Allibera'm

Deixa’m dormir.
Deixa’m dormir i no em despertis.
Vull fugir, deixar aquest infern. Les forces per seguir endavant se m’han esgotat.
No puc més. No puc córrer, saltar, caminar, moure’m. He oblidat què és la llibertat. Diga’m amor meu, això és vida? Estar aquí estirat immòbil com un mort a la seva tomba és vida? Diga’m-ho amor meu, perquè jo ja no tinc ganes de continuar.
Sisplau, deixa’m volar i alliberar-me d’aquest turment. No puc aguantar més aquest sofriment.. Deixa’m obrir les ales i emprendre el vol.
Siusplau amor meu.
Allibera’m.

SORT PELS EXÀMENS!!!

Raiden

Jo t’estimo quan refregues les mans brutes de sang a la meva camisa

i m'esquinces el pit

i em mossegues l’ànima.






Per què sóc jo qui t’esquinça

i et mossega

i et dessagna.

Mentre vaig romancejant dins el meu llit, tou i acollidor, no puc evitar pensar que m'hauré de llevar, perquè no puc aturar el temps.

La suau abraçada de les mantes em manté a recer del fred; i qui diria que després hauré de sortir al carrer a 4-8ºC? però, malauradament, no puc aturar el temps.

Ah, i el dolç coixí, que amb tota comoditat em deixa reposar el cap sobre seu! quan em llevi amb prou feines me'l podré aguantar jo mateixa. No obstant, no puc aturar el temps.

Tan còmode que estic, amb els ulls tancats, submergida en el meu món de somnis, qui vol despertar-se i trobar-se cara a cara amb la realitat? però el temps passa i no el puc aturar

El cervell, adormit, està massa a gust en aquest estat de somnolència; tot i així, d'aquí a una estona l'hauré de forçar a mantenir-lo despert. I és cert, ja que no puc aturar el temps.

Nineta

Entre octubre & desembre

Es fixa en els seus peus, i recorda el dia en què comprà aquelles sabates. Han passat ja mesos, igual que han passat aquells dies, dies en què es creia tant, i en el fons no era res. Camina, i els seus passos es deturen, observa el vidre d'una botiga i li costa reconèixer el reflex que hi ha a l’aparador, ha canviat la forma, i no sap si la matèria és la mateixa. Mira endavant i veu un pas en fals, tot i així, sap que l’opció del pas endarrere no hi és. Cau la primera gota de la pluja, i seguit d'ella es fa una cortina d’aigua.
Encara queda tros per arribar a casa, i arrenca a córrer, deixant arraconat el que fins fa poc estava pensant. De mica en mica el fred tenyeix les seves galtes, i va entrant hivern dins del seu jersei.
En desembarcar davant de casa, respira, els cabells els porta molls i costa trobar la clau per obrir la porta. Es mira la mà, i creu que s’ha de comprar uns guants.
De segur que un altre dia, en tornar cap a casa, es mirarà les mans vermelles pel fred, i recordarà aquest pensament que acaba de tenir ara. Després d'això, involuntàriament s’adonarà que per sistema ho acabem emmagatzemant tot.
El que creus oblidat torna i el viscut sempre hi és.

Som màquines de fabricar records i a la vegada de crear o destrossar moments.

http://www.youtube.com/watch?v=nAB4vOkL6cE
(D’aquí poc el tronja quedarà amagat per la neu)

Explica l'antiga llegenda, que un nen que estava apunt de néixer li va dir a Déu:

- Diuen que m'enviaràs demà a la Terra però ¿com viuré tant petit i indefens com sóc?
- Entre molts àngels, en vaig escollir un per tu, que t'està esperant. Ell et cuidarà.

- Però aquí al cel només faig que cantar i somriure, això m'és suficient per ser feliç!

- No et preocupis per això, el teu àngel no pararà de cantar-te i somriure perquè siguis feliç.

- ¿I com entendre el què em diu la gent, si no conec l'estrany idioma que parlen els homes?

- El teu àngel et dirà les paraules més dolçes i més tendres que poguis escoltar i, amb molta paciència i amor, t'ensenyarà a parlar.

- Però he sentit que a la Terra hi ha molts homes dolents, qui em defenserà?

- El teu àngel et protegirà per sobre de la seva vida.

En aquell instant, molta pau regnava en el cel, però se sentien veus terrestres. El nen, apresurat repetia suaument:

-Déu meu, si ja me'n vaig diga'm el seu nom! Com es diu el meu àngel?

-En realitat, el seu nom no importa, però tu li diràs mama. (autor desconegut)

Les coses que no es diuen, solen ser les més importants.

