Recorda aquells temps en que
Sobraven les paraules
En que jugàvem a llegir-nos la ment
I rèiem quan, i quan no,
Encertàvem
En que només fumava Camel
En que només ens desitjàvem.

No recordis quan llegíem Shakespeare,
Recorda quan només llegíem
Els cartrons dels paquets de cereals
Quan em deies vine, vine,
t’ensenyaré el meu món
des de on per la finestra
el món canvia els seus colors.

Ho recordaràs,
Sinó és en aquest Ara
Serà en un altra,
En un mar de fum de plata
De Malboro
I somriuràs
Miraràs el cigarro
I pensaràs que ja no t’agrada el Camel.

Recordo que...

Recordo que solíem passar llargues estones meditant, sense fer res, plantejant-nos el futur sense cap decisió convincent.
Recordo que cada cap de setmana ens trobàvem al mateix bar i que, setmana rere setmana, xerràvem de les mateixes coses: que l’estimo, que no l’estimo, que m’estima, que ara ja no, que em mira… I sempre arribàvem a la mateixa conclusió: necessitàvem una dosi d’alcohol.
Recordo que cantàvem i ballàvem pels carrers, que rèiem per res i que teníem una tonteria permanent. Ens rebel·làvem. Tot ens atabalava, però en el fons sabíem que no era res.
Recordo que ens entrava un insuportable mal de cap abans de cada examen i que les ungles ja passaven a ser inexistents en acabar la setmana.
Recordo que, pensant-hi ara, era feliç. Tenia la sensació de no ser-ho, volia ser com ara, volia marxar ben lluny, volia refer la meva vida i no tornar, volia...
Recordo que somiava però ja no recordo com tornar a fer-ho. Tocar de sobte de peus a terra és un cop fort; adonar-te de que estaves tan equivocada et deixa esmicolada per dins i, poc a poc, has d’anar reconstruint els pedaços (i podries passar-t’hi la vida).
Recordo que volia créixer per convertir-ho tot en record; perquè recordo que un dia vaig pensar que algun dia recordaria tot això.

aquestapordecréixer.

Obrir els ulls,

i passejar al teu costat, amagada sota un gorro de llana.
Tancar-los,
i imaginar com m'estàs mirant mentre tremolo de fred.
Obrir-los,
enamorar-me.
Tancar-los,
per retrobar-me amb aquest pessigolleig que em treu la gana.
Obrir-los,
per saber que és primavera, i que no deixes mai de sorprendre'm .
Tancar-los,
i enamorar-te.
Obrir-los,
i riure amb el teu somriure.
Tancar-los,
per menjar-me'l.
Obrir-los.
Sentir-te a tu, veure'm a mi, desafiant la calor de la platja a l'estiu.
Tancar-los,
cada nit al teu costat,
Obrir-los,
cada matí si sé que ets amb mi.
Tancar-los,
quan tu no hi ets per jugar al meu passatemps preferit (que és recordar la localització exacte de totes les teves pigues! jeje).
Obrir-los,
per veure cada bogeria que fas per mi.
Tancar-los,
i deixar-me portar pels aires de la tardor. Uns aires ensopits, però que no em treuen les ganes d'aturar ara mateix el tic-tac del rellotge. Somiant que el temps no passa, que tu et quedes amb mi i que aquesta vegada és per sempre. Desitjant que no te'n vagis de la mateixa manera que vas arribar, en un obrir i tancar d'ulls.
Però tinc por. Tinc por perquè he après que en l'instant que dura un parpelleig, tot pot canviar. Perquè sé que els canvis m'espanten... I que la vida és això! CanviarcanviarcanviarcanviarcanviarcanviarIcanviar. (i sempre en un obrir i tancar d'ulls)

Metamorfosis de Ceba

Et va caure la pell de monstre,
i és va despullar el teu cos allà mateix.
Segurament les cames et van fallar,
seguint un vol de papallones.
Un mal de panxa s’obria dins teu,
quan de cop és van encendre els llums.
Haguessis volgut dir: Hola!
Però la seva cara era de un adéu.
Una pantalla pàl·lida et va cobrir la cara,
i algunes llàgrimes van impactar amb les teves mans.
És va acabar l’aire,
i el buit va xuclar l’habitació.

Quan més oblides les altres pells i deixes entreveure la real,
sovint és quan és perd la màgia.

Tot allò interessant deixa de ser-ho.
I sota una capa se ni amaga una altre, creant metamorfosis de ceba. (de aquell color tronja)

http://www.youtube.com/watch?v=VEZ-m61dBKY&feature=related

¡Tots necessitem recordar com pot ser-ne de bonica la vida!

- Enamorar-se.

- Riure fins que et faci mal la panxa.

- Trobar milers d'emails quan tornes de vacances (encara que siguin de publicitat).

- Un bany d'escuma ben llarg.

- Ningú davant teu a la cua del súper.

- Una mirada especial.

- Engegar la ràdio just en el moment en què està sonant la teva cançó preferida.

- Estar al llit escoltant el soroll de la pluja i observant com les gotes piquen contra la finestra.

- El perfum de les tovalloles calentes esteses al sol.

- Un pot de nocilla.

- Rebre una trucada d'algú amb qui feia molt temps que no parlaves.

- Una xerrada bonica amb una persona que t'importa.

- Riure's d'un mateix.

- Córrer sota les tempestes d'estiu.

- Riure sense cap motiu.

- Despertar-te i adonar-te que encara pots dormir unes quantes hores més.

- Tenir un somni bonic.

- Trobar-te un amic pel carrer i veure que hi ha coses que no canvien mai.

- Trobar diners a uns pantalons que feia anys i panys que no et posaves.

- Sentir accidentalment que algú diu alguna cosa bona de tu.

- Aquelles pessigolles cada vegada que veus "aquella" persona.

- Fer servir el jersei de la persona que t'agrada i que encara se senti la seva olor.

- Passar la nit en blanc i observar com surt el sol a les sis del matí.

- Tenir a algú que quan no hi siguis se n'adoni.

- ETC...

SORT AMB LES NOTEEEEES!!!^^

Raiden

Dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquests cos nu d'adolescent.

La pluja ara, llisa i fosca també com una esquena, augmentant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d'amant o de suïcida.

Els vidres tenen, o el espills, irisacions de magnòlies, però, com explicar-nos la flaire del seu perfum?

Tancar els ulls amb la son suficient per a somiarte un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l'oblit necessari on tants de cops t'he esperat.
Però, digue'm, què en faré, de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?

Començo a inventar-te...

Te deix, amor la mar com a penyora, Carme Riera

-Jo crec que també hi ha ocells que no estan bé del cap. Igual que hi ha persones boges, el mateix els ocells. I hi ha ornitòlegs que passen tot el dia darrere un ocell. Passen setmanes i setmanes darrere un ocell. Perseguint un corb, per exemple. I vigilen els costums del corb, i com menja i com dorm... i ho apunten en un quadern. I deprés publiquen els apunts, i treuen un llibre amb pastes dures, amb els costums del corb. Però aquest corb podria ser perfectament un corb boig, i els costums d'un corb normal i els d'un corb boig pot ser que no siguin els mateixos. Igual que les persones. Llavors el llibre no val per a res. Però encara que haguessin perseguit un corb normal, és possible que tampoc no servís per a res, perquè pot ser que al món hi hagi més corbs bojos que corbs normals. Igual que les persones. Bojos diferents, es clar. Igual que les persones. I nosaltres llegim el llibre i ens pensem que tots els corbs fan les mateixes coses. I amb els documentals passa el mateix...

-De cada deu corbs, set estan bojos segur- Simon.


-O nou... - Gur.


-També hi deu haver ocells miops, no?- Simon.


- Milers... - Gur [...]






Vredaman, Unai Elorriaga

Cuac,Cuac.

Hi havia una vegaada un aneguet petit petit que en el fons no era tan petit, però ell deia que es veia gran gran, encara que els altres el veien petit petiiit. L'aneguet era tot bufóo, però no sabia volar. nono. Perquè els ànecs volen per si no ho sabíeu. I i ell veia com els altres ánecs del seu voltant volaaven i volaven i ell per més que ho intentava no podia.

Un dia estava tan empipaat, que va marxar tot tristot a passejar i a veure món. caminant esclar, i va caminaar i caminar enmig de muntanyes i muntanyes. Fins que (trompetes) i (tambors), ben despistat que anava, i es va entrebancar amb alguna cosa. Ell es pensava que era una pedrota però se la va mirar i nono, no era una pedra sino que era una tassa de cafè! Ben sorprès que estava ell, què hi feia una tassa de cafè al mig d'un caamp tota solitària. Ningú no ho sabia. L'aneguet (que no era l'aneguet lleig eh?! ja he dit que era ben bufó), doncs l'aneguet, li va dir a la tassa a veure què feia ella allà, tan petitona i tan sola, però mai de la vida la tassa li va contestar aquesta pregunta, però ella estava allà per treure's el passat del damunt, i estava tota ella un xic estancada pobra Però com que estaven allà al mitg,sols solets que ningú els anava a veure, es van fer amics, que amics que es van fer! fins i tot la tassa li cantava una cançó cada dia abans de anar a dormir a l'aneguet, cada dia eh? sempre sempre li cantava la mateixa cançó, sht, però aìxò és un secret entre ells dos. L'aneguet s'adormia amb un somriure ala llavis.

Un bon dia tots dos van veure que havien de fer un pas, un petit pas que era molt important i que els canviaria la vida. La tassa, li ensenyaria a volar. A poc a poc, perquè no hi havia cap pressa. La tassa havia observat durant molt de temps com volaven els ànecs. Cada dia feien un pas endavant per aconseguir volar ben alt ben alt (tots dos eh? la tassa de cafè pujaria amb ell). I de mica en mica va arriba un dia que van volaar uns metres, un altre dia una miqueta més i de mica en mica va arribar un dia que es van enlairar, tots dos. Van volar i volar, fins no parar. Van descobrir coses inimaginables, camps, jardins, girasols... també van passar tempestes aixoplugats a dins una cova acurrucats. Els agradava això.

Van arribar tan i tan lluny que fins i tot van sortir d'aquest planeta i van anar a parar a la lluna.

Temps de descompte.

Va tornar a riure's de mi, just en el moment en el que em vaig creuar altre cop amb aquella mirada. Va ser un instant d'aquells en que tanques els ulls durant uns segons i fas una mescla d'un passat proper i un futur que es troba només a quatre passes. Una mescla de la qual en resulta aquella il·lusió que et dibuixa un somriure, que desapareix just quan tornes a obrir els ulls, per adonar-te que la mirada que esperaves que et parles, de nou, ha passat de llarg.

Potser aquesta situació ja no es nostre, i ara només és meva. Potser ningú em va enganyar, i vaig ser jo mateixa que em vaig posar la vena als ulls. Potser vaig caure jo sola, i ningú em va empènyer a fer-ho. Potser acabaré descobrint que la meva única enemiga sóc jo mateixa, la que s'amaga darrera els seus desitjos, quan aquests dissimulen darrera la por.
Tinc la sensació de que la vida sempre va a contratemps.
O potser sóc jo la que sempre reacciona en temps de descompte...
Just quan el destí novament es riu de mi.
Un moment abans de que jo pugui riure'm d'ell.

el camí està ple de grava

El camí està ple de grava, i decideixes posar-te a córrer, la direcció no és la que alguns volen, però a tu no et fa por anar fins allà. Sovint mires enrere per veure qui encara observa els teus passos i cada cop és més reduït el nombre de gent que hi veus.
Alguns encara et criden perquè tornis però tens les orelles acostumades el vent, alguns intenten seguir-te però els seus passos no són els mateixos que els teus.
Fa fred i el teu alè és glassa, les teves cames comencen a defallir, mires enrere i la boira cobreix la única persona que encara mira com corres.
T’aturés i intentes encertar de qui es tracta, però desisteixes i tornés a mirar el camí. El camí està ple de grava però encara queda algú que creu que el pots córrer, encara queda algú que creu que ho pots fer.


-entre arbre i arbre neix un taronja

Sonava: http://www.youtube.com/watch?v=BTl0QEULDA8

Això no és legítim.
Això que fas, no ho és gens
de legítim.
Crido.
I sé que esperes
veurem caure.

M’esperes.

Qui et dona permís per estibar-me
i llençar-me entre les dents del dubte.

El futur es presenta difícil, ja ho ser, però els començaments tampoc van ser molt encoratjadors. Al principi, abans de conèixer a la persona que va orientar el meu rumb, pensava que la meva actitud tenia una mica que veure amb el meu origen social, i aquestes evasives que alguns els busquem a la delinqüència i a la drogoaddicció.

