Com dos amics que ja es coneixen i pels ulls s’ho diuen tot. No cal obrir la boca, només començar per algun punt de la pena i estirar a pleret com la llana de la madeixa i deixar que corri, que corri... fins que no veus el color perquè els ulls se t’han negat i tu no plores per fora sinó que la llana s’ha fet un tel d’aigua que rellisca galtes avall i, quan anava a sortir un sanglot, has sentit que no estaves sol i llavors s’ha fet el nus a la gola i s’ha instal·lat aquell dolor tan fort, fins que empassant a poc a poc s’ha trencat el nus de llana i ha quedat la madeixa per una banda i un tros de pena que amb nus i tot ha baixat directe cap a la panxa. 

Maria Barbal