VeureIDescobrirquieretsAbans.

Sempre he estat buscant la manera d'identificar-me, de saber qui sóc i perquè.

Em fixava en ideologies, adaptava fragments de cançons a les meves circumstàncies, seguia les modes i les feia una mica més meves afegint-hi qualsevol toc personal.

La meva vida ha tingut molts alts i baixos, he estat infinitament inconstant, he après quelcom per superar-me, per millorar i autovalorar-me. La meva vida ha estat sempre perseguida per una considerable ànsia per créixer.

A cada instant buscava quatre paraules unides que descriguissin el moment a la perfecció, quatre paraules extretes de la boca dels meus grans ídols per interioritzar-ne els sentiments.
Però ara, ara, encara a temps, m'adono que som nosaltres els qui poc a poc anem fent camí, que al llarg del trajecte trobem persones i que som nosaltres els qui decidim si volem mantenir-les a les nostres vides o no; no les paraules d'un altre. D'aquesta manera m'adono que som nosaltres mateixos els qui hem d'escriure (amb les nostres pròpies paraules, amb els nostres propis sentiments i amb les nostres pròpies mans) aquell fragment de cançó que defineixi tal i com som. Només així serà nostre.


El meu fragment de cançó té una mica de cada record, d'ahir, d'abans d'ahir i dels dies anteriors. Conté les paraules necessàries per referir-se a allò vertaderament important, el record.

A vegades, quan els dies són grisos, quan sona el despertador en el teu somni més plàcid per arrossegar-te a un nou dia d'estrés, quan els problemes se t'acumulen, quan plores sense saber perquè, quan estàs enfadat amb tu mateix fins a arribar a fer-te mal... creus equivocadament que ets una eterna víctima d'infelicitat.

Però reacciona només un minut. Tanca els ulls. Respira profundament fins a omplir de nou d'aire fresc els teus pulmons. Sent com el teu cor es relaxa, la sang palpita en les venes, les teves pulsacions baixen.

I transporta l'ànima a aquells petits moments que et fan sentir viu.

Els matins del diumenge quan el sol et fa sortir del llit, aquells dies de platja deixan-te arrossegar inert per les ones; la sorra calenta sota el teu cos; la música que et mou, que t'anima; els dissabtes per la nit quan et prepares per a una nit esbojarrada; les tardes de sofà i pel·lícula sota tres capes de mantes; els sopars entre amics xerrant i rient amb ganes; quan l'aigua calenta de la dutxa recorre la teva pell reconfortant-la per totes les hores estressades i cansades; les trucades a qualsevol hora i qualsevol dia de la gent que t'importa i sentir, de tant en tant, aquelles pessigolles, aquell formigueix, quan determinades mans recorren la teva esquena...

Infinits instants que confirmen que la felicitat existeix, sense cap mena de dubte.

Així doncs, t'explicaré el meu secret:

els moments més grans, són els petits moments.

Raiden

Eruga

Som tant imperfectes que
ens morim de ganes de viure,
ens despedim de la nova oportunitat,
ens entrebanquem amb l’ajuda,
i estimem allò que no vol ser estimat.

No arribarem a ser papallona, haurem mort amb cos d’eruga.

seràs una papallona, si convé jo donaré les meves ales per Tu(:

La imperfecció humana no ha estat un mai una virtut tan gran com ho és ara

http://www.youtube.com/watch?v=k3ohjcmka2M

Somriures*

Tenia una capsa buida, preciosa, suau, casual;
no sabia què guardar-hi
i pensava: tan se val.

Però avui ho he tingut clar:
"un somriure i mil si cal"

Doncs, a posar-hi somriures!

N’hi poso un de taronja
un d’ametlla, un de cacau.
De vainilla i de nous
que no en faltin, si s’escau.

La delícia d’un somriure;
el de nata i el de maduixa.
De crocant i de conyac
-i el somrís que ja es dibuixa-

Que no en faltin de color,
un de negre i un de blanc.

Aquell amarat de passió,
el de wisqui i ratafia,
el de kirsrch i el de cointreau.

El somriure de desig,
el de llunes d’il·lusions
i aquell somriure que esclata
i dibuixa sensacions...

I ja tinc plena de somriures,
la preciosa, suau i casual capsa,
on hi havia els bombons.

“un somriure i mil si cal”


Somriu :)

Llibres que m'agraden

Comencem l'any amb la recomanació d'un clàssic, Jane Eyre (1847), de la Charlotte Brontë, una de les novel·les angleses més llegides de tots els temps i escrita per una dona en un moment en què una dona ho tenia realment difícil per dedicar-se a la literatura. De fet, l'obra d'aquesta autora va obrir pas a la novel·la feminista anglesa. La novel·la presenta el retrat d'una dona que, amb inusual franquesa i un apassionat sentit de la dignitat, refusa d'acceptar la plaça que la societat li adjudica. Aquí en teniu un fragment:

"En general, se suposa que les dones són molt quietes: però les dones tenen els mateixos sentiments que els homes: els fa tanta falta exercitar les facultats i tenir un camp per als esforços com als seus germans; les restriccions molt rígides i l'estancament absolut les fan patir tant com als homes i els seus privilegiats companys d'espècies són ben egoistes quan afirmen que les dones s'han de limitar a fer pastissos, fer mitja, tocar el piano i brodar bossetes. És mesquí criticar-les o riure-se'n si volen fer més coses o aprendre més coses a part de les que la tradició ha considerat necessàries per al seu sexe."

A trenc d'alba

"Notinguis por", vaig mormolar.

"Estem fets l'un per l'altre".

De sobte, em vaig quedar aclaparada per com n'eren de certes les meves paraules.

Aquell moment tan perfecte, tan ideal. No quedava cap mena de dubte.

M'embolcallava amb els seus braços i m'estrenyia contra el seu pit.

Sentia com l'electricitat recorria cada terminació nerviosa del meu cos.

"Per sempre", va assentir.

Stephenie Meyer

L'exili

Caminaré per la sorra
d’una terra que no em coneix,
que per més que li digui
el meu nom, mai el recordarà.
Miraré la buidor de la frontera
que em parla amb llengües de tots dos mars.
l’un -del meu mar i la meva terra -.

l’altre, l’intrús que m’ha reptat.
Caminaré per un futur
Que m’ofereix nostàlgia,
que lentament, em buidarà
els records del cor.

Agenollat a la platja,
envio barquetes de paper al pasta.
Li demano que calli,
que deixi de temptar-me amb delícies de casa,
que s’oblidi de mi
-com jo ho l’hauré d’oblidar a ell-.
Miraré la buidor de la frontera
que em riu desvergonyida,
i m’ensenya el que hi ha més enllà del que veig ara.

M’ensenya allò que vaig deixar enrere fa poc,
que em rosega les entranyes,
Allò que em besa els llavis
-i después de mirar-me als ulls-
se’n va al fons del mar.