Teoria de la mitja taronja.

Heus aquí la teoria de la mitja taronja!

Plató explica que els éssers humans van ser alguna vegada meitat masculins i meitat femenins, de fet tenien dues cares, quatre mans i genitals d'ambdós sexes. Aquesta unitat, sembla ser, els tornava molt poderosos, i aquests hermafrodites van començar a desafiar els déus. Però l'Olimp no era un lloc on vivien déus capaços de tolerar les revoltes, així que els déus van decidir matar els humans.

El mite diu que a últim moment una presa de consciència narcisista els va frenar: "Si els matem a tots no hi haurà qui ens adori i ens ofereixi sacrificis". Ben aviat, Zeus va trobar una solució: "Tallaré a cada un dels humans en dues meitats amb vida pròpia, així la seva força disminuirà i no hi haurà més desafiaments". La idea va ser aplaudida i la decisió va tenir lloc, el déu Apolo va tornar invisibles les ferides i els humans dividits en homes i dones van començar a poblar la terra.

No obstant això, diu la llegenda que l'esforç de tot l'Olimp no va poder evitar que quedés una mica del record d'aquella unitat i que per això els éssers humans continuen buscant permanentment la seva altra meitat, per recuperar la seva força i completesa.

(La mitja taronja)

Cicatrius

Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar... El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.

El destí?

Us heu parat mai a pensar per què les coses passen com passen i no d'una altre manera? És simplement casualitat o potser és que les coses passen per alguna cosa? No ho sé, potser si algunes coses no haguessin passat o si hagués fet les coses diferents, potser ara tot seria diferent, potser m'hauria estalviat molts mals de caps i moltes patacades. Però potser no hauria conegut totes aquelles persones especials que han passat per la meva curta vida i potser no hauria pogut disfrutar d'alguns moments inolvidables...

La vida és un camí ple de sorpreses on no saps mai què hi pots trobar i per molt que vulguis canviar les coses no es pot tornar enrere. Potser és cert que el destí ens té preparades algunes coses, però nosaltres som els qui prenem les nostres decisions, els que diem què volem fer amb la nostre vida, i sí, moltes vegades ens equivocarem però ningú ha dit que la vida és fàcil. Ningú és perfecte, tothom té defectes i virtuts i això és el que fa que les persones siguin especials.

"La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure"
Baden Powell.

Dues ànimes bessones, dues persones que es complementen, un doble jo, diferències per fora i tantes semblances per dins.
Perquè sense saber ni com ni perquè sabem que pensem el mateix. Perquè amb una mirada transformem tota la informació que podríem treure’n d’una conversa. No és només el fet d’haver crescut junts sinó que també hem nascut junts. Perquè només nosaltres ens coneixem com realment som, perquè sabem que som els únics que ho sabem tot de l’altre. Un dia però van decidir separar-nos. Dues ànimes idèntiques separades, t’imagines? Doncs sí, i des de llavors ja res és el mateix. El temps i la distància ens ha canviat, ha fet que ens desconeguem l’un de l’altre, ens ha fet perdre el poder que durant tots aquells anys varem aconseguir. I és que un germà bessó és com una ombra, sap com ets des del principi però un cop perduda costa molt tornar a recuperar-la tal i com era abans. Tantes coses varem viure junts que ara no ens paren de passar pel cap. Tan terribles varem ser sense voler-ho? Realment varem ser nosaltres els culpables de la mort de Sophie Mol? També ho varem ser de la de Velutha? Però apareix la pregunta de sempre, i si la mare no ens hagués dit que tot allò que ens va dir? Potser ara Sophie Mol estaria viva i potser nosaltres haguéssim viscut sempre junts. Però potser no, potser les paraules d’Ammu no són excusa i potser sí que tenien raons per allunyar-nos l’un de l’altre, potser sí que junts érem perillosos, massa perillosos.


Aquest fragment està inspirat amb el llibre el Déu de les coses petites de Arundhati Roy, us el recomano a tots!

Llibres que m'agraden

Maletes perdudes és la primera novel·la de Jordi Puntí. És un llibre amb un punt de partida molt interessant, que no decep en cap moment. Molt interessant, ben escrit i ben resolt el final. Penso que és una bona història que demostra que el manlleuenc té molt camí per davant en el món de la literatura.

La trama gira entorn d’en Gabriel, que va abandonar els seus quatre fills de mares diferents i que viuen en quatre ciutats diferents d’Europa, i que ara hauran de trobar-se per descobrir què se n’ha fet del seu progenitor a qui no han vist des que eren molt petits. Després de descobrir que no són fills únics, sinó que tenen germans amb qui comparteixen pare i nom (Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher), començaran a desenterrar records que els puguin portar fins al seu pare, un camioner que va voltar per tot Europa durant els anys seixanta i setanta.

L’any 1998 vaig llegir Pell d’armadillo, el primer llibre de Jordi Puntí i ja em va semblar molt interessant, ara recomano també aquestes Maletes perdudes, que amaguen secrets prou importants.

Eloi.
Què hi fas, aquí?
És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que t’estic molt contenta. Ho has d’entendre, Eloi: si em moc, sentiré el dolor, i no se si estic preparada per això.
Tot es tan estrany, tan relatiu aquí.
Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments en canvi, els tinc aprop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu un vel de tendresa. I em que aquesta tendresa és la que em reté, no es curiós ? No vull fer mal a ningú ni encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.
Bé es possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.
Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor.
Taules eternes.



Fragment : Camps de maduixes.

EL TEU CONTE

Ferida per dins, mal i tristesa interior, sense ganes d'avançar, saber que et lleveràs i tot continuarà igual, que no s'arreclarà res, tot massa fosc i humit, voler però no poder trobar la llum que estàs buscant, la llum que tant desitges. Un altre dia passat, un dia menys en aquest conte, en el teu conte, amb dies emocionants i d'altres tenebrosos, sense acabar de trobar el sentit...