dilluns, 29 de desembre de 2008

Qualsevol nit pot sortir el Sol

El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.
***

A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...

***

El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.— Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis — digué entre sanglots.— Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa — mentí el Jordi.— Tinc por.— Jo també.Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.— T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.I tot just eren les deu del matí.

Qualsevol nit pot sortir el Sol.
(relat trobat a internet)

http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4

dimarts, 23 de desembre de 2008

ALEGRA'T PANXETA


Alegra't panxeta

que Nadal ja ve

menjarem sopeta

i neules també.


Ara ve Nadal,

el temps es refresca,

matarem el gall

i torrarem la cresta.


Alegra’t panxeta,

que Nadal ja ve;

menjarem carneta

i arrosset també.


Ara ve Nadal,

menjarem torrons

i amb una guitarra

cantarem cançons.


(popular catalana)

divendres, 19 de desembre de 2008

La sorra em recordava la seva refinada i suau pell, que tants plaers m’havia proporcionat al lliscar-m’hi.
La posta de sol, en canvi, em feia pensar en els seus tendres llavis, que amb tanta passió havia besat quan estava al meu costat.
Els arbusts del voltant, als seus arrissats cabells, que amb tant delit m’havia entossudit a acariciar.
I la mar, la mar em recordava al blau dels seus ulls quan em miraven i els hi queien una gota cristal·lina d’amor pur.
Malgrat tot, quan vaig mirar més bé al meu voltant, vaig veure que la boira ho difuminava tot, i que allí on no es veia res, jo hi veia un paisatge meravellós i màgic. Va ser en aquell moment, quan vaig entendre què era l’amor. Aquell amor pel qual havia gairebé mort de desig i passió. Aquell idil·li que em va fer tornar a la realitat i em va fer aprendre la realitat de l’amor.
Aprendre, bàsicament, que l’amor és cec.

Raiden

dilluns, 15 de desembre de 2008

Crepuscle - Eclipsi

Eclipsi
En aquell silenci mortal, tots els detalls van
encaixar sobtadament amb un rampell d'intuïció.
Alguna cosa que l'Edward no volia que sabés.
Alguna cosa que en Jacob no m'hagués ocultat.
Alguna cosa havia provocat que els Cullen
i els licàntrops rondessin junts pel bosc
amb una proximitat perillosa.
Alguna cosa que jo havia estat
esperant de totes maneres.
Alguna cosa que sabia que tornaria a passar,
encara que desitgés amb totes les meves
forces que no fos així.
És que no s'acabarà mai?
Stephenie Meyer

diumenge, 14 de desembre de 2008

Buit.
Em sento buit.
Buit d’ànima, buit de somnis.
Dintre meu no hi ha res, només desesperació per trobar el meu lloc, la meva il·lusió.
Com puc tenir un somni sabent que tot s’acabarà? Que res no es mantindrà?
La veritat és que no sé perquè segueixo dia a dia lluitant.
Potser per fe, fe a trobar aquella cosa que em faci lluitar dia a dia perseguint-la.
Fe a ser feliç, tant feliç com quan érem petits i un simple gelat ens omplia més que qualsevol altra cosa, quan l’únic que fèiem era córrer, jugar i riure. Quins records!
Però en canvi ara, què passa ara?
Boira.
Tot és boira.
Raiden

Podria...

Et podria descriure amb infinitat d'adjectius...
però...
lògicament...
no acabaria mai...

Et podria dir què bella tu ets...
però...
no acabaria mai...

Et podria dir quans defectes tens...
però...
no els trobaria mai...

Et podria dir tot el feliç que m'has fet sentir...
però...
no acabaria mai...

Et podria dir quan dolor i sofriment m'has causat...
però...
no vull que passis pel mateix...
així que...
millor no t'ho dic...
perquè...
malgrat que tu no m'estimis...
jo a tu...
si...

