És el primer cop que veig morir algú a qui realment estimo.
No dic que m'agradi la idea, de que se l'emportin, o
de que ja no la pugui veure més. Però sé que l'he d'acceptar.
Va ser molt dur, dues morts de cop. Una era ja suposada,
l'altre era il·lògica. No podia acabar d'entrendre el qué passava.
Ella morta? No era veritat, era una tonteria la causa. Un mal gest.
Era aquest el seu destí, o algú havia decidit per ella? No ho sé.
Crec que l'únic que va fer ella és seguir-l'ho, el destí vull dir.
Tenia un camí per fer, des del seu naixament, i cada dia s'hi acostava més.
Aquest final és tràgic. No és digne d'ella. Es mereixia alguna cosa millor.
Penso que la vida ho ha elegit malament aquest cop. Ella hagués arrivat lluny.
Era genial per si sola; el seu fort caràcter, els seus crits, els petons dolços...
Tan és on ara sigui. Sé que és amb mi, i ella sap que mai l'olbidaré.
Tota la família està amb tu, saps que sempre hi serem.
Fins aviat
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Estic segura, Lluna de Plata, que sigui on sigui ha llegit aquestes teves paraules tan sentides... Malauradament, quan la mort truca a la porta no podem deixar d'obrir-la i hem de conviure-hi sense remei.
sàpigues que la mort no és sempre el final. el fet de recordar-la en vida ja és un motiu perque els altres puguin ser feliços: perquè va existir.
Ànims!;)
La mort d'algú a qui estimes sempre és difícil d'antendre,no vols antendre perquè justament a ell i no algú altre...
Però Lluna de Plata a vegades les coses mai les acabes d'antedre, tan sols ens queda acceptar-ho i cotinuar endavant.
la mort és una de les coses més cruels que exiteixen a la vida, d'això n'estic completament segura, però crec que per difícil que sigui l'únic que es pot fer és recordar aquella persona tan estimada per com era i no pel dia que va morir :)
ànims lluna de plata!
Publica un comentari a l'entrada