Sabeu? Crec que he après més en aquests últims mesos, que en tota la meva vida passada. Ja no em fa por parlar d'una forma un poc més culta, menys ordinària. He passat d'amagar els llibres de poesia en el més profund del meu morral, a dur-los ben orgullós sota l'aixella, sense preocupar-me que GeBé, o altres d'igual mena, em diguin “cursi” o ”romàntic de merda”.

No obstant això, les coses han canviat per a mi massa ràpid, i encara segueixo en procés d'adaptació.

Us explicaré la meva història.

Així es tal i com començar (El diable en els talons, de José Pellón), si podeu llegir-lo us el recomano.

L'amor no correspost

"Per algunes persones, de forma inexplicable, l'amor s'apaga. Per altres, l'amor senzillament se'n va. Si bé és cert, per suposat, que l'amor també pot trobar-se, ni que sigui solament per una nit. No obstant, existeix una altra clase d'amor, el més cruel, aquell que pràcticament mata a les seves víctimes. Es diu amor no correspost. La majoria de històries d'amor parlen de persones que s'enamoren entre sí, però, ¿què passa amb els demés? ¿Qui explica la nostra història? La d'aquells que ens enamorem sols, que som víctimes d'una aventura unilateral, que som els maleïts dels éssers estimats, els éssers no estimats, els ferits que es valen per sí mateixos, els discapacitats sense plaça d'aparcament reservada. Doncs bé, ara mateix estàs veien a una d'aquestes persones."

(Extret d'una molt bona película: the holidays)

SORT PELS EXÀMEEEEENS!!!

Raiden.

T'escric.

No puc evitar dir que em moro de ganes de tenir-te aquí, amb mi. No puc suportar saber que estàs tan i tan lluny. I sento que se m’escapa l’oportunitat de conèixer-te, de parlar-te, de veure’t, de tocar-te i sentir-te tan a prop.
I em sento vella; en tinc disset acabats de fer i em sento vella. Perquè sé que se m’acabarà la vida i mai ens haurem creuat, perquè estic convençuda de que mai compartirem la mateixa habitació.
Mai serem dos.
Tu seguiràs amb la teva vida, triomfaràs encara més, arribaràs on no imagines. Seràs molt feliç.
I jo em quedaré aquí, al meu racó, admirant-te desde la llunyania.

Hi havia una vegada un pagès gros i lleig
que s’havia enamorat (com no?)
d'una princesa preciosa i rossa....
Un dia, la princesa –vés a saber per què-
va fer un petó al pagès lleig i gros...
i, màgicament, aquest es va transformar
en un esvelt i ben plantat príncep.
(Almenys, així el veia ella...)
(Almenys, així es sentia ell...)

(publicat a Cartes per la Claudia, RBA, 2005. de Jorge Bucay)

El nen i el gelat de xocolata

En els dies que un gelat costava molt menys que ara, un nen de deu anys va entrar en una gelateria i va assentar-se a una taula.

La cambrera va anar a atendre'l i el nen li preguntà:

- Quant costa un gelat de xocolata i maduixa?

- Cinquanta pessetes.- Va respondre la cambrera.

El nen va treure el moneder de la butxaca i va examinar el número de monedes que tenia.

- Quant costa un gelat de xocolata sol?- Va tornar a preguntar.

Unes quantes persones estaven esperant per una taula i la cambrera ja estava una mica impacient.

- Trenta-cinc pessetes.- Va dir bruscament.

El nen va tornar a contar les monedes.

- Vull el gelat de xocolata sol, doncs.- Va dir el nen.

La cambrera va portar el gelat, va posar el compte a la taula i se'n va anar. El nen va acabar el gelat, va pegar a la caixa i se'n va anar. Quan la cambrera va tornar, va començar a netejar la taula i llavors li va costar encaixar el què va veure:

Allà, posat ordenadament junt amb el platet buit hi habien quinze pessetes, la seva propina.

(Autor desconegut)

Llibres que m'agraden

Perdona si et dic amor, de Federico Moccia. Un llibre per passar l'estona. Una història d'amor que enganxa, que fins i tot fa una mica d'enveja, però que no aporta res de nou. Una lectura per desconnectar i somiar una mica!

