dilluns, 28 de desembre de 2009

Boig per tu

http://www.youtube.com/watch?v=GNhujnE4Y1c


A la terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.


Penso que és una gran cançó i que s'ha de recordar de tant en tant.
DISFRUTEU-LA!

dimecres, 23 de desembre de 2009

The host (La huesped): Stephenie Meyer


The host (L'hoste): Melanie Stryder es nega a desaparèixer. La terra ha estat envaïda per criatures que han pres el control de les ments dels humans en els quals s'allotgen, deixant els cossoa intactes, i la major part de la humanitat ha sucumbit. Wanderer, "l'anima" invasora que habita al cos de la Melanie, s'enfronta el repte de viiure dintre d'un humà: les emocions aclaparants, els records massa intensos, però hi ha una sola dificultat que wanderer no aconsegueix vèncer: l'anterior propietaria del seu cos lluita per retenir la possessió de la seva ment. Melanie inunda la ment de wanderer amb visions de l'home que estima, Jared, un humà que viu ocult, fins al punt que, incapaç de controlar els desitjos del seu cos, anhela a un home al que mai ha vist. Una sèrie de circumstàncies externes les converteixen en aliades molt al seu pesar i parteixen a la recerca de l'home que ambdues estimen.

Us recomanu aquest llibre que m'ha tingut enganxada des del principi, m'ha encantat i si no sabeu que lleguir, dons aqui ho teniu. Per mi Stephenie Meyer és una gran escriptora i d'ella també us recomano la saga de crepuscle.

Llibres que m'agraden


El caçador d'estels, Khaled Hosseini

Quan vaig acabar de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini vaig pensar que no trigaria gaire a llegir-me el seu primer gran èxit, El caçador d’estels i la veritat és que només ha faltat que un de vosaltres me'l recomanés perquè me l’anés a comprar i el devorés en molt pocs dies. He tornat a plorar tant com ho vaig fer amb Mil sols esplèndids, perquè la història commou i emociona fins al final.

Khaled Hosseini amb aquesta novel·la ens transporta a l’Afganistan dels anys setanta per narrar-nos la vida de dos amics, un fill d’un home ric i poderós, i l’altre, fill d’un criat. L’amistat els uneix fins als dotze anys. Després, la seva vida canviarà i anirà per camins molt diferents que d’alguna manera s’hauran d’acabar tornant a trobar al cap dels anys.

Llegint la novel·la descobrim una història d’amistat, de traïció, de penediment i de redempció de la culpa, però també coneixem la història d’un poble que encara avui està en guerra, continua rebent tropes americanes i patint atemptats dia sí dia també.

dimarts, 22 de desembre de 2009

tú...

La veritat és que no sé ben bé què estic escrivint, però tant sols vull recordar-te lo molt que t'estimo i lo molt que m'importes:)

Tot això nostre va començar aquell aquell dia de setembre, a dins a Xauxa, vam començar a parlar i a riure, recordes? i nosé, tu em miraves d'una manera diferent, i la veritat és que jo també. Tant sols vull que sàpigues que aquell dia va ser especial per mi, perquè a partir d'aquella nit, vam xerrar més i més. Aviat vaig començar a sentir coses que no havia sentit per ningu, una sensació estranya, crec que es deia amor.

La veritat no entenia perquè aquella necessitat de veure't era tan constant, no deixava de pensar en el nostre primer petó.

Saps? era el més maco que em podia passar mai. La gent diu que una relació, es algo, que si no ho saps sobreportar i no saps com actuar en cada moment, no sortirà del tot bé... Potser al primer més no va anar de tot bé, pro quan ens vam començar a veure més, no em diràs que a partir d'aquells dies, no van ser els millors de la teva vida. Perquè els meus si! I uf, si hagués d'explicar cada moment al teu costat... Són tants, pro tants... Com t'he dit sempre, cada un, te algo especial que el fa diferent dels altres, però tot i així, tots, TOTS, tenen algo en comú, i és que els vaig passar am tú:)

Ara tocaria dir-te que t’estimo, oi?! però es que aquesta paraula ja se m’està quedant curta, magradaria dir-te que ets lo mes macu que m’ha passat mai, que ets el millor que tinc, que només tu, amor, ets la raó per la cual m'aixeco cada matí amb un somriure dibuixat a la cara. (tu ho he dit molts cops, ho sé!) És tanta la necessitat de veure’t, d’abraçar-te, de poder fer-te petons, que ara per ara no m’imagino un món sense tu, sense la teva forma de mimar-me, d’aconsellar-me, d’abraçar-me ,d'estimar-me, d'animar-me, d'eixugar-me les llàgrimes, de treure'm somriures, de dir-me baixa, petita, "enana"... ets realment únic i especial per a mi!!

Mai havia pensat que una persona com tu es creuaria pel meu camí, però m’alegro moltíssim de que això hagi passat! Ets.. ets, continuu dient, per tercer cop, que no hi ha paraules per descriure lo gran que ets.

Encara que haguem passat per moments difícils t’haig de dir que, gràcies per estimar-me com només tu saps fer.
Sé que aquet amor, és per sempre, ho sé:)
T'estimo, i no hi ha més!!

dilluns, 21 de desembre de 2009

treNcAnt Distàncies Amb L'indesitjable


Aquest Nadal m’agradaria regalar somriures a la por
i dibuixar estrelles a tots els països que estan en guerra.

Aquest Nadal voldria fer-me amiga de la soledat
i rodar una comèdia per fer riure a la tristesa.

Faré un petó a la nit perquè m’estimi
enlloc d’enfosquir els meus dies
i abraçaré la ignorància perquè sàpiga que sóc aquí.

M’agradaria fer tantes coses aquest Nadal...
Per què no m’ajudes a fer el món més feliç?

Espero que tingueu tots unes BONES FESTES! =)

Crec, però, que no hauríem de tornar

Torna d’hora a casa

que he netejat la nostre relació

i he plegat els dubtes dins l’armari

perquè ja no em vull abrigar més amb ells.

Torna d’hora a casa

que menjarem silencis

i beure’m vergonya després

de les postres.

