dilluns, 29 de setembre del 2008

Conte sense U

Si escric sense la "u"
puc parlar fins i tot del cansament que sento,
del jo,
del que tinc,
del que em pertany...
Fins i tot puc escriure d'ell,
d'ells,
i dels altres.
Però sense la "u"
no puc parlar de tu,
del que és teu,
del que és seu,
ni tan sols del que ens uneix.
Això és el que em passa...
De vegades perdo la "u"
i deixo de poder parlar-te,
pensar-te, estimar-te, dir-te.
Sense "u", jo em quedo però tu desapareixes...
I sense poder anomenar-te,
¿com podré gaudir-te?
Com en el conte... si tu no existeixes
em condemno a copsar el pitjor de mi mateix
reflectint-se eternament
en el mateix
exactament el mateix,
mirall
estúpid.

Jorge Bucay
Contes per pensar

diumenge, 28 de setembre del 2008

Solituds acompanyades

Obrint els ulls al món.
Obviant-te a un mateix.

Infinitat de persones,
tanmateix una xifra calculable.
Milers d’històries diferents,
tan semblants al mateix temps.

Vides solitàries,
enmig de la multitud.
Incomprensió,
entre la societat de la comprensió.


Problemes sense solucions.
Histories sense final.
Preguntes sense resposta.
Camins solitaris.

Persones lluitant per sobreviure.
Vides oblidades.
Persones lluitant per destacar.
Relats d’actualitat.

Observant a l’exterior
Oblidant per descobrir.

Llibres que m'agraden


"Era una nena.
A l'Alemanya Nazi.
Ja anava bé, que descobrís el poder de les paraules."

Quan vaig acabar La lladre de llibres, de Markus Zusak estava feta un mar de llàgrimes. El llibre em va fascinar, em vaig deixar emportar per la Liesel Meminger; en Rudy, el nen que tenia els cabells del color de les llimones; en Hans i la Rosa Hubermann i també en Max, el jueu amagat al soterrani. És un llibre que parla amb ulls d'infant d'un tema tan dur com el de l'Alemanya Nazi, amb ulls d'infant però passat pels sedàs d'una narradora tan poc simpàtica, però també tan sensible -per molt estrany que pugui semblar- com la Mort. Una novel.la dura, però alhora molt tendra. Un cant a a la vida, a l'amor, a l'amistat, a la solidaritat i, sobretot, a la lectura. Realment fantàstica i totalment recomanable.

Si no l'heu llegit, animeu-vos-hi!

divendres, 26 de setembre del 2008

AL·LÈRGIA

Creus que les pors amb el temps se superen, que sol o sola acabes menjant-te el temps. Aquell temps que creies que abans se’t menjava a tu....
Parles de seguretat, mentre es formen mil bombolles al teu voltant, són d'il·lusions. I a mesura que veus que et creixen pors noves,les bombolles es trenquen. un sabó t’entela la vista i no permet que vegis el gran àpat que el temps està fent amb tu.
De lluny se sent aquella música tan trista, aquella lletra que sap com fer-te plorar.
En aquests casos és millor donar la culpa a la tardor, dir que tot és una gran al·lèrgia aquesta estació i fer veure que queda molt poc per l’hivern.

I mentrestant tot això passa, un taronger espera la primavera.
Per molt que el taronja sigui color d'aquesta època també li agrada tenyir-se a l'abril.

De lluny sonava: EL CHICO CON LA ESPINA EN EL COSTADO - Pasado

Simplement m’agrades així

Simplement m’agrades així, et valoro tal com ets. Em fas ser feliç; amb el teu somriure, les teves bromes, les teves carícies, les teves paraules, em fan creure verdaderament que m’estimes. M’ agrades així, a vegades una mica pesat, una mica burro però m’agrades així, no necessito res més per ser feliç amb tu. Si estic amb tu és per tot això i perquè t‘estimo, no m’agrades de cap més manera, només així. I m’agrada dir-te: - Ha set genial, m’ho he passat molt bé.- M’agrada que em diguis això!I a part d’això moltes altres coses que et dic perquè sàpigues que el que fas, el que em fas m’agrada.Però a mi també m’agrada que m’ho diguin, que em diguin que he fet una cosa malament però també que n’he fet de bé, que alguns cops no et demostro que t’estimo, però la majoria de cops que ho faig que em diguis que t’agrada com faig per demostrar-t’ho. Que t’agrada la meva manera d’estimar, que t’agrada passar els moments amb mi, que t’ho passes bé, que amb el que fem en tens prou i més que prou per estar bé amb mi i per ser feliç, que t’agrada el que et faig... En resum; a mi també m’agrada!



I aquí un text que vaig escriure fa dos anys...l'he llegit ara i he pensat...patètic!

Ja direu què us sembla!


Lluna

dimecres, 24 de setembre del 2008

I després, agur.

