No estimo res més excepte l’ombra viatgera d’un núvol, el lent record dels dies, que són passats per sempre...

(Salvador Espriu)

Viatjar. Obrir-nos a noves cultures. Conviure. Endur-te dins el cor trossets de persones d’arreu del món. Conèixer la diversitat de costums i no pensar només amb el que tenim a casa. Això és el que realment ens fa grans.

Plaça Djemma El Fna- Marrakech

Descobreix petites coses que sempre han estat a dintre teu. Que el valor no és tenir-les, ja que tothom les tenim, el valor és trobar-les.

"La vida dels morts està en la memòria dels vius."

Ciceró

Aprenentatge

Més o menys, estimat noi,
totes les paraules humanes són engany,
de fet, només som sincers entre els bolquers,
i més tard a dins la tomba.

Llavors jaiem al costat dels pares,
finalment som savis i plens d'una freda claredat,
amb ossos pelats fem espetegar la veritat,
i més d'un preferiria mentir i tornar a viure.

Herman Hesse

S'estimaren

S’estimaren;saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d’aigua
salobre, de sol d’estiu, de peixos
saltadors.

S’amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l’ombra.
Sentien, lassos,
la remor de l’oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l’endemà ella creia
que a l’alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d’un poema
que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.
Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d’allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se’ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si hi sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.


Josep Maria Llompart

No és, saps autor? La més brillant de totes. A vegades passa desapercebuda entre les seves germanes diminutes. Em refereixo a la Polar, l’estrella Polar. Amagada entre milers de puntets brillants, amagada en la foscor de la nit, com jo, igual que jo. La Polar, la que senyala el nord, aquest punt que jo tinc perdut. La Polar, està allà. La tinc ben localitzada. L’home del planetari ens va explicar com trobar-la, com reconèixer-la entre milers, entre milions. L’última de la Osa Menor, sense brillar, rebutjant protagonisme, com volent escapar, com jo, igualeta que jo, com volent escapar...