Torna d’hora a casa

que s’ha espatllat el nostre radiador

i sense tu la casa es congela, i les

oportunitats moren per hipotèrmia.

Torna d’hora a casa

que dormirem sobre les espines

que encara queden, esgarrapades a l’esquena

per recordar-nos els errors.

Torna d’hora a casa

que despertarem amnèsics i

tornarem a pintar les parets

perquè semblin unes altres...

...igual que nosaltres.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Pastorets

Ara que s'acosten les festes de Nadal què millor i méscatalà qe un fragment dels Pastorets

SATANÀS: Becs de pioc! I encara goses parlar?
LLUCIFER: Doncs,què haig de fer? Aguantar sens badar boca? No sé pas per qui m'has pres. Jo he fet tot el que podia i això ho diré a tot arreu. Vaig anar casa per casa per la ciutat de Betlem perquè Josep i Maria manquessin d'allotjament. Vaig posar sal a les sopes dels pastors, per a fer que com uns dropos s'adormissin i manquessin a Betlem, i en lloc d'això se'm desperten ve un àngel, els diu el què, i jo bon goig d'escapar-me sense rebre de valent. Vergonya fa confesar-ho, contra el Cel res no podem.
SATANÀS: Cucs de soca recorcada! Qui ho gosa dir davant meu?
LLUCIFER: Massa que en veiem les proves.
SATANÀS: Proves que no valen res.
LLUCIFER: Doncs, què vols fer? Apa, mana.
SATANÀS: Ja ho sé jo el que vull fer.
LLUCIFER: Jo crec que tot el que facis et sortirà malament.
SATANÀS: Llucifer, sembles un diable que t'hagis passat al cel!
LLUCIFER: Això mai!


Recomano que aneu a veure els Pastorets d'aquí Manlleu als dies 25, 26, 27, 1 i 2. Surt molta gent i es entretingut de veure.

dissabte, 19 de desembre de 2009

2 petits fragments de grans llibres

Lluna alta en el cel, pàlida, llunyana. LLuna igual per a tothom. Lluna per a rics, pobres, tristos. Lluna per a persones felices.

Tenir en les sabates les ganes de moure's. Tenir en els ulls les ganes de mirar. I, en canvi, romandre...presoners d'un món que només ens deixa somiar, només somiar...

divendres, 18 de desembre de 2009

Tants somriures...

La vida és somriure, somriure i tornar a somriure. Quants són els somriures viscuts? Molts! Perquè la vida es basa en somriure; somriures de tants tipus... Somriures fàcils, aquells que treus en els pitjors moments quan les persones que més estimes et demostren que realment estan amb tu; somriures obligats, aquells que et surten en situacions compromeses, situacions amb odi, rancúnia, aquell somriure hipòcrita que tots sabem fer; somriures sincers, la simple rialla que tots fem en un moment donat, en aquells períodes de temps on demostres la teva felicitat en veure un fet o simplement t’alegres de veure qualsevol cosa; somriures reals, aquells somriures amb les més divertides i espontànies riallades. Hi ha tants i tants tipus de somriures...

Vols jugar a comptar els somriures que has fet al llarg de la teva vida? O més fàcil, vols jugar a comptar els que simplement fas amb un dia? Jo et responc, MOLTS!
Els miracles, aquells femòmens que no podem explicar, ens envolten pertot arreu: la vida mateixa és el miracle dels miracles.
GEORGE BERNARD SHAW
La màgia és simplement creure en tu mateix. Si n'ets capaç, pots fer que passi qualsevol cosa.
JOHANN WOLFGANG VON GOETHE
Un truc de màgia quan és prou bo, és màgia real.
TERRY GOODKIND
No hi ha res més terrible que haVer-se d'enfrontar a les pertinences d'un mort [...].
Quan una vida acaba, les coses canvien, encara que romaniguin iguals. Són i no són allà, com fantasmes tangibles, condemnats a sobreviure en un món al qual ja no pertanyen.
PAUL AUSTER
El que veus amb els ulls tancats és el que compta.
PROVERBI SIOUX
Els diners no compren la felicitat, però tamopc la compra la pobresa.
LEO ROSTEN

SI TU ESTAS AMB MI

Perquè la felicitat s’en va tan ràpid? Sento que només dura petits fragments de segons i en un obrir i tancar d'ulls, se m’escapa de les mans. Sento com el dolor m’inunda tot el cos... com si es tractes d’un verí que em mata a poc a poc. Però tu sempre hi ets per salvar-me de la terrible agonia i ajudarme en els pitjors moments, em fas treure un somriure, em fas veure que tot és possible, que només hi haig de creure. I encara que sigi per un moment, sento que tot anirà bé si tu estas amb mi.

Quan simplement m’escoltes en qualsevol moment, em comprens i intentes ajudarme, encara que no hi pugis fer res, tan sols m’abraces; perquè saps que només vull sentir que estas al meu costat, saber que sempre hi seràs en els bons i mals moments...
Amiga meva et dic gràcies, perquè sense una amistat així no sabria quin és realment el valor de l’amistat, el sentiment de voler ajudar a aquella persona, tots els somriures viscuts, tans moments inolvidables, tans records guardats al fons del meu cor... Només puc dir-te que sempre formaras part de la meva vida i donar-te les gràcies per tot, perquè sento que sempre estaré en deute amb tu.

dijous, 17 de desembre de 2009

Actualment...

Actualment hi ha 6,470,818,671 habitants al món.

Alguns fugen espantats, altres tornen a casa, alguns expliquen mentides per poder sobreviure, altres s'enfronten a la veritat, alguns són homes dolents que estan en guerra contra el bé ... i alguns són bons i lluiten contra el mal.
Sis mil milions de persones al món ...

Sis mil milions d'ànimes ...

I de vegades,només en necessites a una!

divendres, 11 de desembre de 2009

FANTASMA


M’agradaria dir-te que sóc aquí,
i em consolo pensant que no em mires
enlloc de reconèixer que no em vols veure.
Sé que et convences de la meva absència
quan en realitat em tens al teu costat
i tens por de girar-te per no trobar la meva cara.
La meva presència aquí és abstracta, sense sentit,
com una taca de sang enmig de la neu verge.
Però el meu dolor no és el teu patir.
I quan em mires en els teus ulls només hi veig indiferència.

