Avui fa un dia assolellat d'hivern,
el Sol m'acarona el rostre sense abrasar-me.
Em venen ganes de somriure-li sense cap motiu,
només pel simple fet de ser allà,
mirant-me des de la llunyania,
flotant en aquell cel d'un blau tant serè
que els núvols no gosen pertorvar-lo.
____________________________
Vespre
ja és el vespre però,
el meu somriure ha fugit,
i tot i que el blau del cel seguiex sent intens,tot i amb la dolça aparició de les estrelles,
no veig res més que un dia gris, fosc i tenebrós,
la Lluna, blanca i pàlida, es distancia de mi,
fugint de l'aura amarga que desprenc.
Com anyoro el Sol del matí!
1 comentari:
ens lleven sent una cosa.. ens adormim convertits en una altre..
o alguna cosa semblant. tens molta raó*
Publica un comentari a l'entrada