Calia tornar i replantejar-se la vida.

Un buit, un buit és el que queda quan un marxa. Un buit que s’eixampla quan hom marxa. És com tenir la sensació de no poder tornar-lo a omplir mai més; tenir la certesa de que tot queda allà.
I mires enrere, un ahir no massa llunyà que encara enyores i se t’emporta la vida.
El paradís que trepitjares, l'il·lusió compartida, les ganes de superar-se i gaudir plegats de la mar..., no és res més que un record, perquè calia tornar;
però també replantejar-se la vida.
un estiu a Euskadi*



POSSEÏT


"Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu.

I ets tu que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt:

saciada de tu,

ara t’excites,

te m'en vas darrerad’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges."



de Gabriel Ferrater.


i quan no es troben les paraules propies, el millor es buscar-les amb un poema.

potcer no teu, pero no importa.


tronja per a quí només pinti amb negres(:

Les meves cançons

Us deixo una cançó del meu grup. Espero que us agradí la vam escriure entra jo i el guitarra:

Buscant el meu món
Vaig caminant, perdut, sense rumb.
Ja s’ha fet de nit.
Miro enrere i no veig res,

Imagino que hi ha un món millor
En alguna part de l’univers
Però en el fons se que no és veritat
Tot ha canviat!

Buscant el meu món jo m’he perdut,
No tinc on anar
Només vull tornar volar.

Buscant el meu món jo m’he perdut
No tinc on anar
Només vull tornar-ho a intentar

Passen les hores i els dies,
Segueixo buscant sense rumb,
Hi ha molts camins
Però només en puc triar un.

Per què necessito ser feliç?
No ho sabem ni tu ni jo
Però ja n’hi ha prou de plorar
Tornem-ho a intentar!

Buscant el meu món jo m’he perdut,
No tinc on anar
Només vull tornar volar.

Buscant el meu món jo m’he perdut
No tinc on anar
Només vull tornar-ho a intentar

M’agradaria tornar a començar
Però ara ja és massa tard

_Tot s’ha acabat.

© Subliminal minds 2008
23 / setembre / 2008 11:06

dilluns, 22 de setembre del 2008

Els poemes i les cançons m'encanten!

Sobretot la de viu-la, la veritat és que quan l'escolto se'm posen els pèls de gallina.

Posaré un altre poema quan el trobi :)

diumenge, 21 de setembre del 2008

VIU-LA

VIU-LA - FILIPPO LANDINI

Avui em llevo un altre cop.
Estic content de ser qui sóc.
Tenir-te aprop em fa feliç.

Surto corrents cap al carrer.
El dia sembla diferent.
Avui la gent ja no té pressa.

Avui tinc ganes de cridar.
Que tens la vida al teu davant.

Per això et dic que viu-la!
No deixis mai de somiar.
Sempre estaré al teu costat.
Sempre més amb tu.

Torno a trobar tres mil raons.
Per no tenir por d’aquest món.
Si lluitem junts no hi ha barreres.

El viatge és llarg, això és veritat.
Però no caldrà que ens aturem.
Aquí tindràs la meva mà.

Avui tinc ganes de cridar.
Que tens la vida al teu davant.

Per això et dic que viu-la!
No deixis mai de somiar.
Sempre estaré al teu costat.
Sempre més amb tu.
Per això et dic que viu-la!
No deixis mai de somiar.
Sempre estaré al teu costat.
Sempre més amb tu.

Viu-la, no deixis mai de somiar,
Sempre estaré al teu cosat.
Sempre més amb tu.

Per això et dic que viu-la!
No deixis mai de somiar.
Sempre estaré al teu costat.
Sempre més amb tu.
Per això et dic que viu-la!
No deixis mai de somiar.
Sempre estaré al teu costat.
Sempre més amb tu.



Aquí us deixo una cançó que crec que hi té molt a veure amb el títol del blog.
Anna.

llavors ja no hi haurà solució




És un text que hi ha a l'agenda que tenim aquest any, a veure què us sembla:

"Només després d'haver tallat el darrer arbre,
només després d'haver contaminat el darrer riu,
només després d'haver pescat el darrer peix,
només llavors us adonareu que els diners no es poden menjar"

Profecia dels Nehiyawak (Indis Cree, inuits)

Paraules



Jean-Paul Sartre (1905-1980), en el seu llibre Els mots escriu sobre el que va representar la literatura per a ell des de ben petit:
"Vaig començar la meva vida tal com , sens dubte, l'acabaré: entre els llibres. Al despatx del meu avi n'hi havia pertot; era prohibit espolsar-los tret d'una vegada l'any, abans de la represa d'octubre. Encara no sabia llegir, que ja les venerava, aquestes pedres estontolades: dretes o decantades, atapeïdes com rajols als prestatges de la biblioteca o espaiades noblement en avingudes de menhirs, endevinava que la prosperitat de la nostra família en depenia."

dissabte, 20 de setembre del 2008

Il·lusions, somnis, desitjos...