Perquè la única cosa que fa tan mal com l’amor no és l’odi, és la indiferència.

diumenge, 6 de desembre de 2009

un peó vestit de r ei

Sóc un soldat de la ciutat que travessa la Gran Via amb el cap caigut i les espatlles enfonsades. Allà on abans reposaven els ulls ara hi neix un llac que m’obstrueix la mirada, i on en temps passats hi guardava les paraules ara fosques clavegueres podreixen la meva boca. Porto esculpides a les mans totes les batalles perdudes, més les guanyades no les vull recordar. Em ploren els músculs i les llàgrimes s’acumulen a la punta dels ossos. Estic suant com un animal el que van a matar però la meva por no és aquesta, així que en qualsevol moment em deixo disparar. Que em rebentin el cos sobre aquest terra ple d’hemorràgies i vòmits, terra corcat per culpa del frec de les nostres sabates. Fem mal ,fins i tot, a la cosa menys important i ens sentim bé perquè el problema més gran per nosaltres és nosaltres mateixos.
Potser pararé de caminar i m’assentaré sobre la meva culpa i la dels altres, esperant salvar les meves accions passades i no comprometre a les futures. No vull assistir més aquesta caça de bruixes, ni lluitar amb armes que ens situen a l’alçada de la merda, aquesta guerra no és la vostre sinó la meva condicionada per tot el meu voltant. I me’n sento víctima a la vegada, perquè tot el que explota fora a mi em rebenta per dins.

Però, no la puc abandonar... jo sóc qui subjecta l’arma i rep la bala després.

dissabte, 5 de desembre de 2009


Odio com rius, odio com camines, odio la teva mirada estúpida, odio la teva olor, odio la teva manera de parlar, odio quan menges, odio quan cantes, odio la teva manera de dormir, odio les teves dents, la teva cara, els teus llavis...
Però el que més odio, es no poder-te odiar ni tan sols una mica. No puc odiar el teu riure, la teva manera de caminar, la teva mirada radiant, la teva olor, la teva manera de dir-me les coses,de dormir, de menjar, de cantar, la teva cara, les teves dents, els teus llavis perfectes, perquè m’encantes, tu m’encantes i d’això no en dubto. És ara, que m’adono que si alguna vegada te odiat, odio aquest dia per sempre
.



dilluns, 30 de novembre de 2009

I sí...

"I sí, et diré que estic bé quan no pugui més, i sí, et diré que m'ho esperava quan m'ho esperava tot menys això.I sí, et diré que t’oblidaré algun dia tot i que et recordi cada una de les hores de la meva vida. I sí, et diré que no t’estimava de veritat, que mai m’ha importat la teva vida, et desitjaré que siguis feliç... I ara diguem tu, quin joc és aquest de fer-li mal a la gent.”

dissabte, 28 de novembre de 2009

No és un adéu, és fins aviat...

És el primer cop que veig morir algú a qui realment estimo.
No dic que m'agradi la idea, de que se l'emportin, o
de que ja no la pugui veure més. Però sé que l'he d'acceptar.

Va ser molt dur, dues morts de cop. Una era ja suposada,
l'altre era il·lògica. No podia acabar d'entrendre el qué passava.
Ella morta? No era veritat, era una tonteria la causa. Un mal gest.

Era aquest el seu destí, o algú havia decidit per ella? No ho sé.
Crec que l'únic que va fer ella és seguir-l'ho, el destí vull dir.
Tenia un camí per fer, des del seu naixament, i cada dia s'hi acostava més.

Aquest final és tràgic. No és digne d'ella. Es mereixia alguna cosa millor.
Penso que la vida ho ha elegit malament aquest cop. Ella hagués arrivat lluny.
Era genial per si sola; el seu fort caràcter, els seus crits, els petons dolços...

Tan és on ara sigui. Sé que és amb mi, i ella sap que mai l'olbidaré.
Tota la família està amb tu, saps que sempre hi serem.
Fins aviat

Desitjo

Desitjo un llapis que dibuixi riatlles.
Una goma que esborri llagrimes i rencor.
Una tela plena d'il.lusions.
Colors on no falti l'esperança.
Un pizell que faci pessigolles.
Una paleta plena de llum.
Un llibre que parla d'amor.
Una clau que obri el cor.
Una agulla per cosir velles ferides.
Un gra d'arròs que acabi amb la gana.
Un llumí per esclafar el que està nu.
Un coixí per somiar.
Una guardiola per omplir-la de records.
Una butxaca foradada per posar-hi les penes.
Un petó de mel i mató amb gust de perdó.
Una caricia d'una mare cansada.
Un record pels que s'han anat.
Memoria eterna per les riatlles perdudes.
Un gram de paciència, i un pessic de tonteria.
Aquest texts el vaig tobar fa molt temps per internet.
El destí és un secret que anem desvetllant
mentre l'insòlit i veloç temps
recórrer un impalpable camí endavant.
El demà et podrtarà, sense el teu permís,
fins endinsar-te en un nou món d'emocions.
Poseeixes el present,
però perds el temps encarant el cor
envers moments que han fugit de les teves mans,
i en moments absents, llunyans, incògnits i futurs,
que sortiran a escena quan menys confíis.
Aixeques amunt la mirada,
inspires abundant aire
que renova les teves prespectives.
I deixes enrere la covardia,
afrontant allò aparentment impossible,
mentre tanques les parpelles
i el teu rostre recobra un antic somriure.

dijous, 26 de novembre de 2009

Jo no tinc por, de Niccolò Ammaniti.
.
Em vaig despertar durant la nit. Per un malson.
Jesús deia a Llàtzer: "Alça't i camina" Però Llàtzer no s'aixecava. "Alça't i camina", repetia Jesús. Llàtzer no en tenia cap ganes , de ressucitar. Jesús que s'assemblava a en Severino, el que conduïa el camió-sisterna de l'aigua, s'enfadava. Estava quedant molt malament. Quan Jesús et diu: "Alça't i camina" ho has de fer, sobretot si estàs mort. En canvi, Llàtzer continuava estès, tot encarcarat. Aleshore Jesús començava a sacsejar-lo com un ninot i Llàtzer, finalment, s'aixecava i li clavava una mossegada a la gola. "Deixa els morts en pau", deia amb els llavis regalimant sang.

