T'escric.

No puc evitar dir que em moro de ganes de tenir-te aquí, amb mi. No puc suportar saber que estàs tan i tan lluny. I sento que se m’escapa l’oportunitat de conèixer-te, de parlar-te, de veure’t, de tocar-te i sentir-te tan a prop.
I em sento vella; en tinc disset acabats de fer i em sento vella. Perquè sé que se m’acabarà la vida i mai ens haurem creuat, perquè estic convençuda de que mai compartirem la mateixa habitació.
Mai serem dos.
Tu seguiràs amb la teva vida, triomfaràs encara més, arribaràs on no imagines. Seràs molt feliç.
I jo em quedaré aquí, al meu racó, admirant-te desde la llunyania.