Federico Moccia s’ha convertit en el gran fenomen editorial italià dels últims anys, amb més de tres milions de llibres venuts. La seva tercera novel·la, Perdona si et dic amor, amb vendes que superen el milió d’exemplars, ha passat a ser un veritable punt de referència per a diverses generacions de lectors, que es veuen reflectits en l’autenticitat de la seva història. Ambientada als romàntics carrers de Roma, és una involuntària guia alternativa d’aquesta ciutat. Desitjosos de conèixer els escenaris d’aquesta love story contemporània, joves de tot el món busquen els consells que apareixen disseminats per tot el llibre per descobrir on menjar les millors pizzes o assaborir els gelats més exquisits.

La contraportada resumeix el llibre d'aquesta manera: La Nikki i l'Alessandro xoquen en una travessia del Viale della Moschea, en ple centre de Roma. La Nikki deixa la seva moto lligada en un pal i l'Alessandro l'acompanya a l'institut amb el cotxe. Ell es compromet a fer-li de xofer i a dur-la a tot arreu mentre ella tingui la moto al mecànic. D'aquesta relació accidentada, en neix una amistat ben especial, però la Nikki i l'Alessandro es porten vint anys i tenen vides molt diferents. Ella està a punt d'acabar el batxillerat, ha tallat amb el seu nòvio perquè no la deixava respirar i viu el present a flor de pell, amb optimisme i entusiasme. L'Alessandro, en canvi, és un creatiu publicitari amb una gran trajectòria, però que es troba sol i desenganyat de l'amor després que la seva companya l'hagi plantat justament quan ell s'hi volia casar. De resultes del xoc entre l'Alessandro i la Nikki, assistim als meandres d'una relació insòlita, plena d'humor i tendresa, que els amics de l'un i de l'altra veuen a vegades amb malfiança i a vegades també amb una gran enveja.

Recita aquell fragment, si et plau, tal com te l'he dit jo, com si et ballés sobre la llengua; però si l'has de dir cridant, tal com fant molts actors, més val que els doni a recitar a un pregoner. I no serris gaire l'aire amb les mans, així (imita a un actor dolent). Tracta'l més aviat amb gentilesa, perquè fins i tot en el mateix torrent, en la tempesta i, per dir-ho d'alguna manera, en el remolí de la passió, has d'adquirir i produir, una temperança que hi doni suavitat. Ah! m'ofèn a l'ànima mateixa sentir un xicot d'aquests, tumultuós i emperrucat, esquinçant i esparracant una passió i eixordant als que seuen al pati, la majoria dels quals no és capaç d'entendre res més que les pantomimes incongruents i el soroll. Un dividu així, jo el faria fuetejar, per exegerar el paper de Tergament i fer més d'Herodes que el mateix Herodes. No ho facis, t'ho prego.

Tampoc no has de ser massa insípid; fes que et guií la teva pròpia discressió. Harmonitza el gest amb la paraula i la paraula amb el gest, amb aquesta observació especial: no desbordis la modèstia de la Natura, perquè qualsevol exageració s'allunya dels propòsits del teatre, que ha tingut i té encara la finalitat d'oferir un mirall a la naturalesa, mostrar a la virtut la seva pròpia imatge, a cada època i generació la seva forma i el seu estil propis. Ara bé: Si això s'exagera o s'amorteix, per més que faci riure els que no hi entenen, entristeix els que tenen seny, i la censura d'un d'aquests us ha d'importar més que tot un temple ple dels altres. Ah, he vist actuar comediants- i n'he sentit lloar d'altres- que, per no dir-ho d'una manera profana, sense tenir accent ni gesticulacions cristianes, ni paganes, ni tan sols humanes, es movien estufats i bramaven de tal manera que em feien pensar que havien estat creats per aprenents de la natura que no en sabien gaire, perquè imitaven la humanitat d'una manera totalment inhumana.

Hamlet de William Shakespeare

Una magnífica reflexió sobre el teatre dins el teatre.


Murmuri

*Memòries d’Idhun*

Recomano aquesta trilogia anomenada Memòries d’Idhun de Laura García Gallego, ja que és un dels millors llibres que he llegit d’aquesta mateixa autora.
Aquesta trilogia, és principalment del gènere de la fantasia, però també hi ha parts amoroses i d’éssers sobrenaturals.
És un llibre que et fa posar molt dins la història i en certa manera també et fa pensar.