dilluns, 23 de novembre de 2009

T'estimo

Dir-te que t’estimo se’m queda petit, algú hauria d’inventar noves paraules per a definir els meus sentiments de lliurement, d’admiració , de necessitar-te cada segon.
Això sento o més.
Et dic que t’estimo, però ja ho saps, potser de tant repetir-t'ho s’alteren les paraules, però no, cada vegada que t'ho dic és perquè el meu amor per tu ha augmentat.
Vull que ho sàpigues, no t'estimo en passat, no t'estimo en present, ni t'estimo en futur, és un amor sense temps, tampoc té distàncies, és simplement amor pur, carregat d'il·lusions, ple de promeses que no han de complir-se, perquè ja es van complir totes quan et vaig conèixer.

T'estimo,
com dues paraules que formen un somriure en els teus llavis, com dos cels plens de colors reflectits en els teus ulls, com dues paraules infinites que no han de deixar de sentir-se.
Estimar-te en realitat és un premi, desconec si et mereixo, almenys lluito per merèixer-te, però és un premi, és un regal que qualsevol persona hauria de rebre, però que només tinc jo.

Gràcies per ser com ets.


hahah aquest text el vaig trobar fa bastant, i la veritat és que m'encanta!
Valent.
Valent és lluitar sense parar per allò que vols aconseguir. És no sortir corrents. És donar-ho tot per un somni encara que siguis l’únic que creu en ell.
És estar els núvols i voler pujar més amunt. És fer fora la por a cops del camí. És saber tenir els peus al terra i la mirada al cel.
És no rendir-se davant del perill. Valent és creure en un mateix. És preferir està sol que mal acompanyat.
Valent és llevar-se i cridar quan tothom està dormint. És no conformar-se. Valent és saber dir “no” quan tot el món diu “sí”.
És deixar el passat al seu lloc i disfrutar del present. Valent és anar amb la veritat per davant. Valent és treure un gran somriure quan l’ànima plora desconsoladament.
Valent és aprendre que hi ha persones que surten del camí, i d’altres que hi entren. És aprendre a despedir-se. Valent és saber que la vida és un canvi constant i no tenir por de viure-la.
Valent és mirar els ulls de qui no coneixes. És no avergonyir-se. Valent és anar amb la veritat per davant.
Valent és anar al desert a buscar aigua i a l’infern per conèixer el paradís dels àngels.
Tot i que, el més valent de ser valent és ser un mateix.



:)

diumenge, 22 de novembre de 2009

Reviure

Resta tremolant, quieta, resplendent,
damunt les pestanyes i sota un iris blau penetrant.
Aquells ulls, cansats d'anhelar veure el sol, temen vessar llàgrimes.
La pressió fa brillar-los,
mentre una nova música es deixa amanyagar.
Prové d'allà on les històries afectuoses
fan fer el seu niu en néixer,
molt al fons del cor.
En un sol parpalleig totes li venen a la memòria,
les reviu amb aquells idèntics sentiments dins l'ànima.
Algú va robar-li el bell somriure
que sempre apareixia quan la vida semblava cessar.
Que costós es fa oblidar els records,
quan la vida segueix endavant amb la constant presència de l'ahir.

dimecres, 18 de novembre de 2009

VIU AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS


La vida no es basa en somnis, no és ni tan sols l'ombra del que de nens somiem, existeix una cruel realitat sempre en l'espera, a l'aguait. Però tot depèn de nosaltres, de les nostres decisions i la forma en la qual superem els obstacles en el camí. Ningú ens diu com hem d’actuar, què hem de fer; hem de pendre les nostres pròpies desisions i apendre dels nostres errors.

Això si, mai hem de oblidar posar un somriure als nostres llavis, perquè amb un somriure pots fer tot allò que et proposis, només has de confiar que així serà.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Mario Benedetti: L'Ànima que no vol morir



El 17 de maig de 2009 va morir una joia de les lletres universals, sens dubte una de les millors fonts de coratge i de tendresa de la història.És trist que hagin de succeïr esdeveniments d’aquesta magnitud per a què es reconegui mundialment el valor que la seva cualitat extraordinària estava demanant a crits feia ja anys.No pateixis, que jo i molts altres no necessitem que desaparegui tota una vida per a donar-nos conta que allò que val la pena s’ho val i ja està.Tampoc és culpa nostra haver de suportar la incompetència que ens envolta, i ho dic pensant en moltes mirades buides que han vist passar per davant seu la bellesa de les lletres i l’han rebutjada coinduïnt-se involuntàriament cap a un camí pobre de sentit.Et recordarem molt els qui et vam poder apreciar, ja sigui per els teus versos o per les teves novel·les..i quan dic això no puc evitar pensar en una de molt especial que em va robar el cor només llegir-la, i que sé del cert que m’ha marcat com a persona.Sí, em refereixo a Primavera con una esquina rota..

Només em queda desitjar-te el millor repòs possible, i recordar-te que les persones d’esperit fort no moren sinó que resten entre nosaltres éssent una de les forces més grans d’aquest món!

