dilluns, 17 setembre de 2012

.

"Mai no se sap què trobaràs darrere una porta. Potser la vida consisteix en això: girar poms"

Albert Espinosa.

Molta sort a tots aquells que comenceu una nova etapa!!!

dilluns, 21 maig de 2012

Mentre...

Mentre visquis mirant els núvols passar. I segueixis somrient al veure'ls. Mentre visquis i als teus ulls s'hi pugui llegir alguna cosa, sigui història trista o feliç. Mentre segueixis patint i sabent el què és plorar. Mentre hi hagi alguna cosa que t'importi. Mentre et mosseguis la llengua perquè no pots més. I la teva cara sigui un poema, lleig o bonic. 
Mentre sàpigues què és tenir papallones a l'estómac i el mal que fa no ser capaç de treure-les d'allà. Mentre recordis, almenys, quin gust tenen uns llavis i et faci mal no poder acostar-te als que més t'agraden. Mentre ploris al llit i somïs coses que et facin plorar d'alegria o tristesa. Mentre sàpigues què és tenir el coixí moll quan et lleves. O sense haver dormit encara. Mentre perdis la gana perquè les papallones ho devoren tot. Mentre, encara que sigui de tant en tant, segueixis necessitant tenir algú allà. Mentre a vegades necessitis recolzar-te al pit d'algú i segueixis passant caps de setmana tremolant per algun motiu. 
Mentre caiguis i pensis que no t'aixecaràs. Mentre caiguis i sàpigues que t'aixecaràs. Mentre t'espanti passar la resta de la teva vida sol o no tenir la millor companyia. Mentre segueixis tenint les pors que altres van tenir abans. Mentre maduris a passes de gegant i/o de nan. Mentre tancar la porta segueixi suposant deixar alguna cosa enrere que encara no has tancat. Mentre creguis ser, finalment, autosuficient i poder donar consells als altres sobre la teva pròpia vida. Mentre segueixis veient-te reflectit en guions de pel·lícula.
 Mentre tinguis somnis i anyorances i segueixis demanant desitjos als pastissos d'aniversari encara que no creguis en aquestes coses. Mentre escoltis cançons que et facin plorar perquè et recorden que abans no erets perfecte. Mentre segueixis creient que vas caure per culpa d'algú més que tu. Per culpa teva. Mentre siguis incapaç de reconèixer que tu també tens por. I segueixis obsesionant-te en no formar part de ningú. Mentre tinguis apresa la lliçó o no vulguis arriscar-te a fer un pas fora del pentagrama. 
Mentre se't faci de nit pensant què fer amb la teva vida i t'oblidis d'encendre el llum. Mentre facis el què vas dir que no faries i el què vas aconsellar no fer. Mentre et converteixis amb allò que un dia vas odiar, i tornis a ser com no t'agradava ser. Mentre facis els mateixos errors, mentre tinguis por de tornar-ho a fer. Mentre suis quan fa fred i no siguis capaç de dissimular que estàs fet pols. Mentre tinguis aquesta necessitat absurda d'arreglar coses que no s'arreglaran, i de treure el tema que saps que no portarà res més que problemes. Mentre t'espantin les ombres dels ocells i segueixis tenint por a les agulles. Mentre et facis il·lusions quan saps que no hauries de fer-ho.
Mentre segueixis ballant al mateix compàs. Mentre siguis conscient del que et fa mal i siguis incapaç de deixar-ho com una droga. Mentre segueixis enganxat a viure una vida que no és la teva i segueixis construint Torres de Babel. Mentre no prenguis la decisió adequada, que coneixes des de fa temps, i et faci por fer tot el que et proposes. Mentre visquis esperant que el món actui per tu i creient en estupideses com "futur" o "destí". Mentre actuis sense saber molt bé el perquè. Mentre segueixis veient el món com passa, esperant la teva porta, la que encaixa a la teva clau. Mentre visquis tenint somnis que no aconsegueixes mai. Mentre visquis esperant que demà el cel sigui de colors. Mentre visquis... deixa de creure't un déu.

