dilluns, 29 de setembre del 2008

Conte sense U

Si escric sense la "u"
puc parlar fins i tot del cansament que sento,
del jo,
del que tinc,
del que em pertany...
Fins i tot puc escriure d'ell,
d'ells,
i dels altres.
Però sense la "u"
no puc parlar de tu,
del que és teu,
del que és seu,
ni tan sols del que ens uneix.
Això és el que em passa...
De vegades perdo la "u"
i deixo de poder parlar-te,
pensar-te, estimar-te, dir-te.
Sense "u", jo em quedo però tu desapareixes...
I sense poder anomenar-te,
¿com podré gaudir-te?
Com en el conte... si tu no existeixes
em condemno a copsar el pitjor de mi mateix
reflectint-se eternament
en el mateix
exactament el mateix,
mirall
estúpid.

Jorge Bucay
Contes per pensar

2 comentaris:

Raquel Santanera ha dit...

preciós poema(:
i saps que, tU ets el conte
que em porta a casa que m'espera
que agafi un grapat de papers
que parlen de filosofia i torni a baixar per dur.me novament
el lloc de trobada.
milgràciespelviatge. necesitava els fulls sino ningú hagués llegit*

que et pintin tots els tronjes de
la Tardor. (tot i que amb blaus i negres i quadres també se t'escau;P )

Anònim ha dit...

l'onze s'escriu amb dos u.