dijous, 30 de setembre de 2010

Bufeta platònica

Enamorar-se.
Pixar dret i mullar-te els turmells.

El pitjor d’enamorar-se.
Portar els turmells molls durant molt temps.

Amb ironia diré: això és fantàstic!

dimecres, 29 de setembre de 2010

Després de pessics, sacsejades, cops, crits... M’he adonat que puc deixar enrere tots els fils que han embolicat la meva vida, deixar de saltar en camins perduts i escapar-me del remolí de mentides que m’envolta. Ara sé que puc amb tot i el temps serà allò que jo vulgui, no pas un mur ni un nus.

He aprés que puc suportar qualsevol cosa, però s’ha acabat. Ara tinc l’oportunitat de fer-ho tot diferent, i vull que tu vinguis amb mi per tornar a descobrir-ho tot un altre cop. Prometem que deixaràs de controlar-ho tot; que deixaràs de racionalitzar les emocions, castigar les bogeries, contar les causalitats... Tanca els ulls i t’adonaràs que la vida no es pot reduir a uns simples càlculs, ja és hora que comencis a escopir el que et passa pel cap.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Pasión india, Javier Moro


Pasión india és una novel·la de Javier Moro basada en la història real de la ballarina espanyola que, amb disset anys, es va convertir en la princesa de l’estat indi de Kapurthala després de casar-se amb el ric maharajà d’aquelles terres.

Javier Moro parteix de minucioses investigacions fetes a Europa i també a l’Índia sobre aquesta història real i interessantíssima. L’autor aconsegueix no solament explicar-nos com Anita Delgado viu al costat del maharajà i la seva família (incloses les quatre esposes anteriors), sinó explicar-nos la forma de vida de l’Índia sota la colonització anglesa. Riquesa, poder, castes, harems, caceres i viatges a Europa formen part de la vida d'uns prínceps que van deixar d’existir el dia que els anglesos van acceptar signar la independència.

Pasión india és, doncs, una història apassionant que t’enganxa des del començament i que és molt més que un conte de fades fet realitat, és la vida d’una dona que va voler encaixar en un país i en una cultura que no era la seva i que la rebutjava perquè era europea i de família pobra, però que va arribar a sentir l’Índia com a part d’ella mateixa.

dimecres, 22 de setembre de 2010

L’aranès és ja la tercera llengua oficial de Catalunya

El Parlament català ha aprovat aquest dimecres una llei que converteix l’aranès en la tercera llengua oficial de Catalunya, al costat del català i al castellà, i en la llengua de "ús preferent" a la comarca pirinenca de la Vall d’Aran.

La llei, aprovada per àmplia majoria gràcies als 117 vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA enfront dels 17 vots en contra de PP i Ciutadans (C's), compleix l’article 6.5 de l'Estatut, que estableix que "la llengua occitana, denominada aranès a Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya".

Catalunya és un dels pocs territoris a la Unió Europea i l’únic dins d'Espanya que reconeix tres llengües oficials. La llei de l’aranès aprovada reconeix, protegeix i promou aquesta llengua, regula la seva oficialitat en tot el territori català i el seu ús en les institucions pròpies de la Vall d’Aran i preveu la creació de l'Institut d'Estudis Aranesos, un organisme independent que s’encarregarà de fixar les regles.

No canviaria res

Rialles, abraçades, llàgrimes, mirades, moments, petons, paraules, silencis, mentides, somriures, mals dies, felicitat, records, tristesa, persones, plors, amistats, vida, mort, dies, sensacions, ràbia, alegria, enuig, emoció, por, sentiments, família, promeses, converses, sinceritat, amor, fuscor, oblit, esperança, rencor, fe, llum, camins, entrebancs, dolor, caricies, companyia, soletat, llibertat, seguretat, descicions, errors, adéus... Tantes i tntes coses, bones i dolentes. Però no canviaria res, res de res. Tants moments viscuts que encara que hi hagi mals records sé que tot a valgut la pena, tot a pasat per un motiu i per això soc qui soc, sense res a amagar, amb un somriure als llavis a tots aquells que el vulguin.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Vells records amagats en un racó d'un cor encongit, somnis que encara mai s'han fet realitat, motius pels quals encara queden forces per a continuar lluitant, il·lusions que algun dia s’esvairan, tristeses amagades enmig de grans somriures, arrugues que mostren el camí que s’ha recorregut. Un dia em van ensenyar que mai s'ha de perdre l'esperança i que s'ha de lluitar pel que es vol.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Somnis de plastilina

Decepció general era el titular d’aquell dia, amb majúscules i a portada. S'havia donat conéixer que les històries amb final feliç i els contes de fades sempre havien estat un montatge.

No va ser el campanar que al tocar les 12 de la nit fés que tot s’hagués acabat sinó que aquests finals feliços mai han existit més enllà de la nostre imaginació. L’innocència a vegades s’apodera de nosaltres fent-se ser poc realistes… i fent que per art de màgia moments les nostres vides es converteixin en moments de pel·lícules.

Tocar més de peus a terra no estaria malament. Ho reconec, jo tampoc sóc diferent a la resta.


divendres, 17 de setembre de 2010

La meva primera aportació. Portava uns dies treballant-hi esperant poder-me registrar al bloc.

Estava trist. Tenia un dia depriment. Res m’anava del dret i va passar ella. La seva mirada sincera em va il·luminar i em va ajudar a somriure. Va ser una esgarrifança, no sabria trobar les paraules adequades per descriure aquella emoció ni amb tot el temps del món. Va ser concisa. Vaig passar de la tristesa més esclavitzadora a una felicitat que ja la desitjaria el rei més poderós. Ella es va convertir en l’estendard del meu exercit d’amor, en el primer pètal d’una rosa durant l’inici de primavera, l’ultima gota de pluja just abans de sortir el sol entre els núvols. Tot això era ella i més. Era per ella per qui em sentia bé amb mi mateix, per qui jo lluitava i el meu únic motiu per defensar-me.

Així va ser com vaig aprendre què era l’amor. Aquell sentiment que tan bonic pintaven en totes aquelles pel·lícules romàntiques i poemes clàssics. Va ser tot gràcies a aquella bella figura que sempre que em veia pronunciava una amable salutació amb la seva dolça veu.

dimecres, 15 de setembre de 2010


Al compàs d'una ominosa cançoneta infantil, atrapats sense escapatòria en un illot desert, van caient morts un a un. Enverinat el primer, d'un tall el següent, un altre més intoxicat ..., així fins a deu, fins que no queda un de sol en peu, ni tan sols l'assassí.

Deu negrets,Agatha Christie

Avui recordem el 120è aniversari d'aquesta autor angles que va revolucionar el mòn de la novel·la policíaca. Avui encara, és un rècord en ventes, i els seus llibres s'han traduït a més de tres-cents idiomes. És la autora més venuda a l'història després de William Shakespeare. A més d'escriure novel·les d'assassinats, també va publicar obres sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott.

dilluns, 6 de setembre de 2010

"Som el que llegim"

Comencem el curs 2010-2011 amb unes paraules de Susanna Rafart del seu llibre Un cor grec (Angle Editorial, 2006) i de la seva passió pel viatge i la literatura:


"Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava."