Si els diumenges tinguessin pell aquesta seria com la llengua d’un gat. Ens rasparia fins arribar el cor i ens l’obriria per tal de tornar-lo amarg. Mentrestant una abrasada ens ofegaria i un sol d’hivern escalfaria la nostra carn, per uns moments seriem cecs i estaríem absorts de tot el que passa el nostre exterior.Odiaria però igualment els diumenges.
No se on comença la seva pell, no se on anar arrencar-la i fer que ja siguem dilluns.
http://www.youtube.com/watch?v=4OSvJvSwmd4
3 comentaris:
Realment és molt bonic... m'agrada.
I jo també odio els diumenges!!!!
Ai, aquests diumenges... us recomano que llegiu un poema de Leopardi que es diu "La sera del dí di festa", és a dir, "El vespre del dia de festa"... al segle XIX ja veien que això del diumenge era dur!!
Als diumenges surt a fora i desenrotlla una mica la bufanda, per sorpresa, que brilla una mica el sol. Això fa somriure fins hi tot al diumenge més trist.
(si més no és el que em va dir ell un dia quan em desenrotllava una mica la bufanda i un gat em deia: miau)
Publica un comentari a l'entrada