Escrit per: Hamlet

diumenge, 15 de novembre de 2009

La mare soltera de la solitud es divorcia del temps

http://www.youtube.com/watch?v=UppX6vP3c4g&feature=channel

He penjat la teva màgia el final de l’escala,
deixant que degotés sobre els mobles enyorats de mi.
Raspallant el terra he trobat els botons
de la teva roba, i els he cosit a la cortina del bany.
Puc sentir les parets fredes que es desfan amb
el teu front ple de febre, i el notar-te tan a prop
no me’n recordo de ballar, i salto espantant
tots els fantasmes que em queden de tu.
S’ha coagulat la pols sobre el teu armari,
deixant que taques grises entristissin el blau del mosaic.
Agulles com pestanyes sobre els coixins, i algunes
caixes embarassades de records, avui conformen
un paisatge solitari del menjador.
Déus com muntanyes dins el teu llit
es freguen amb els teus vestits, i fan de la meva fe
una llista de la compra sense llet.
Saps, portes molts mesos sense embrutar-me, i fins tot
els racons negres del garatge comencen a sentir el teu buit.
Torno a rascar la porta amb les ungles, i a plorar per
sobre el volum del televisor, estossego,
i la cendra pentina el terra posant-se sobre els meus ulls.
La màgia del temps el final de l’escala, fa apologia de la solitud,
i corca els mobles que ja no se’n recorden de mi...

dissabte, 14 de novembre de 2009

Ira, irritació, impotència per no poder fer-hi res, esforç, valor, orgull per intentar-ho tot, ganes, voluntat, propòsit per aconseguir-ho, tristesa, abatiment, desolació al veure que no es compleix, rebuig, desestimació, repudiament quan ja no te valor, desesperació, embogiment, obsessió quan veus que ja ho has perdut, temor, imprudència, insensatesa perquè ja no tens res a perdre, inconsciència, irreflexió, ignorància del què t’envolta, destí,estupidesa,desgràcia quan perds l'il·lusió i l'esperança extrem, objectiu, final.

Somiant.


El temps passa molt lent per mi, les coses no canvien i tu encara segueixes sent la meva vida, la meva única preocupació. Però ja ha passat molt temps i tu ja t’has refet, potser ara ets més feliç que mai i de mi ja no recordes res, potser comparteixes la teva vida amb una altra persona, potser ja no vols que hi pinti res en la teva existència... I jo en canvi continuo somiant, i reconec que somio res ja que tot no es complirà. M’estic esgotant conscientment però no vull viure la realitat, aquella que estafa el meu desig. Però qui és aquell que no viu en un món irreal? Això és el que ens permet seguir lluitant endavant... Ja sé que no vols agafar-me de la mà i seguir el camí al meu costat, no cal que m’ho tornis a dir, tot i així deixem ser feliç, només recordant que perdíem la noció del temps i de l’orientació, que ens escapàvem com dos nens, que ens vam crear la perfecció un de l’altre, que res ens impedia avançar junts, que vivíem en un món on només existíem tu i jo, fins el dia que vaig adonar-me’n que això no era un simple joc, que vam anar creixent i ja no érem nens, que ja res era com abans. Tu vas decidir marxar, ja no volies jugar més amb mi i jo encara espero que em tornis a dir que entri en aquest joc, que era nostre, perquè és l’únic que em tornarà la felicitat. Vull tornar a volar, tornar a imaginar, deixem estimar-te.

divendres, 13 de novembre de 2009

la forma de les coses

La forma de les coses, una obra de Neil Labute.

The Shape of Things em sembla un dels millors textos de Neil LaBute. Un material que vaig descobrir al cinema, veient la versió cinematogràfica de la peça que el propi Labute va dirigir. Em va semblar una història provocadora, perversa, intel·ligent, contundent i molt divertida. Immediatament vaig començara barrinar la manera de portar-la al teatre i, finalment, tres anys després, podrem dur a terme l’espectacle.Veig l’obra com una tragicomèdia sobre la vanitat humana, pecat aquest que,en la meva opinió, no pot trobar una forma de retrat més ajustada que aquesta que li ofereix la forma tragicòmica. M’interessa, sobretot, la dimensió de GRAN BROMA de la peça. La incontestable baixada de pantalons del protagonista que, no per casualitat, es diu Adam. M’interessa el seu cul a l’aire. Manllevant unes paraules de Lars Von Trier, “el sentiment de la tortuga panxa enlaire”.Sota el meu punt de vista, l’Adam és qualsevol de nosaltres. Tan indefens, manipulable i voluble com qualsevol de nosaltres. Algú a qui de sobte comencen a dir “que guapo que estàs”, “que interessant”, “se’t veu tan bé” i coses per l’estil, i comença a creure’s efectivament més guapo, més interessant, i li agafen ganes de cridar “I AM THE KING OF THE WORLD” i, és clar, quan veu que la cosa no era més que una presa de pèl, se sent com se sentiria qualsevol de nosaltres: terriblement ridícul. Perquè, amb la seva fredor, amb la seva indubtable crueltat, no es pot negar que l’Evelyn col·loca davant de l’Adam (i m’agradaria que també del públic, en la nostra versió) UN MIRALL. Ni més nimenys. I els miralls poden arribar a ser terriblement dolorosos. En aquest sentit, veig el personatge de l’Evelyn com una mena d’àngel-dimoni, un deus ex maquina (el propi autor, finalment) que ens recorda salvatgement, amb ferocitat, allò que som. Ben poqueta cosa, a fi de comptes.

Julio manrique

Tothom que li agrada emocionar-se amb una bona obra de teatre que no se la deixi perdre.


De veritat.

dimecres, 11 de novembre de 2009

LES GOLFES DE CASA

Tristesa? Per què a les golfes?
Les golfes són per a guardar-hi records.
Records bonics i records dolents; records alegres i records tristos, per què no?
Records dolços i records amargs; records amb gust de mel i amb regust picant. Records clars, i records borrosos; records foscos i records color de rosa.
Records tendres i records durs; records romàntics, records...
Sí, a casa, a les golfes hi guardem records.

Records dels rebesavis i dels besavis a qui mai vaig conèixer però amb qui intento buscar-hi semblances mirant les velles i arrugades fotos del calaix de dalt d’aquell moble antic del racó de les golfes. Un moble que tanmateix sembla que em parla d’aquells temps de foscor i de pors i que em costa d’entendre perquè el llenguatge de tot el que s’hi guarda és difícil de descodificar per a mi: tupí, llàntia, rosari, llum de carburo, esclops, escapulari, bugader, perola, calamastres,...

