dimecres, 29 d’octubre del 2008

Recordo que...


Recordo que solíem passar llargues estones meditant, sense fer res, plantejant-nos el futur sense cap decisió convincent.
Recordo que cada cap de setmana ens trobàvem al mateix bar i que, setmana rere setmana, xerràvem de les mateixes coses: que l’estimo, que no l’estimo, que m’estima, que ara ja no, que em mira… I sempre arribàvem a la mateixa conclusió: necessitàvem una dosi d’alcohol.
Recordo que cantàvem i ballàvem pels carrers, que rèiem per res i que teníem una tonteria permanent. Ens rebel·làvem. Tot ens atabalava, però en el fons sabíem que no era res.
Recordo que ens entrava un insuportable mal de cap abans de cada examen i que les ungles ja passaven a ser inexistents en acabar la setmana.
Recordo que, pensant-hi ara, era feliç. Tenia la sensació de no ser-ho, volia ser com ara, volia marxar ben lluny, volia refer la meva vida i no tornar, volia...
Recordo que somiava però ja no recordo com tornar a fer-ho. Tocar de sobte de peus a terra és un cop fort; adonar-te de que estaves tan equivocada et deixa esmicolada per dins i, poc a poc, has d’anar reconstruint els pedaços (i podries passar-t’hi la vida).
Recordo que volia créixer per convertir-ho tot en record; perquè recordo que un dia vaig pensar que algun dia recordaria tot això.


aquestapordecréixer.

3 comentaris:

Buzz ha dit...

Suposu que la vida és un conjunt d'etapes, que quan una s'acaba, és perquè en comença una altre, i només cal adaptar-se a cada situació nova que sen's planta davant. De cada etapa que passem hi ha coses i coses que sempre voldriem canviar, però les que són importants de veritat són aquelles per les quals pagariem el que fos per poder tornar-les a viure.
I ja i tornem a ser amb el mateix. LA TARDOR,aquesta estació que sembla que ens estova, que ens tora més melancolics i més sensibles al pas del temps.

D'aqui a uns anys espero somriure recordant que a un segon de bat les meves hormones es van revolucionar i desbocar (en ocasions massa i tot ¬¬) al costat de les teves :)
**
http://www.youtube.com/watch?v=9f94ckyctnE&feature=related

Buzz ha dit...

mmm i un petó petit per aquesta dona del braç fantasma, que sembla que no té massa presa per créixer ;)

Anònim ha dit...

potser no que serà això el què pensaràs, ja saps... aquests salts potser no es tornaran a repetir si més no de la mateixa manera, però sota els cabells s'hi repeteixen constantment, i que bé que viviem! i que bé que "vivim" i que bé que viurem homeee!!! ànims petit