dijous, 18 de març del 2010

Dues ànimes bessones, dues persones que es complementen, un doble jo, diferències per fora i tantes semblances per dins.
Perquè sense saber ni com ni perquè sabem que pensem el mateix. Perquè amb una mirada transformem tota la informació que podríem treure’n d’una conversa. No és només el fet d’haver crescut junts sinó que també hem nascut junts. Perquè només nosaltres ens coneixem com realment som, perquè sabem que som els únics que ho sabem tot de l’altre. Un dia però van decidir separar-nos. Dues ànimes idèntiques separades, t’imagines? Doncs sí, i des de llavors ja res és el mateix. El temps i la distància ens ha canviat, ha fet que ens desconeguem l’un de l’altre, ens ha fet perdre el poder que durant tots aquells anys varem aconseguir. I és que un germà bessó és com una ombra, sap com ets des del principi però un cop perduda costa molt tornar a recuperar-la tal i com era abans. Tantes coses varem viure junts que ara no ens paren de passar pel cap. Tan terribles varem ser sense voler-ho? Realment varem ser nosaltres els culpables de la mort de Sophie Mol? També ho varem ser de la de Velutha? Però apareix la pregunta de sempre, i si la mare no ens hagués dit que tot allò que ens va dir? Potser ara Sophie Mol estaria viva i potser nosaltres haguéssim viscut sempre junts. Però potser no, potser les paraules d’Ammu no són excusa i potser sí que tenien raons per allunyar-nos l’un de l’altre, potser sí que junts érem perillosos, massa perillosos.


Aquest fragment està inspirat amb el llibre el Déu de les coses petites de Arundhati Roy, us el recomano a tots!

2 comentaris:

estrella fugaç ha dit...

Interessant... ja tinc un proper llibre per llegir, de pet a la llista!:)

BITLLET DE TORNADA ha dit...

Una molt bona recomanació, Trista alegria!