Coses de l'amor o del desamor...

- Em fa mal. Tant et costa d'entendre?
- Què quin és el problema? N'hi ha tants de problemes...
El problema no va ser coneixe'ns, sinó no poder oblidar-te. El problema no és que t'agradi jugar, el problema és que jugues amb mi. El problema no és canviar-te, el problema és que no et vull canviar. El problema no és la teva absència, el problema és que encara t'estic esperant. El problema no és el que dius, sinó el que calles. El problema no és el mal que m'has fet, el problema són les ferides. El problema no és que hem menteixis, el problema és que et crec.

El diari de Noa

"Potser has de mirar, has de jutjar, has de perdonar. Potser, ho has fet tot bé. Potser, cadascú té el que es mereix. Potser, només tinc llàgrimes perquè les meves promeses es van morir en el temps. Potser, tu t'equivoques. Potser, t'escric perquè no em trobo o no et trobo, o no ens trobem. Potser, et trobo a faltar, o em trobo a faltar, o potser em sento estranya sense tu. Potser, estic jugant amb els meus sentiments, o els meus sentiments estan jugant amb les meves paraules, o les paraules neixen dels sentiments, o els sentiments van morir en paraules. Potser, m'estic equivocant, potser no estic pensant, o penso massa, o tot això és massa. Potser, haig de dedicar-me a una altre cosa. Potser, haig de dedicar-me a mi, o a tu, o escriure, o callar, o dormir. Potser, no t'haig de nombrar mai més."

Fragment del llibre El diari de Noa de Nicholas Sparks.

És una història d'amor preciosa, la recomano! Aquí us deixo el link de la película, que és molt bona: www.youtube.com/watch?v=QoC8q9Oc2w8

Aquest silenci

La tarda molt intensa m'ha portat

aquest capvespre plàcid.

Reposo els ulls cansats

en l'ordre dels prestatges plens de llibres,

en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,

i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora

i més ara que em gronxa fins perdre'm

en el record de tu

que mai no m'abandona.

Miquel Martí i Pol

Una mica de poesia, de tant en tant, també va bé!

Em van explicar una vegada un proverbi de l'Amèrica índia que durant el temps he pogut comprovar que era del tot cert. L'història anava així:

Era una vegada un home de ciutat. Vivía en una d'aquestes grans ciutats que hi ha ara, plena d'edificis i gratacels, amb milions de persones al seu voltant, vivint, treballant, estudiant... Aquest noi tenia un nom, John. En John era un home de negocis, tot el dia amunt i avall amb el mòbil a l'orella, escribint, calculant, organitzant meetings...vaja, podíem dir que tenia una vida moguda. Aquest noi tenía un amic, però aquest amic no vivía a la ciutat, vivía en una reserva índia, es deia Kocum. En Kocum vivía envoltat d'arbres, no d'edificis, envoltat d'animals, no de persones, envoltat del vent, no del fum dels cotxes.

En Jonh va convidar a passar uns dies a la ciutat al seu amic indi. Un dia anàven passejant pel carrer.
Estàven caminant per una part de la ciutat on hi havia cases amb un petit jardinet al davant, de cop en Kocum es va aturar.
-Què et passa?- li va demanar el seu amic John.
-No ho sents? No sents com canta?-.
-Com canta qui? De què parles?
-No sents el cant del grill en aquest jardi?
-I està clar que no!-. Just en aquest moment en John es va girar i va començar a buscar pel terra. -Ajuda'm a buscar la moneda, Kocum, que no la veig.
L'indi se'l va quedar mirant tot extranyat.
-De quina cosa m'estàs parlant?- va respondre Kocum.
-No ho has sentit? Aquí, just al meu costat acaba de caure una moneda. He sentit com queia al terra.
Kocum va dibuixar un somriure, ara entenia el que havia passat.
-Ho veus, jo he sentit el cant d'un grill, un grill que està en aquest jardí. Tu en canvi, has sentit com ha caigut una moneda al teu costat. La gent només escolta el que li interesa, només escolta el que està acostumat a sentir.

Estem envoltats d'una naturalesa viva, al nostre voltant hi han milions de sons, d'imatges, de sensacions, i molts cops ni ens adonem que hi són. Para't a escoltar el teu voltant, et pot sorpendre!

Depèn de com ho miris...

No hi ha dies dolents, sino dies diferents. No existeixen els fracassos, sino les lliçons. No és que a vegades et toqui perdre, és que era el moment de reaccionar. Ningú t’abandona, et donen llibertat.

El món no és blanc o negre, hi ha matisos, els grisos existeixen. No val la pena amargar-se per les coses que demà no seràn tan importants i si realment ho són, hem d’aprendre a ser feliços amb el que el tenim. Segurament és més del que ens mereixem i més del que milions de persones voldiren tenir.

doncs això..

"(...) ho tens mig mort al cervell, tots els records mesclats amb tot el que t'has inventat i amb totes les previsions que el destí ja té previst per tu, i tota aquesta massa informe d'imatges dia a dia i l'única manera de desfer-la és pensar i escriure, però l'únic que aconsegueixes és sumar més ferralla i no penses que puguis evitar el col·lapse, i en qualsevol moment després que els cromos, els preservatius i les receptes de cuina se t'hagin desferrat, perquè la data de caducitat de la cola és imminent, al final segur que t'explota i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s'imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que, segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatges, i que tenies la infantesa, l'adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d'haver tocat res, i que tot això t'ha passat per ser com ets, i que ningú no ho toca, per què ho has hagut de fer tu? eres l'edifici vell però encara s'aguantava i vares haver d'aferrar el cartell de pròxima demolició amb l'ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb el casc groc i la pala a l'espatlla que et miren i fumen un cigarro esperant que els diguin per on han de començar, però tu no en tens ni puta idea, fin."

Final del capítol XIII del Misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver.

Recomenació: aquest és l'únic i fantàstic capítol que val la pena de tot el llibre!!! L'únic! però només per aquest capítol ja val la pena tenir-lo!

Després de passar la tarda en aquella habitació, feia olor d'amor. Olor de petons i carícies compartits per dues persones que ho entregaven tot l'una per l'altre. Eren les 8 i la felicitat recorria tots els racons d'aquell diminut espai. No tenien res a la vegada que ho tenien tot, s'estimaven. Tan sols mirant-se als ulls es podien endevinar els seus pensaments i només obrien la boca per fer-se un petons de tan en tan. De fons sonava una música que havia estat triada anteriorment. Eren cançons que contenien tots els seus sentiments emmagatzamats i que servien de record quan no podien estar junts. Res no va interrompre aquell vespre màgic, ple d'amor, i tot va seguir amb la mateixa normalitat que qualsevol altre diumenge.