BUSCANT REFUGI EN LES TEVES ESQUERDES

M’he despertat i, com cada dia, el dolor de la teva absència ha perforat el meu pit. Les esquerdes dibuixades a tota la meva pell han esdevingut encara més profundes i llavors he somrigut. El teu record, enyorat de tu, encara no ha decidit abandonar-me, i cada punxada que em transporta cap als nostres moments em sembla senzillament preciosa i agradable. Vagar per aquesta vida, ara que no hi ets, no té cap sentit si no m’aferro al desig de tornar-te a veure, de tornar a sentir-te al meu costat.
Envejo cada racó del lloc on et trobes i m’odio cada vegada més per no acompanyar-te en aquest llarg viatge. Però sóc feble, dèbil. Sóc fràgil i vulnerable, i, tan mateix, tants defectes junts no van permetre que et seguís; però són capaços d’evitar que vingui a buscar-te. Castigo cada instant que no penso amb el teu rostre, cada aroma que no em recorda el teu alè i les meves llàgrimes no són prou amargues per satisfer la meva set de dir-te que t’estimo.
M’alimento dels records que encara farceixen la meva persona i eviten que sigui quelcom més que pols i aigua. Però quant aquests records s’acabin i ja no siguin capaços ni d’obrir ferides amb sabor a tu, llavors buscaré entre les meves entranyes aquest cor ignorat i destrossat, no per saber com es troba, només per preguntar-li quant temps més vol seguir bategant.