dimarts, 11 de maig del 2010

Capaç de destruir una vida


La vaig conèixer en una festa amb tant sols setze anys, per algú que deia que era amic meu, però jo ni tant sols l’havia vist mai.

Aquella sensació em tornava boig, tot allò va arriba a un punt que ja no podia viure sense ella, la necessitava. Va ser per a mi com un amor, però un amor prohibit.

Quan els meus pares es van assabentar no ho acceptaven, em van expulsar de l’escola. I des de aquell dia em vaig tornar boig, la necessitava, no podia estar sense ella, no aguantava més. Vaig destrossar-ho tot dintre de casa i casi mato a la meva germana.

Maleeixo la nit en que vaig provar aquella droga, aquella maleïda droga anomenada cocaïna. Aquella nit, aquella hora, hora que em va donar de plaer i que encara ara hem perjudica. Per ella vaig perdre a la meva família i els meus amics.
Avui tinc quaranta dos anys, estic internat en un hospital. Em sento inútil i estic apunt de morir.

4 comentaris:

Lluna de Plata ha dit...

El més desitjat és sempre el que està prohibit.

Llàstima que s'enganxés a una cosa tant dolenta com la cocaïna quan hi han mil coses que enganxen i no fan mal.

somnis de paper ha dit...

Tens raó dient que el més desitjat és sempre el que està prohibit.

Però penso que totes les coses que ENGANXEN fan mal, perquè acabes depenent d'allò i no es bo.

Mireia ha dit...

Crec que és un bon tema per reflexionar , pero la reflexió la trobo bastant buida i poc elaborada.

somnis de paper ha dit...

Que cada un reflexioni sobre això com ell/a vulgui, jo només li dono el tema per fer-ho.