Després de tot,

vaig saber que tot

nomes era res.

Ara sé que el res ho era tot,

i que el tot nomes eren cendres del no res.

Tant seria si el no res fos tot,

si ja res serà després de tot.

Després de tot... per no res.

Traducció d’un fragment de “Vida” de José Hierro

~*Your Huckleberry friend...

anti-tu-musa

http://www.youtube.com/watch?v=7zlfUukTYf8&feature=related

Ballava dins la nevera d’un supermercat,
cantant cançons que eren fils d’un vestit vell d’estiu.
Enganxava petons el terra moll de sabó,
i recollia els dies grisos que s’aventuraven
el fons de la banyera.
A la nit s’assentava el marbre de la cuina,
i s’adormia sobre contes que ara ja no són reals.
Cada estiu es pintava les galtes de vermell i
assistia el final del món. Però, el poc interès que
tenia per tot la descalçava
i sempre es quedava a mig camí.
Caminava despullada pel jardí dels veïns,
tancava els ulls i sabia que la mirava.
Petites estrelles se li enganxaven els cabells,
i amb aires de reina desapareixia.
Una nit picà a la meva porta,
amb les 4 parets del cor a la mà i un vestit
llarg que no li cobria l’esquena.
Varem fer l’amor sota el terra de la meva vida,
per vergonya de ser descoberts, i mentre la tenia…
Gangrena calenta i dolorosa em va començar a cremar les mans.

Des d’aquell dia que ja no sé escriure...

<< Sempre hi ha hagut persones que han menyspreat, explotat, matat i torturat als animals cruelment i sense cap tipus de mirament.

La seva sensibilitat atrofiada i escassa no els permetia considerar moralment els altres animals, a vegades, ni tan sols els de la seva pròpia espècie.

Però així com la tradició religiosa i cultural d’Occident fa temps que han tractat (tot i que amb dubtós èxit) de posar a ratlla a la violència contra els altres humans, amenaçant amb penes legals i càstigs eterns als transgressors, mai s’han preocupat seriosament de regular la crueltat envers els animals >>.

Jesús Mosterín

<< Hi ha cap raó per la qual ens permeti turmentar als animals?

Jo no en veig cap...

Hi ha hagut èpoques en què la major part de l’espècie humana, sota la denominació de esclaus, ha estat tractada de la mateixa manera... com encara ara es tracta a les races “inferiors” d’animals.

Tant de bo arribi el dia en què el respecte dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.

Els francesos ja han descobert que la negror de la pell no és raó per abandonar a un ser humà al caprici del seu torturador. Tant de bo arribi el dia en què es reconegui que el número de potes, la pilositat de la pell o la terminació de l’os sacre són raons igualment insuficients per abandonar a un ser sensitiu al mateix destí...

Un cavall adult o un gos poden raonar i comunicar-se millor que un infant d’un dia, d’una setmana o inclús d’un mes.

Però la qüestió no és ¿poden raonar? o ¿poden parlar?, sinó ¿poden sofrir? >>

Jeremy Bentham

Raiden

Por.

Por, por de no trobar mai la felicitat, por de no saber el que vols, por de no acabar obtenint de tu el que n’esperes, por de tot, por de tu. Però unes il·lusions apareixen, la vida sembla donar-te allò que tan temps portaves cercant. Veus una llum enmig de la foscor, un somni encara per a fer-se realitat, un desig, el teu desig; però la por encara hi és. Però ara hi és d’una forma diferent, no és la por de no viure la vida, ara és la por d’espatllar-la. Saps que tens al davant un dels obsequis més valuosos que aquesta vida t’ha ofert, i tu no saps com acceptar-lo. Saps que no te’l mereixes, no vols fer-te més mal; no vols ser aquell nen a qui li donen un caramel i després li acaben prenent. No, tu vols ser més; vols ser el nen que acaba aconseguint aquell caramel.
Tot i així tens por, por de que s’escapi, de que el teu caprici marxi abans de tu haver-li dit que t’importa, que el necessites, però realment te’l mereixes?



Trista alegria.

Un fragment de Brideshead

He d’aprendre
a esborrar-te
del meu cap,

aconseguir que siguis
el meu encefalograma pla,
que res teu no m’importi,

ser capaç de creure’m
que no has existit.


He d’oblidar que t’he estimat.

Retorn a Brideshead, Evelyn Waugh

Aquest és un fragment del poema que surt a la novel·la "Retorn a Brideshead", publicada en el 1945.