Quantes llàgrimes han caigut quan de veritat has tingut un cúmul de sentiments, quan de veritat has estimat, quan de veritat t’has enfonsat i no has pogut reprendre el vol de nou.

Les il·lusions, els somnis o els desitjos, solen acabar quan encara ni tan sols han començat a entrar a les nostres vides, solen mantenir-se sempre allunyats quan els necessitem. Aquelles paraules que sempre esperem són les que no aconseguim escoltar mai, o bé, també, si les sentim, a vegades es troben repletes de mentides que poden arribar al més endins i acabant fent-nos molt de mal.

Hi ha moltes coses que formen part del nostre passat, però sempre oblidem que hi ha un present i que sobretot hem de lluitar per un futur.

divendres, 19 de setembre del 2008

Llibres que m'agraden

Hola a tots i a totes!
Jo us volia recomanar dos llibres que he llegit aquest estiu i que m'han agradat molt: Dones de Manhattan (Candace Bushnell) i Postdata, t'estimo (Cecilina Ahern). La pel·lícula d'aquest ùltim és boníssima,i a la vegada us aviso que també és molt trista.Ja aniré passant per aquí i intentaré deixar fragments o frases ben xules!
Un petó i fins demà!

Lali

Cançons que m'acompanyen

Per el meu gust, he trobat pocs grups que cantin en català unes lletres maques i sonin bé. Aquest cap de setmana per mmvv treuran el cap uns d'ells, els recomano a tots, i us deixo amb un fragment d'una cançó que a mi em posa la pell de gallina.
També deixo l'enllaç per escoltar-la, amb música és més maca (:

http://www.goear.com/listen.php?v=5997f33

Qui n'ha begut
En tindrà sed tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?

I ara tu digue’m si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue’m si és veritat
Digue’m que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure


i... d'aquí uns mesos sortirà un llibre que estarà mooolt bé i que qui no se'l llegeixi anirà a l'infern. ja us informaré... jejeje

Famer

L'Anna ha dit:

El poema és molt bonic, però el que ha penjat la "lluna" és molt bonic! i la frase que ha penjat en Joel també està molt bé. Jo penjaré un poema de Marc Manera que m'agrada molt i he decidit de penjar-lo espero que us agradi.

LA MAR
Assegut en una vella cadira
i des de la finestra estant,
he copsat de seguida
que el mar té un encant.

Quan el sol decideix
que és l'hora d'anar a dormir,
s'interna en la mar i la tenyeix
d'un bell color carmesí.

Mar, d'aigües clares i serenes
que a l'aigua li dónes un sentit,
que tens ports, però no cadenes,
que em dónes tranquil·litat aquesta nit.

Mar d'immenses aigües
Que reflecteixen l'infinit,
i la cara de la lluna
que és el més bonic de la nit

Records em duen les onades,
estels perduts en la foscor de la nit,
que fan que la mar sigui bella,
fixeu-vos ja m'he adormit.

Marc Manera

Joel ha trobat aquesta frase interessant...

- Només s'hauria de fer el que val la pena escriure, i únicament s'hauria d'escriure el que mereix llegir-se.

Lluna escriu:

Et faria un dolç petó,
deixant que els meus llavis
quedessin recolzats per uns instants
damunt la teva galta.
Miraria infinitament els teus ulls
per perdre’m en la seva dolçor
i descobrir el teu encantador somriure.
Fixaria les teves mans a les meves
per sentir constantment la teva escalfor
i el teu contacte.
Acostaria l’orella als teus llavis
per rebre tota la màgia de les teves paraules.
Em quedaria arraulida al teu costat
per sentir-te propera a mi.
Et cobriria amb els braços,
envoltant-te com un suau llençol
per cuidar-te i protegir-te.
Acaronaria el teu rostre
per deixar sentir a les meves mans
i per dir-te que sóc allà.
Passejaria els meus dits pels teus foscos cabells,
per perdre’m en la teva tendresa.
T’agafaria de la mà,
per no deixar-la mai més
i sentir-te sempre al meu costat.
T’estimaria sempre
per dir-te t’estimo a cau d’orella.
Aquí us deixo un dels molts poemes que m'agraden de relatsencatala. Fa dos anys vaig possar-hi dos textos i els posaria aquí però no recordo la meva contrasenya! Seguiré intentant i si els trobu els penjaré!Escriviu quan estigueu contents, quan estigueu tristos, en el moment en que tingueu ganes de desfogar-vos...jo de tan en tan ho faig i per molt que no sàpiga escriure en el fons quedo satisfeta del que escric!Lluna
18 / setembre / 2008 11:09

dissabte, 6 de setembre del 2008

Poesia

Aquest és el poema de Maria-Mercè Marçal que dóna títol al blog. Espero que us agradi:

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."