dimecres, 22 d’octubre del 2008


Dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquests cos nu d'adolescent.
La pluja ara, llisa i fosca també com una esquena, augmentant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d'amant o de suïcida.
Els vidres tenen, o el espills, irisacions de magnòlies, però, com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiarte un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l'oblit necessari on tants de cops t'he esperat.
Però, digue'm, què en faré, de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?

Començo a inventar-te...

Te deix, amor la mar com a penyora, Carme Riera

2 comentaris:

Mireia ha dit...

Ooooh! Ja no recordava gairabé aquest llibre. T'emportes una sorpresa ( molt inesperada i agradable) jejeje.


:)

Anònim ha dit...

Magnífic aquest Te deix, amor, la mar com a penyora... us recomano que si encara no l'heu llegit, el tingueu ben a prop per fer-ho aviat.