Crepuscle

"Em vaig fer un tall al dit amb el paper. Me'l vaig acostar per veure si m'havia fet mal. Del tall diminut en va sortir un gota de sang. Llavors, tot va passar molt de pressa. "No!", va rugir L'Edward. Es va tirar sobre meu i em va llançar per sobre la taula . Tnat la taula com jo vàrem caure i es va fer un escampall de pastís, regals, flors i plats. Vaig ana a parar a sobre la trencadissa de vidres. en Jasper es va llançar contra l'Edward i el so de l'impacte va ser com el d'una esllavissada... Marejada i desorientada, vaifg apartar la vista de la sang de color vermell viu que em rajava del braç i vaig veure els ulls febrils de sis vampirs sobtadament assedagats..."

Stephenie Meyer

dijous, 11 de desembre de 2008

EL TEU ABANDONAR


Abandona’m ara,
que els cucs em rossegen l’estómac,
em pessiguen el cor,
i m’enverinen el nerví.

Abandona’m ara,
que tu ets vulnerable.
Ara que et sento de molt lluny
i jo encara no et puc contagiar de fàstic.

Abandona’m ara,
que només el cucs em regiren l’estómac.
i escupo les forces,
per no arrossegar-te amb mi...
tants tants tants tants cucs que van començar a menjar del tronja.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Hospital per animals


Mil ocells i un gat.
I un porc enfadat fan guàrdia
a fora l'hospital per animals
per saber si el llop se'n sortirà.

No ho crec. Qui sap.

Diuen que és molt fort
i que no es morirà,
però és que és vell.
És vell i dolent i no té dents
i es podrirà a l'infern
com els dolents com ell,
del bosc i els contes.


Anímic : http://www.youtube.com/watch?v=EbEKoKMv_BM

dimarts, 9 de desembre de 2008

Posdata: T'estimo


Apunta a la Lluna i sabàs el que desitges.

Economia

Portar els dies rebregats a dins un sobre.

globussssshhhttt

fffffffffffffpujoIpujoIpujoIpujo
eeeeeeeeeeeeeepujoIpujoIpujoIpujo
mmmmmmmmmmpujoIpujoIpujo
***********************pujoIpujo
llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll..
'''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''..
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa..
mmmmmmmmmmmmm..
oooooooooooooooooooooO..
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrRRRR..
**********************..
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa..
qqqqqqqqqqqqqqqqqqqq..
uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu..
eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeebaixo
sssssssssssssssssssssssssssssssss..
ttttttttttttttttttttttttttttttttttttttt..
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa..
******************************..
nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn..
IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII..
tttttttttttttttttttttttttttTU

dissabte, 6 de desembre de 2008

El subtítol de Desembre


Respires monosíl·labs,
i somrius a mitges.
Tens un posat fred,
i no tinc ganes de mirar-te més.
Et mostres quieta, implacable,
amb la mirada altiva, i un gest de insaciabilitat.
Creus que no entenc el teu cos,
sens dubte es tot aquest cos el que fa por.
Respires paraules,
i plores amb llàgrimes llargues.
Tens un posat mort,
i ara crec que ets tu qui no vol veure’m més.


Les paraules encongides, que s’han transformat en monosíl·labs...
...monosílabs que ara no pots ni dir-me.

·.s'apaga aquell tronja darrera l'aigua.neu

divendres, 5 de desembre de 2008

Paraules.
Paraules que s’escapen i no tornen.
Paraules que expulses de dins, equivocacions.
Paraules que sobren, a vegades, paraules que ofenen, d’altres vegades, paraules rídicules, penoses.
Tonteries.
Tonteries i més tonteries.
Perquè se’ns escapen? No podem controlar-les?

“No diguis mai res si el que dius no és més bonic que el silenci”.
Però tot i aixi perque ho diem?
Perque trenquem aquest preciat tresor?
Paraules.

Paraules que no s’haurien de pronunciar.
Tonteries.

Pallassades.
Raiden

dimarts, 2 de desembre de 2008

És la vida la que produeix l'amor? O bé és l’amor qui fa néixer la vida?
No és la vida la qui engendra l’amor, sinó que l’amor és la font de la vida, la fa créixer, la sosté, l’alimenta i la fa perdurar, la fa eterna.
L’amor li dóna ales a la vida. L’amor ens fa estimar la vida, dóna sentit a la vida, ens revela la bellesa de la vida. .