Records dels avis que m’han ajudat a créixer, uns savis per naturalesa que coneixen el valor de les paraules, el significat del cant dels ocells, la utilització de les plantes remeieres i el temps que farà mirant el núvols o els animals. Entrant a les golfes, se sent la olor inequívoca i penetrant de les plantes aromàtiques de l’àvia que a voltes m’han curat un mal de panxa o un refredat. Al costat de l’assecador d’herbes hi ha un bagul amb llibres antics i estris d’infància i joventut, però no s’hi troba cap joguina perquè no en tenien i se les feien ells amb imaginació i molta traça,...

Records dels pares que m’han donat la vida. Ara tot em queda més proper, però també em costa d’imaginar-me’ls damunt la moto del pare –ara empolsinada i amb algun llum trencat-, joves, feliços i il·lusionats. I la màquina d’escriure de la mare, on hi feia els treballs –segons explica ella-, amb unes tecles que anaven molt fortes i que feien un soroll sec i metàl·lic.

I ara, em toca a mi, perquè també formo part d’aquesta bonica història, i també hi guardo els meus records. Són records recents, petits records, records que m’estimo.
I potser algun dia, un nét meu o potser algú més llunyà, pujarà a les golfes de casa, entrarà i podrà veure, escoltar, olorar, tocar i sentir els records de família; i potser també escriurà, com jo faig avui, una història senzilla.

Tristesa? A les golfes? No, només, melancolia, enyorança d’altres temps..., temps feliços i temps tristos, temps que ja no tornaran,... però que pujant a les golfes sempre podrem retrobar.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Oda a la literatura


Mot omnipotent i màgic que ens permet trencar les barreres que separen la desesperació del nostre món del paradís sensitiu on ens transporta.No se m’acut més descripció possible que aquesta per un terme que és capaç de fer-me oblidar per un instant que la vida no ha deixat de carregar sobre la meva pobra ànima tota la seva ira, i que ha estat capaç de fer-me creure en una existència més digne.Quan estic trist, tu, tot poderosa em crides amb força cap a obrir les pàgines que amb tant d’esforç i imaginació algú digne d’admiració ha escrit.Dins teu hi ha la més somniada de les històries en què els sentiments s’obren de bat a bat i amb força per transportar-nos allà on volem estar, i allà on només tu ens pots portar.No crec que exageri quan asseguro que amb tu he aconseguit somniar despert i forjar amb molta delicadesa l’ambició per convertir la meva desesperació en il·lusió.Tot t’ho dec, amiga meva, i és epr això que com a petit homenatge vull reivindicar que des del dia en què vares existir, la humanitat va saber que podria aconseguir alguna cosa valuosa dins aquest món tenebrós.

Escrit per : Hamlet

dilluns, 9 de novembre de 2009

La Lluna - Ken Zazpi

Ves i diga-li a la pluja que no torni a venir.

Diga-li a la soledat que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps.

La que em va fer néixer els somnis, la que me'ls fa malvé.





*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.

I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.

Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro.

Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.





Digues que el que ara sento no és de veritat.

Tot el que no som per creure per creure en un instant.


*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.

I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.


Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro.

Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.





m'encanta aquesta cançó, la lletra és preciosa...


Aquí teniu el link. Recomano escoltar-la!!





http://www.youtube.com/watch?v=yTU0GUVSErM

Terrible Seducció


La teva aroma inconfusible, el teu tacte suau, la teva mirada penetrant, el teu riure extravagant, et fan una presa terriblement temptadora.

T’acostes i sento aquella olor que després quedarà a la meva roba, als meus cabells, que sempre quedarà dins meu.

I es que la teva mirada m’hipnotitza. Em desafies quan et parlo, se’t il·luminen els ulls quan et faig riure, les òrbites se’t disparen quan dic bajanades, la ràbia se’t reflexa al rostre quan sents coses que no t’agraden, apartes la mirada quan t’intimido … Quan em mires em fas sentir especial, diferent, única! No tens por del que pugui veure en tu, ets autèntic i transparent.

Em toques, m’acaricies, m’abraces i crec tocar el cel. Quan m’apartes els cabells de la cara, quan em fas pessigolles, quan em dones la mà, simplement m’encantes.


Em perdo en aquesta terrible seducció…

La Ilíada

AQUILEU (Aquiles):

No hi ha res que valgui tant com la vida, ni totes les riqueses que Troia amaga darrere les seves muralles. Es poden aconseguir bous i ovelles grasses, i amb or es poden comprar trespeus i cavalls preciosos, però la vida d'un home no pot retornar, no es pot comprar ni robar, un cop ha traspassat el clos de les dents. La meva mare, un dia, em va dir quina havia de ser el meu destí: si em quedo aquí, a combatre a la ciutat de Troia, el retorn se m'ha acabat, però la meva glòria serà eterna; en canvi, si torno a casa, a la meva pàtria, se m'ha acabat la noble fama, però la meva vida serà molt duradora abans que la mort m'atenyi.

FALSES IL·LUSIONS


Hi ha coses que saps que mai arribaran a passar
però malgrat tot ets incapaç de renunciar a elles
i segueixes lluitant;
lluitant perquè arribi un miracle
que et demostri que les teves esperances no són en va.

Cada cop que em perdo buscant algun defecte en la teva cara
descobreixo la perfecció del teu rostre asimètric.
Cada vegada que m’endinso en la teva veu profunda
no puc evitar pensar que escolto la melodia més preciosa.
El teu somriure és el meu millor somni d’estiu
i la teva fragància la brisa més fresca de primavera.

Però la realitat és cruel.
Molt cruel.
Perquè, saps? Hi ha coses que no enganyen.
I mentre les meves mirades t’estimen,
a mi les teves em maten.

dissabte, 7 de novembre de 2009

La maquina que està fora de servei

http://www.youtube.com/watch?v=gNTE5Msp8G8
Aixeco els ulls,
però s’endinsen fins més avall del coll,
notant regust de cervesa calenta i zel poc calmat.
Fa calor i el jersei s’escorre fins a quedar sobre el terra.
De cop, recordo quan em mirava i creia en un per sempre,
però ara em trituro el pit amb una grapadora, i em clavo mai més.
Sóc un estrany que parla per boca d’un altra,
i ploro una suor que abans m’ abrasava les mans.
Tot el que creia s’ha tornat cendra que omple la llar de foc:
compacte, grisa i freda, tan igual a la brutícia dels meus peus
que a vegades em confonc entra la terra,
i em deixo rossegar el ventre pels cucs.
No em serveixen els poemes que de dia són “bons” versos
i de nit s’infecten per haver estat mal creats.
No em serveix saber sobre la vida, ja que quan no et trobes
aquesta ja no et reconeix.
No sé on sóc, però sento olor de boira dintre aquesta ciutat
que és tan poc meva...
Prou!
Retrocedeixo, em miro el got que porto a la mà,
crec que tinc ganes de deixar d’estar fora de servei.

