Positiu, positiva

Positiu és no sentir-se diferent,
als temors i els desitjos de la gent.
Positiva és la llum dels ulls d’un nen,
que no s’esborri amb el pas del temps.
Positiu és el ritme, que batega al teu cor.
Positiva és l’entrega, sense por...

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom...
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor.
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu és tornar a començar. Positiva ho és la llibertat.
Positiu és pintar-te de colors. Positiva també ho és la tristor.
Positiu és entregar-se al immens infinit.
Positiva és la història que hi ha en mi (hi ha en tu).

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom.
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor!
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu com un dia clar... Positiu com un estel llunyà...
Positiu és la vida, que ens toca esperar,
Positiu és la força, que ens fa enlairar!!


Aquesta cançó està composada i escrita per Víctor Naranjo, i principalment és per el motiu del Dia Mundial de la Sida.

M'encanta la cançó! Recomano escoltar-la, aquí deixo el link!!

http://www.youtube.com/watch?v=5cURtsQVEK4

Molta sort amb els exàmens! :)

Per la melena rossa de la Christina R.

http://www.youtube.com/watch?v=KGl1l6EjqCg&feature=branded

Em van dir que va demanar com és cuinava una sípia mentre feia la recta Vic-Manlleu dins uns cotxe blau cel. Després, va travessar la porta que guardava la unitat familiar i va descobrir-hi un cau de rates i al costat l’avi que feia olor de llar de foc. Es veu que la seva tornada a casa havia estat un total mareig fruït del adorable autobús i la cara a depuradora de la senyora que tenia al costat. A tres quarts de vuit li van dir que encara no era hora de sopar, i va decidir omplir-se l’apèndix amb peles de pipa. El seu pare sempre li va dir que totes les porqueries anaven a parar en aquesta petita bosseta que tenim dins el cos, però com a mediocre geògrafa intestinal mai va saber ben bé on situar-la. Personalment, crec que quan la llengua va començar a notar les grutes que li feia la sal va arrencar a córrer, podria haver entrat a qualsevol església per demanar perdó a les seves pupil·les gustatives, però quan portés l’apèndix tan ple de merda i tota la teva profunditat es redueix explicar-la com una cosa aliena a tu, te’n adonés que tampoc són tan importants les disculpes, però, si els avisos que et donen de petit.

O això van dir.

Tot i que ben pensat, arribar a casa i escoltar aquesta dona mentre menges pipes és millor que escriure qualsevol cosa...

Et lleves cada dia a la mateixa hora. Esmorzes el mateix de sempre. Vas al mateix lloc, amb la mateixa gent. Fas les mateixes coses, acabes a la mateixa hora. Continues el dia, arribes a la mateixa casa que has viscut durant anys, seus al mateix sofà ronyós, escoltes la mateixa música, llegeixes llibres dels mateixos temes que fa 30 anys. Sopes el mateix que fa una setmana justa. Segueixes el mateix horari, vas a dormir a la mateixa hora. Si fas alguna cosa fóra de l'horari és sempre dins les mateixes coses de sempre, amb la mateixa gent, al mateix lloc, amb les mateixes ganes... Som esclaus del temps? Necessitem un xic d'innovació? Diuen que cada cop vivim en un món més nou, però si et pares a pensar fem el mateix, cada dia, sempre. Sempre és molt temps.

Som capaços d'aguantar per sempre igual?

Tenim tots una malaltia molt comú en el segle XIX anomenada stress-rutine

Un moment idíl·lic?

Quan arriba la primavera. La platja. Un dia de sol sense cap núvol al cel, nítid. Un vent suau que t’arriba a la cara i t’aparta els cabells fent-te sentir lliure. Els peus descalços sobre la sorra que comença a escalfar-se sota al sol. I encara més. Obres els braços i tanques els ulls. Escoltes el soroll de les onades al trencar-se a la vora; et perds en el seu ritme, en l’olor del mar, en el vent... i comences a somniar i a imaginar, imaginar, imagina...

" Va passar. La vaig veure. Era al mig de la plaça de Santa Ana plena de gom a gom. Just al mig. Ni mirant de trobar el centre se n'hauria sortit millor.

Ella espera algú; la seva mirada buscava i mirava cap a centenars de direccions. Els seus ulls recorries cossos, pells, passos... Estava neguitosa, esperant que arribés d'una vegada. Jo, des del setè pis, no podia deixar de mirar-la.

Hi havia alguna cosa en la seva espera, en la seva manera d'esperar, que em cridava l'atenció. No sóc d'enamorar-me, ja us ho he dit, mai no ho he fet.

Crec en l'amor i força en el sexe. Però aquella noia tenia una cosa estranya en la manera d'esperar, com posava les cames, com es bellugava, com buscava, que havia despertat un sentiment nou en mi. Potser estava sent una mica massa èpic.

Allà, descalç, a altes hores de lla matinada, em sentia com un ionqui amb aquella injecció estranya a un mil·límetres de perforar-me la pel. Era com l'efecte secundari d'aqeull medicament pervi a l'extasi. "

.

.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Albert Espinosa.

.

.

Recomano aquest llibre a tothom a qui li agradi llegir i de tan en tan trobar entre els llibres històries diferents i originals que et mantenen lligat a la lectura de la primera a l'última pàgina.

L'escriptor brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947) va escriure aquesta obra amb dues finalitats. Per una part, explicar els sentiments i les situacions que poden portar a una persona al suïcidi i, per altra banda, relatar com va ser el seu internament durant dos anys en un psiquiàtric però utilitzant el protagonista de la novel·la, Veronika.

Veronika decideix morir perquè la vida ja no li aporta res i creu que ja ho ha viscut tot. Per això, quan, després de mesos planejant la seva mort, aconsegueix quatre caixes de somnífers, no dubta en estirar-se al llit i empassar-se'ls.

Però el seu intent de suïcidi resulta fallit i es desperta a Villete, el "més famós i temut manicomi" d'Eslovènia. Ben aviat, però, veurà que el manicomi amaga molts secrets, com falsos dements que aprofiten l'anarquia que proporciona un centre de bojos per expressar les seves idees amb llibertat o un director amb uns mètodes de curació molt alternatius....

Aquest estiu em vaig llegir aquest llibre i avui endreçant l'he trobat, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Us el recomano, perquè a mi em va fer pensar molt i em va fer canviar la visió d'algunes coses sobre la vida.

Aquí us deixo, també, un fragment que personalment em va agradar molt:

"Si Déu existeix, la qual cosa jo sincerament no crec, sabrà que l'enteniment de l'home té un límit. Va ser ell qui va crear aquest caos, on regnen la misèria, l'injusticia, la soledat. La seva intenció deu haver set excel·lent, però els resultats son nefastos. Si Déu existeix, ell serà generós amb totes les criatures que desitgin allunyar-se més aviat d'aquesta Terra, i és possible que fins i tot arribi a demanar disculpes per haver-nos obligat a passar per aquí."

Totes les coses que no ens vam dir

Us vull recomanar aquest llibre, Totes les coses que no ens vam dir, de Marc Levy. A mi, m'ha encantat!

Uns dies abans de casar-se, la Julia rep una trucada del secretari particular del seu pare. Tal com s’havia imaginat, Anthony Walsh —un home de negocis brillant, però distant com a pare— no podrà assistir a la cerimònia.

Aquest cop, però, la Julia haurà d’admetre que l’excusa és perfecta: el seu pare és mort!

La Julia no pot evitar veure, darrere d’aquest acte, l’última picada d’ullet del seu pare, sempre amb un do particular per desaparèixer en el moment menys oportú i canviar el curs de la seva vida.

L’endemà de l’enterrament, la Julia descobreix que el seu pare li reserva una darrera sorpresa: sens dubte, el viatge més extraordinari de la seva vida… i potser, per a tots dos, l’única ocasió per explicar-se, per fi, tot allò que mai no s’havien dit.

'I si tinguessis una segona oportunitat?'