Raiden

Descobriment (una cançó de Roger Mas)

Han estat uns quants anys per valls i muntanyes. Deixem cingleres i gorges, vòrtexs on la vida s'afanya a morir i renéixer constantment. Estem cansats del continu moviment i, ara sí, ens plau de contemplar la foto fixa dels estadis de la ment. Venir, marxar, canviar a poc a poc, sense pressa, sense avorrir-nos tan fàcilment.Encarem el curs de la vida i escollim sortir.

Sortim a la gran plana fèrtil i alentim el curs de la vida. Ja no tenim pressa per morir. Hem après a donar menys amor i menys dolor.

Ara tot pren el gris color de la pau, que no és sinó un univers de matisos on sentim la llum sense intermitències. Entrem al joc de les comoditats, les dolces preocupacions quotidianes que acaronen la pell de l'heroi cansat. Les cicatrius romandran impertèrrites per recordar-nos dia a dia el fulgor de batalles al crepuscle de la ment.

L'horitzó es dibuixa i comença a definir futurs. Antigues masies, ermites perdudes que emergeixen més enllà dels somnis. Podem tocar l'esdevenidor amb la punta dels dits, i ja no ens sentim tan forts ni tan petits com abans. Prenem mesura, per fi.

Aquest només és un fragment de la cançó, si la voleu escoltar sencera: http://es.youtube.com/watch?v=HiIp6_dhJ-8

La tristesa ja fa dies que ronda sobre meu.
Sobre el sol un núvol s'hi ha instal·lat en un dia de tardor.
Aquella tardor amb el vent fred i que fa que caiguin les fulles d'un color teula.
Tinc ganes d'arrencar a córrer i cridar als quatre vents.
Quan acabarà tot?

Decobreix.(me)

En el terra d'una habitació es va començar a dibuixar un mapa.
Una línia perseguia la teva esquena per poder convertir-la en un terreny erosionat, però tenies fred i la força de les corbes relliscaven per la teva pell.
Eres un indret incedible, una cova tancada, un tros de costa que s’adormia a la sorra.
Resseguia el teu coll i pintava de vermell les teves galtes, restaves quiet i em miraves desitjant saber qui era.
Una carretera es va construir sobre la teva panxa, i com si formés una cremallera s’anaren obrint parts del teu cos, que encara no havien estat descobertes per ningú.
Vaig crear platges sobre els teus ulls i vaig traçar camins entre els teus braços, i tot i que no em deixares llegir-te les venes de les mans, sabia que la teva sang es coagulava cada cop que jo construïa una nova casa prop del teu clatell.
En el terra d'una habitació, en un diumenge normal i ple de novembre vas convertir-te en una nova zona geogràfica, on només jo sabia com trobar-te, on encara tu m'havies de conèixer.

Va ser primer el continent o el mapa?
Va ser primer la terra o la història?
Vaig ser primer jo a descobrir-te a tu?


Allà on comença tot hi ha una bombolla de color taronja.
http://www.youtube.com/watch?v=SmVAWKfJ4Go

només un proverbi...

"No diguis tot el que penses, no facis tot el què pots, no et creguis tot el què escoltes, no et gastis tot el què tens, perquè, si dius tot el què penses, si fas tot el què pots, si et creus tot el què escoltes, si et gastes tot el què tens, arriba un moment en el qual dius el què no convé, fas el què no pots, jutges el què no veus i et gastes el què no tens."

proverbi àrab

per reflexionar una estoneta...

Llibres que m'agraden

"Tot el que vulgarment anomenem amor -el desig, la passió, l'enamorament, la idealització de l'altre, vehement i sense sentit- no són sinó sentiments, sensacions i estats d'ànim; formes d'amor que tard o d'hora arriben a la fi, que invariablement sempre s'acaben. En canvi, hi ha altres formes d'amor que no s'acaben mai. L'amor de l'amic, per exemple. Perquè l'amistat, tan propera i alhora tan distinta de l'enamorament, no és sinó una altra manera d'estimar, una altra mena d'amor, potser la més perdurable, la més sòlida, l'única que ho pot sofrir gairebé tot i sobreviure."

La promesa, de Maria Jaén (ed. 62) és la història d'una vella amistat recuperada. L'Alícia i la Irene fa deu anys que no es veuen. L'amor va trencar els llaços d'una amistat que les unia des de petites. L'amistat es reprèn el dia que l'Alícia rep una cinta amb una gravació de la Irene, que es troba en una situació límit. El discurs de l'amiga, incòmode al principi, ajudarà l'Alícia a recuperar el passat i a comprendre que ha arribat el moment de complir una vella promesa.