dimarts, 26 de gener del 2010

BUSCANT REFUGI EN LES TEVES ESQUERDES


M’he despertat i, com cada dia, el dolor de la teva absència ha perforat el meu pit. Les esquerdes dibuixades a tota la meva pell han esdevingut encara més profundes i llavors he somrigut. El teu record, enyorat de tu, encara no ha decidit abandonar-me, i cada punxada que em transporta cap als nostres moments em sembla senzillament preciosa i agradable. Vagar per aquesta vida, ara que no hi ets, no té cap sentit si no m’aferro al desig de tornar-te a veure, de tornar a sentir-te al meu costat.
Envejo cada racó del lloc on et trobes i m’odio cada vegada més per no acompanyar-te en aquest llarg viatge. Però sóc feble, dèbil. Sóc fràgil i vulnerable, i, tan mateix, tants defectes junts no van permetre que et seguís; però són capaços d’evitar que vingui a buscar-te. Castigo cada instant que no penso amb el teu rostre, cada aroma que no em recorda el teu alè i les meves llàgrimes no són prou amargues per satisfer la meva set de dir-te que t’estimo.
M’alimento dels records que encara farceixen la meva persona i eviten que sigui quelcom més que pols i aigua. Però quant aquests records s’acabin i ja no siguin capaços ni d’obrir ferides amb sabor a tu, llavors buscaré entre les meves entranyes aquest cor ignorat i destrossat, no per saber com es troba, només per preguntar-li quant temps més vol seguir bategant.

5 comentaris:

BITLLET DE TORNADA ha dit...

Molt bonic, Cactus. Les teves paraules emocionen...

estrella fugaç ha dit...

Un text preciós Cactus! de veritat, genial *.*

Lluna de Plata ha dit...

Uff..m'he quedat de pedra..és preiós!

Trista alegria ha dit...

M'encanta el text cactus. No ens hem d'afogar mai amb els records però també penso que mai hem de perdre l'esperança :)

Huckleberry ha dit...

Simplement preciós, molt bonic i emocionant de veritat.