DECEPCIÓ

Malalties de l'ànima no maten,

n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...

Per dolor, les parets del cor no esclaten,

sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,

del cor no trauen la infernal cremor;

mullen ses fibres que eixamplant-se baten,

i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda

per ésser naix d'alts sentiments traït:

la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit

que, si els desigs de l'home són sens mida,

també el cor pel dolor és infinit!

Marià Aguiló

Espero que us agradi ! :)

Laura - Lluís Llach

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Trobo que és una cançó preciosa, tant la música com la lletra, i he volgut compartir-la amb vosaltres. Aquí us deixo el link per escoltar-la:
http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko

Per què escric. Per què escriu, un escriptor

Donem la benvinguda al curs 2011-2012 amb les paraules de Jaume Cabré parlant de per què escriu. Val la pena que les llegiu:

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi, la qual cosa no està renyida amb el fet que un cop he acabat una novel·la i l'he donada definitivament per enllestida, i ja en parlarem, d'això de donar per acabat un text, no la torno a llegir mai més. En tinc prou amb tenir-la tota al cap, per més que amb el pas dels anys se me'n vagin desdibuixant els perfils i de vegades, molt més que els perfils. Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. "

El sentit de la ficció, Jaume Cabré