A continuació poso la part de darrera del llibre…però per a saber com continua l’haurem de llegir…jaja

"El dia que es va produir a Idhun la conjunció astral dels tres sols i les tres llunes, Ashran el Nigromant es va fer amb el poder en aquell planeta. Al nostre món, un guerrer i un mag exiliats d'Idhun han format la resistència, en la qual també hi ha Jack i Victoria, dos adolescents nascuts a la Terra. L'objectiu del grup és acabar amb el regnat de les Serps alades, però Kirtash, un jove i despietat assassí enviat per Ashran a la Terra, no els ho permetrà"

Idhunita*

' T & ' M

Obre’t,
els forats de vida que tens a la pell.
Tanca’t,
les marques d'ahir que avui encara portes.
Respira’t,
abans no s’acabi l’aire.
Ofega’t,
en trossos de cançons.
Parla’m,
del que encara no sé de tu.
Escolta’m,
encara que no sàpiga què dir-te.
Somia’m,
però en forma de conte,
Oblida’m,
quan t’ho demani.
Marxa’m,
lluny quan et vulgui perdre.
Deixa’m,
adonar-me que no hi ets.
Apareix-te’m,
quan menys m’ho esperi.
Crea’t,
un illa,
I convida’m a quedar-m’hi sempre.

Tot el que comença amb 'T s'acaba amb 'M.

Ara, prefereixen les mandarines abans que les taronges*

Les granotes dins la nata

Hi havia una vegada dues granotes que van caure en una recinte amb nata.
De seguida van adonar-se que s'enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d'elles va dir en veu alta: "No puc més. És impossible sortir d'aquí. En aquesta matèria no s'hi pot nedar. com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril".
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l'espès líquid blanc.
L'altre granota, més persistent o pot ser més tossuda, va dir-se: "No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s'apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l'últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora"
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d'allà va poder tornar a casa raucant alegrament.

Jorge Bucay
Escolta'm

Aquest conte el vaig llegir va dos anys i encara ara em fa reflexionar. Espero que a vosaltres també!
Jara

Només són paraules

Paraules i més paraules. Paraules que canten. Paraules que es diuen i al mateix instant s'obliden. Paraules en un ascensor o sota l'aigua gelada del mar. Potser precipitades, potser massa reflexionades. Paraules d'amor, senzilles i tendres (o això diuen). Paraules que menteixen i fan mal (o potser és per la dimensió de la veritat que amaguen). Monosíl·labs que t'ataquen en el moment en el que esperaves rebre una gran explicació. Monòlegs que t'ofeguen quan només necessitaves sentir un si, o un no. I bla-bla-bla
Paraules i més paraules. Paraules que són caçades al vol i injectades a les orelles, de tal manera que fins i tot un sord les podria escoltar. Potser fins i tot imaginem paraules. Somiem amb paraules. Repetim mentalment paraules que no ens cansem d'escoltar . Em refereixo a paraules d'aquelles que pensem que haurien de passar a l'historia. Que a partir d'elles es podria fer un llibre i potser fins i tot una pel·lícula. I guanyar Oscars i mils de premis literaris, per adonar-nos de que una paraula ho pot canviar tot. I bla-bla-bla.
De fet, ara penso que m'és indiferent s'hi hi ha paraules que són punyals, si n'hi ha que s'obliden, o que es capgiren. Perquè avui em quedo amb la teva paraula. Avui vull conviure amb un silenci que només podrà trencar la teva paraula. Aquella que m'has dit, quan jo he dit que m'havien dit, que bla-bla-bla.

Aquest silenci

Jo us vull deixar amb un poema que em van ensenyar de petit i que m'agrada tornar a llegir:

La Tarda molt intensa m' ha portat

aquest capvespre plàcid.

Reposo els ulls cansats

en l' ordre dels prestatges plens de llibres,

en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,

i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora

i més ara que em gronxa fins perdre'm

en el record de tu

que mai no m'abandona

Miquel Martí i Pol

Enviat per Pepe Botella

Urà recomana una poesia

He llegit els poemes que heu enviat i m'agraden molt. Us envio aquest de Joan Salvat-Papasseit, a veure què us sembla:

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas

—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

Urà