-Per favor! no critiquin les màquines que avui s’han(me)d’arreglar.

divendres, 6 de novembre de 2009

La vida.

Un viatge llarg, carregós; un viatge difícil de superar. Entrebancs, problemes, sentiments, emocions, tots ells presents en un únic trajecte.
Sempre hi ha entrebancs i problemes que et fan caure, però de la mateixa manera et fan ser fort i t’ajuden a entendre un valor important, l’amistat. Qui està present en aquells entrebancs que la vida t’imposa, t’estima.
Sentiments i emocions que fan que entenguis el sentit de la vida; sense ells potser no valdria la pena viure. Ganes d’estimar i de ser estimat, de saber al despertar que aquell dia t’espera un petó o simplement una abraçada que t’ajuda a tirar endavant.
Sí, la vida, aquest camí que mai saps quan acabarà, però aparentment sembla molt llarg fins que t’adones del temps que portes recorregut i et lamentes de les coses que no vas fer i potser havies d’haver fet.

Amic, et convido a viure la vida, a veure la màgia allà on potser no hi és; simplement estima i deixa que t’estimin. Viu el moment.

AMOR

Aquella màgia única que aspirem totes les persones del món, la única que és capaç de trencar les realitats, la que ens converteix en guerrers i princeses, la que ens fa sospirar i somriure sense motiu a cada segon, la que ens convida a creure en l’impossible i somiar totes les nits en un demà nou... La que ens fa ser les persones més riques del món encara que no tinguem res, però les més pobres si sentim que ho hem perdut...
Algú s'amaga radera la porta per emportar-se les meves coses


Hi ha persones buides,
i
hi ha persones plenes.

Tu ets de les primeres.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Màgia imborrable


Tristesa i dolor es barregen en els meus pensaments, el torment m’impedeix recordar-te entre els meus braços.Si jo no he pogut arribar a portar-te al cel, perdona’m per almenys haver-ho intentat.Diga’m ingenu per creure que tot i aquest rebuig tu encara ets presa del meu amor, jura’m mirant-me als ulls que mai més em necessitaràs i que la nostre feliciat ja està esborrada.I jo pobre de mi em nego a esborrar-te quan miro al cel, quan veig en la blavor de la vida la màgia que en aquella dolça tarda d’estiu va ser nostre.No puc creure que la grandesa de la teva bellesa ja no em vulgui, perquè encara em crida.Sento la seva veu amb força que em xiuxiueja que jo et vaig fer tocar el cel com ningú ho podrà fer mai, i que entre els meus braços has sentit una màgia imborrable.Tant sols vull demanar-te un últim desig, perquè necessito tenir davant meu els ulls brillants que van aconseguir enamorar-me.Recordo que el mar va ser testig d’aquella màgia, i juraria que encara ens recorda perquè per més que l’observo no deixa de lamentar-se...i potser ets l’única persona capaç de sentir dins seu la dolçor de l’amor i atrevir-se a negar-la.T’ho diré per última vegada: no li neguis al teu cor la possibilitat d’estimar-me, perquè si jo fos tu donaria tot el que tens per donar-me.



Escrit per : Hamlet

dilluns, 2 de novembre de 2009

Descobrint el viatge


Amb quaranta mil passos a l’esquena segueixo el meu camí.Una harmònica barreja entre l’aire i el mar es fan sentir davant meu, sens dubte s’acosta el meu proper destí.Si pogués creure en algú, de ben segur sería en el bell mig de l’horitzó que dia rere dia m’acompanya.Tot i que sé que en aquest camí deixaré moltes coses enrere, he de seguir, o almenys això em dicta el cor.Què seria jo sinó un pobre viatger infeliç si em limités a comptar allò que vaig perdent, enlloc de gaudir allò que m’arribarà, com ara mateix estic sentint davant els meus ulls brillants la blavor de la vida.Estic segur que els qui em coneixen em prendran per un boig, però quina culpa tinc jo si ells no m’enténen, si ells no saben que jo necessito marxar d’aquí i trobar-me immers en un altre món, en un altre entorn que m’ajudi a conèixe’m.No és fàcil, i de vegades desitjaria tornar, però és inutil lluitar contra el destí,contra el destí que sento dins meu bategant amb més força que mai.Milers de vivències germinen ja del cel i em criden envers l’horitzó, i això per a mi és la vida, la certesa que alguna cosa arribarà, la premonició que m’avisa que algú encara lluny em desitja, i no voldria fer-lo esperar.


Escrit per : Hamlet

diumenge, 1 de novembre de 2009

La impotència em persegueix, la inseguretat, la por d'etibocar-me, el temor a fer o a decidir l'opció inadequada.
Xefar la meva imatge amb una paraula, amb una acció, pssar de l'estimació a l'odi, o ni això, passar de l'estimació a la màxima ignorància.
Sempre decidint, pensant, reflexionant, sobre tot i més, és aquesta la llibertat que conec, dubtu que sigui la real, potser no és un dubte, sinó un desig.

T'estimo perquè sí

T’estimo perquè sí.
Perquè el cos m’ho demana.
Perquè vull.
I perquè em dóna la gana.

T’estimo,
t’estimo perquè sí.
T’estimo,
perquè el destí va creuar
dos camins paral•lels.
T’estimo.

T’estimo,
perquè el cos m’ho demana.
T’estimo,
perquè els anys passen,
però el desig és aquí.
T’estimo.

