“I llavors ho vaig entendre. Érem dues companyes de viatge fantàstiques, però, finalment, només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblem unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet només són una presó on cadascuna de nosaltres està tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d’aquests dos satèl·lits nostres es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l’una a l’altra. Però això passaria només durant un moment brevíssim. L’instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no-res.”
“El meu amor Sputnik” de Haruki Murakami, tot i ser una de les novel·les menys mediàtiques del autor, és un clar exemple més de la seva prosa lírica i enigmàtica. Al mateix temps, desencadena un nou univers on la condició humana viu sotmesa a la solitud i on travessar portes que et condueixes a nous món o realitats pot ser possible. ”Qui sóc? ¿Què busco? ¿Cap on vaig?” Són, de ben segur, les preguntes que ressonen al llarg de tota la història, i que en l’intent de respondre’s esdevenen un viatge en nòria, un viatge circular, que no porta en lloc. Molt sovint, les accions dels tres protagonistes esdevindran un Sputnik II amb la gossa Laika a bord, i de la mateixa manera que aquesta es va sacrificar, tals accions quedaran, també, sacrificades, encara que, més d’un cop podran convertir-se en espais que s’obren camí “a l’altra banda. ”
REALMENT ÉS MOLT BO.