divendres, 18 maig de 2012


Com dos amics que ja es coneixen i pels ulls s’ho diuen tot. No cal obrir la boca, només començar per algun punt de la pena i estirar a pleret com la llana de la madeixa i deixar que corri, que corri... fins que no veus el color perquè els ulls se t’han negat i tu no plores per fora sinó que la llana s’ha fet un tel d’aigua que rellisca galtes avall i, quan anava a sortir un sanglot, has sentit que no estaves sol i llavors s’ha fet el nus a la gola i s’ha instal·lat aquell dolor tan fort, fins que empassant a poc a poc s’ha trencat el nus de llana i ha quedat la madeixa per una banda i un tros de pena que amb nus i tot ha baixat directe cap a la panxa. 

Maria Barbal

dilluns, 23 abril de 2012


L’amor. Què és l’amor? Crec que l’amor és una cosa que en realitat no pot expressar-se amb paraules. L’amor es comprendre una persona, estimar-la, compartir-hi la felicitat i al desgràcia. I amb el temps en forma part també l’amor físic, quan s’ha compartit, s’ha donat i rebut, i no importa si està casat o no, tot això no té importància; el que importa és tenir algú al teu costat per a la resta de la teva vida, algú que et comprengui i que no has de compartir amb ningú.

Diari d’Anna Frank

dimarts, 10 abril de 2012

No em truquis, simplement vine a la platja
que ja ens coneix,
m'hi trobaràs potser llegint, potser dormint,
potser esperant amb el telèfon apagat.

Truca'm - Joan Dausà

dimecres, 4 abril de 2012

Introducció de K.L.Reich, el llibre de Joaquim Amat-Piniella

Text de la introducció publicada el 1963 i el 2001

Fins a la caiguda del III Reich alemany no es va posar al descobert tota la magnitud de les atrocitats comeses pel nazisme. Fou aleshores que les informacions, els documents trobats, les estadístiques, la fotografia i el cinema; els processos de Belsen, Dachau i Nuremberg i el testimoniatge dels que ho visqueren i foren rescatats amb vida s'abocaren en prova incontrovertible d'aquell crim monstruós. I avui, quan només els fanàtics de Hitler poden dubtar d'aquella tràgica realitat, veiem com el temps i els nous problemes internacionals van arraconant-la al caixó pietós de la Història.

No és culpa nostra que aquest llibre no surti fins avui, i si ho fem, malgrat la minva d'actualitat que el tema hagi sofert, és perquè creiem que abans d'oblidar una cosa cal haver-la coneguda. I allò que aquí gairebé ningú no sap és que, entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han trobat captivitat i mort als camps alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d'honor. Sense comptar altres camps que els que coneixem de Mauthausen i les seves sucursals danubianes, el 70 per cent dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments. Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l'any 1940, la majoria d'ells en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ésser d'antuvi tancats en camps de presoners de guerra per a ésser emmenats després als camps d'exterminació de la SS, en concepte d'apàtrides indesitjables.

Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos i txecs que han mort als camps nazis no rebaixen pas la importància de l'aportació espanyola a l'impressionant carnatge hitlerià. Els nostres 5.500 morts de Mauthausen, els centenars o milers que hagin pogut caure en altres camps, constitueixen un balanç sagnant de l'esforç peninsular en la causa de l'alliberació d'Europa.

Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i la mort d'aquests ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del dolor. No fem la història d'un camp determinat, sinó una composició d'escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps coneguts en quatre anys i mig. Quatre camps entre els innombrables que hi havia a Alemanya, però particularment interessants de cara als llegidors d'aquest país, pel segell peculiar que la presència d'espanyols va saber-hi imprimir. Història de sofrença, aquesta, de terror, de mort i també d'esperança; la vida miserable i èpica ensems de multituds d'homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d'anihilar-los: mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l'aiguabarreig de races, de nacionalitats i d'individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d'un duel acarnissat que dura més de quatre anys entre les forces destructores del Camp i l'Home, que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les després i acaba vencent-les.

Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limi-tant-nos a una exposició objectiva.

Reeixir en aquesta comesa tindria el doble valor d'haver aportat la nostra veu en la requisitòria del món contra el nazisme i de tributar als companys perduts el més fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués.


Text de la introducció escrita el 1945-46 i que mai no es publicà

A la caiguda del III Reich alemany sota l’impuls triomfant de les Nacions Unides, es va posar al descobert la magnitud de les atrocitats comeses pel nazisme. Les informacions, les estadístiques, els documents, els gràfics i el cinema; el processos de Belsen, Dachau, Nüremberg, etc.; els testimoniatges directes dels qui, amb la salut més o menys afectada, foren rescatats amb vida de l’infern hitlerià, són les proves incontrovertibles del crim monstruós de lesa humanitat que el món civilitzat ha condemnat amb un clam unànime de justícia i de reparació.

Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme. Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments. Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. Detinguts a la irrupció alemanya a França, l’any 1940, com a soldats regulars de l’Exèrcit francès o com a treballadors militaritzats de fortificacions, foren d’antuvi considerats presoners de guerra i enviats als camps que els eren destinats a aquests. Però, en el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per a emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de “roigs espanyols”. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...

Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos o txecs, que han mort als camps alemanys, no redueixen pas la importància de l’aportació ibèrica al més gran dels sacrificis imposats a la humanitat al llarg de la seva història. Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat.

A l’Espanya sotmesa al jou i a les fletxes ningú no ha parlat dels nostres màrtirs als camps de concentració germànics; a l’estranger tampoc no se n’ha dit gran cosa, potser perquè l’enormitat de les xifres estadístiques ens situen a un pla modest en relació a d’altres nacionalitats. Estem segurs, tanmateix, que són els deportats de totes les contrades d’Europa que, frec a frec dels espanyols, han sofert als camps tota la cruesa de l’opressió nazi, els qui, en l’emoció de llurs records, valoren millor la nostra companyonia. Ells ens han conegut als moments de prova quan l’home no compta amb altre favor que el que li confereixen les pròpies virtuts; ells saben com moriren els nostres homes; ells han participat de la força d’una fe i d’una enteresa que els espanyols saberen conservar ben arrelades al cor, en els moments més difícils...

Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i de la mort d’aquests ciutadans del món que han creat, enfront al feixisme, la internacional del dolor. No és la història d’un camp determinat, sinó una composició d’escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps per on hem passat durant els quatre anys i mig de captivitat. Quatre camps dels innombrables que existien a la regió danubiana sota un comandament comú, i que serien anàlegs als altres camps d’Alemanya, si els espanyols deportats que hi foren reunits gairebé en llur totalitat, no haguessin sabut imprimir-los un segell peculiar que els fa particularment interessants. Història de sofrença, aquesta, de terror, d’esperança i de mort; la vida miserable i èpica a l’ensems, de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d’exterminar-los; mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel acarnissat que dura quatre anys i mig, entre les forces destructives del camp que aniquilen físicament i moral les seves preses, i l’Home que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les i acaba vencent-les.

Hem preferit la forma novel·lada per ésser la més fidel a la veritat íntima dels qui hem hagut de viure aquesta aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps, amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que és a través dels actes, de les observacions, de les converses i dels estats d’esperit dels nostres personatges, com podem donar una impressió més justa, més càlida i més vivent de l’envergadura humana del sacrifici.

Reeixir en aquesta comesa tindria la doble valor d’haver aportat la nostra veu a la requisitòria del món contra la barbàrie dels feixismes, i de tributar als caiguts el més fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure...


diumenge, 25 març de 2012

Tingues cura dels teus pensaments perquè es tornaran paraules. Tingues cura de les teves paraules perquè es convertiran en actes. Tingues cura dels teus actes perquè es faran costum. Tingues cura dels teus costums perquè forjaran el teu caràcter. Tingues cura del teu caràcter perquè forjarà el teu destí. I el teu destí serà la teva vida.

Mahatma Gandhi