T’estimo.
T’estimo perquè vull.
T’estimo.
I perquè el teu amor
és el meu tatuatge.
T’estimo.

lletra: Mirna Vilasís
música: Xavi Múrcia


Pensaments llunyans


A terra asseguda se sent més el fred de la nit de tardor. Arrives tu. M'encanta aquella jaqueta blau marí, però encara m'agrada més el càlid tacte dels teus llabis. Pensant-ho millor, m'agrada massa tot de tu, aquella veu, que em parla tot sovint a l'orella i em deixa anar paraules que em fan tocar el cel, aquells ulls, que em miren cada cop que separo els meus llabis dels teus per veure si encar hi sóc. La olor, la olor de la teva pell que em transporta directe en un món apart cada cop que la sento. El tacte de les mans, recorrent delicadament cada mil·límetre del meu cos, amb por de fer-me mal. Sentir la velocitat a la cara, quan em portes amb la moto, i pensar que estem jugant amb la mort. Estirar-me en aquell camp solitari i verd, a on un dia em vas portar, i em vas dir amb un petó, tot el que feia temps que tenies callat. Ara ja no puc, no em puc imaginar la meva vida sense tenir-te el costat. No sería jo mateixa, si em prenguessin la part més valuosa del meu ser. No podría.

Però ho han fet; millor dit, tu mateix ho has fet. Aquest pensament que cada segon posible es filtra per la meva ment ha de desapareixer. Ara ja no sóm res, res perque tu no has volgut. Perque tu no has lluitat. No cridaré, ni ploraré, com una nena sabent que jo ho vaig donar tot i que no vaig rebre la única cosa que et demanava a canvi. Sé que em costarà, però també sé que ho puc fer. I no ho dubtis, mai més em veuràs així, perque no tornaré.

Llibres que m'agraden


Olor de Colònia ha estat un dels llibres més venuts a Catalunya des de Sant Jordi, però no m’acabava de fer gràcia. No ho sé, em semblava que seria molt costumista, massa. De tota manera com que me l’havien recomanat, vaig decidir començar-lo. Haig de dir que m’ha sorprès en positiu. M’ha agradat, l’he llegit en pocs dies i m’ha enganxat fins al final.

La novel·la explica deu anys de la vida d’una colònia industrial, des dels anys cinquanta als seixanta del segle XX. Comença amb un incendi i un mort i continua amb la vida de tots aquells que formen part de la vida del poble. Coneixem la gent del poble, els seus secrets, la doble moral i el paternalisme dels amos i anem descobrint el perquè de l’incendi i del mort a través del punt de vista de molts i diversos personatges.

Un llibre del tot recomanable que comença així:

“Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.”

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Sarcasme -sense ànims d'ofendre-.


La vida

(paraula que a tants
omple la boca)

és un hipopotam,
que pren el sol.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Només has de sentir...

A vegades la sort t’abandona i la mala sort et persegueix, bonics moments que sempre acaben amb llàgrimes; sóc feliç o això és el que crec, tot s’amaga en una falsa realitat que no sé com viure. Somriures, llàgrimes, abrasades, petons, records, moments inoblidables, mentides, enganys, dolor, alegria, felicitat, amor... Suposo que la vida és un conjunt de sentiments que has de viure i no pots reprimir, tan sols sentir-los i viure al màxim cada moment feliç, perquè així als moments difícils recordaràs, que si es pots ser feliç.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Enigmes de la vida

Hi ha qui diu que la mateixa vida és un enigma, que no pots saber el que vindrà, o si més no ningú no ho sap. Però n'hi ha d'altres que creuen que hi ha el destí, tots tenim un lloc concret on anar i la vida està preparada per nosaltres, perquè tot ho fem per alguna raó.

Però i si estem equivocats i resulta que la vida no és l'enigma, si no que és la persona en si, i que descobrim que es tarda tota una vida a desxifrar?

dimecres, 28 d’octubre de 2009


No ho vull saber tot; he guanyat i també he perdut. El camí és llarg i el temps curt. No vull perdre el temps en va. He de marxar per trobar el meu lloc. Sé el que vull i no està en aquest poble. No vull només sobreviure. Ho faré a la mmeva manera, no em paraé per ningú. El meu camí dura, tant com duri la meva vida. Res ve per accident, canviaré la meva cara i el meu nom. Vull alguna cosa millor que aixó. Només estic seguint les senyals que em trobo pel camí. Veure que la carretera no acaba, veure el Sol sortir, llavors torvaré les respostes que estava buscant. No hi ha cap raó per tornar enrera, només hi ha una vida i la viuré. Jugaré la carta que tinc.

Potser Chaplin es va inspirar en aquest text...

Entre el soroll i la pressa fes el teu camí
sense oblidar que el silenci és pau.
Mentre puguis i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.
Digues la teva veritat sense córrer
i que tothom l'entengui.
Escolta els altres encara que siguin pesats
i una colla d'ignorants: ells també tenen quelcom a dir.
No et comparis pas als altres:
podries sortir-ne bufat o amargat,
perquè un altre sempre pot ser més bo o menys bo que tu.
Alegra't dels teus èxits
i no t'encaparris pels teus fracassos.
Estima la feina que fas per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món de vaguetats.
Mira bé el que fas, perquè el món és enganyós:
però no oblidis tampoc que hi ha molta gent bona
que lluiten per un ideal,
i que hi ha més herois del que penses.
Sigues sincer i no fingeixis l'amistat;
no tractis l'amor amb cinisme,
puix que, malgrat el que et pugui venir i els desenganys,
l'amor toma a néixer, com l'herba que trepitges.
Inclina't davant l'inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i els seus gustos.
Convenç-te que hom no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per les quimeres
que només cansen i et deixen arraconat.
Més enllà de tota austeritat,
sigues bo amb tu mateix.
Tu ets tan fill com els arbres i els estels.
Hi tens un lloc en aquest món.
Encara que no t'ho creguis,
l'univers fa camí endavant.
Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu,
i fent la feina i esperant en el soroll i la confusió, no perdis la pau.
Malgrat les vilanies, les dificultats i els somnis escapçats,
la vida és bella.
No ho oblidis i seràs feliç.

Poema trobat a l'església de St. Pau a Baltimore, l'any 16
93