“Però què significa? Explica-m’ho, què val una vida sense cap gust per la vida? Ell va rumiar: que res no et fa realment mal ni res t’alegra de veritat. Vivim perquè vivim, perquè per casualitat no morim.”

Tota una vida, David Grossman

VIVIM A COP DE ROCK

El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es va estrenar al Teatre Victòria el nou musical de Dagoll Dagom, Cop de Rock, que fa referència a les mítiques cançons del rock català dels anys 80 i 90. Alguns d’aquests grups, avui encara són vigents, d’altres es van separar. Aquest espectacle és un homenatge a aquests grups i a aquestes cançons que durant tants dies i tantes nits escoltàvem sense parar.

Però l’estrena oficial del musical es va fer ahir, 28 d’octubre, amb un èxit rotund ja que les entrades estaven exhaurides des de feia dies.

L’obra es basa en un grup anomenat Cop de Rock o com diuen ells en escena: “Cop de Rock, una banda que fa el que pot!”. Aquesta banda està formada per tres nois i una noia: en Roc, en Ramon, en Pau i la Núria. Tots ells són d’un poble de l’Alt Empordà. És una història d’amors entre els nois del grup i unes noies de l’Ebre que han anat dos dies a l’Empordà a celebrar el comiat de soltera d’una d’elles, la Lluna (Mariona Castillo). Entre escena i escena hi ha com a fil conductor els fragments de les magnífiques cançons de Sopa de Cabra, Sau, Pets i Lax’n’Busto, entre altres. Podem dir, que l’argument és senzill, però el mateix temps va bé per musicalitzar les escenes. La coreografia està ben pensada i ben estructurada. Però a part d’això, Joan Lluís Bozzo ha sabut aprofitar l’espai de l’escenari mitjançant una plataforma giratòria que facilita els canvis d’escena. A més a més, a l’escenari hi figuren tres rocs que serveixen per donar un ambient costaner al poble i com a suport de projecció d’efectes visuals.

La història està dividida en dues parts: la primera, situada el 1992, l’any memorable del Barça a Wembley i dels Jocs Olímpics a Barcelona, és l’etapa de maduració del grup. A la segona part, ens situem a l’any del Fòrum a la capital catalana, el 2004, any en què els personatges tenen una segona oportunitat per arreglar tot allò que un dia van deixar enrere.

És una representació que t’arriba al cor. És capaç de provocar-te la més sincera rialla en un minut i al següent, l’emoció de l’escena fa que no et puguis contenir les llàgrimes galtes avall. La funció, inevitablement, també té una pinzellada de catalanisme ja que tal com diu en Roc (Roger Berruezo i cantant del grup): “Canto amb la llengua que somio”!

Podreu gaudir del musical fins al 8 de gener del 2012. No us ho perdeu!!!

Joc

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

DECEPCIÓ

Malalties de l'ànima no maten,

n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...

Per dolor, les parets del cor no esclaten,

sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,

del cor no trauen la infernal cremor;

mullen ses fibres que eixamplant-se baten,

i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda

per ésser naix d'alts sentiments traït:

la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit

que, si els desigs de l'home són sens mida,

també el cor pel dolor és infinit!

Marià Aguiló

Espero que us agradi ! :)

Laura - Lluís Llach

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Trobo que és una cançó preciosa, tant la música com la lletra, i he volgut compartir-la amb vosaltres. Aquí us deixo el link per escoltar-la:
http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko

Per què escric. Per què escriu, un escriptor

Donem la benvinguda al curs 2011-2012 amb les paraules de Jaume Cabré parlant de per què escriu. Val la pena que les llegiu:

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi, la qual cosa no està renyida amb el fet que un cop he acabat una novel·la i l'he donada definitivament per enllestida, i ja en parlarem, d'això de donar per acabat un text, no la torno a llegir mai més. En tinc prou amb tenir-la tota al cap, per més que amb el pas dels anys se me'n vagin desdibuixant els perfils i de vegades, molt més que els perfils. Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. "

El sentit de la ficció, Jaume Cabré