dimecres, 26 de gener de 2011

Per la melena rossa de la Christina R.

http://www.youtube.com/watch?v=KGl1l6EjqCg&feature=branded

Em van dir que va demanar com és cuinava una sípia mentre feia la recta Vic-Manlleu dins uns cotxe blau cel. Després, va travessar la porta que guardava la unitat familiar i va descobrir-hi un cau de rates i al costat l’avi que feia olor de llar de foc. Es veu que la seva tornada a casa havia estat un total mareig fruït del adorable autobús i la cara a depuradora de la senyora que tenia al costat. A tres quarts de vuit li van dir que encara no era hora de sopar, i va decidir omplir-se l’apèndix amb peles de pipa. El seu pare sempre li va dir que totes les porqueries anaven a parar en aquesta petita bosseta que tenim dins el cos, però com a mediocre geògrafa intestinal mai va saber ben bé on situar-la. Personalment, crec que quan la llengua va començar a notar les grutes que li feia la sal va arrencar a córrer, podria haver entrat a qualsevol església per demanar perdó a les seves pupil·les gustatives, però quan portés l’apèndix tan ple de merda i tota la teva profunditat es redueix explicar-la com una cosa aliena a tu, te’n adonés que tampoc són tan importants les disculpes, però, si els avisos que et donen de petit.

O això van dir.

Tot i que ben pensat, arribar a casa i escoltar aquesta dona mentre menges pipes és millor que escriure qualsevol cosa...

dilluns, 24 de gener de 2011


Et lleves cada dia a la mateixa hora. Esmorzes el mateix de sempre. Vas al mateix lloc, amb la mateixa gent. Fas les mateixes coses, acabes a la mateixa hora. Continues el dia, arribes a la mateixa casa que has viscut durant anys, seus al mateix sofà ronyós, escoltes la mateixa música, llegeixes llibres dels mateixos temes que fa 30 anys. Sopes el mateix que fa una setmana justa. Segueixes el mateix horari, vas a dormir a la mateixa hora. Si fas alguna cosa fóra de l'horari és sempre dins les mateixes coses de sempre, amb la mateixa gent, al mateix lloc, amb les mateixes ganes... Som esclaus del temps? Necessitem un xic d'innovació? Diuen que cada cop vivim en un món més nou, però si et pares a pensar fem el mateix, cada dia, sempre. Sempre és molt temps.
Som capaços d'aguantar per sempre igual?

Tenim tots una malaltia molt comú en el segle XIX anomenada stress-rutine

diumenge, 23 de gener de 2011

Un moment idíl·lic?

Quan arriba la primavera. La platja. Un dia de sol sense cap núvol al cel, nítid. Un vent suau que t’arriba a la cara i t’aparta els cabells fent-te sentir lliure. Els peus descalços sobre la sorra que comença a escalfar-se sota al sol. I encara més. Obres els braços i tanques els ulls. Escoltes el soroll de les onades al trencar-se a la vora; et perds en el seu ritme, en l’olor del mar, en el vent... i comences a somniar i a imaginar, imaginar, imagina...

dimecres, 19 de gener de 2011

" Va passar. La vaig veure. Era al mig de la plaça de Santa Ana plena de gom a gom. Just al mig. Ni mirant de trobar el centre se n'hauria sortit millor.
Ella espera algú; la seva mirada buscava i mirava cap a centenars de direccions. Els seus ulls recorries cossos, pells, passos... Estava neguitosa, esperant que arribés d'una vegada. Jo, des del setè pis, no podia deixar de mirar-la.
Hi havia alguna cosa en la seva espera, en la seva manera d'esperar, que em cridava l'atenció. No sóc d'enamorar-me, ja us ho he dit, mai no ho he fet.
Crec en l'amor i força en el sexe. Però aquella noia tenia una cosa estranya en la manera d'esperar, com posava les cames, com es bellugava, com buscava, que havia despertat un sentiment nou en mi. Potser estava sent una mica massa èpic.
Allà, descalç, a altes hores de lla matinada, em sentia com un ionqui amb aquella injecció estranya a un mil·límetres de perforar-me la pel. Era com l'efecte secundari d'aqeull medicament pervi a l'extasi. "
.
.
Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Albert Espinosa.
.
.
Recomano aquest llibre a tothom a qui li agradi llegir i de tan en tan trobar entre els llibres històries diferents i originals que et mantenen lligat a la lectura de la primera a l'última pàgina.

dilluns, 17 de gener de 2011


L'escriptor brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947) va escriure aquesta obra amb dues finalitats. Per una part, explicar els sentiments i les situacions que poden portar a una persona al suïcidi i, per altra banda, relatar com va ser el seu internament durant dos anys en un psiquiàtric però utilitzant el protagonista de la novel·la, Veronika.


Veronika decideix morir perquè la vida ja no li aporta res i creu que ja ho ha viscut tot. Per això, quan, després de mesos planejant la seva mort, aconsegueix quatre caixes de somnífers, no dubta en estirar-se al llit i empassar-se'ls.
Però el seu intent de suïcidi resulta fallit i es desperta a Villete, el "més famós i temut manicomi" d'Eslovènia. Ben aviat, però, veurà que el manicomi amaga molts secrets, com falsos dements que aprofiten l'anarquia que proporciona un centre de bojos per expressar les seves idees amb llibertat o un director amb uns mètodes de curació molt alternatius....


Aquest estiu em vaig llegir aquest llibre i avui endreçant l'he trobat, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Us el recomano, perquè a mi em va fer pensar molt i em va fer canviar la visió d'algunes coses sobre la vida.
Aquí us deixo, també, un fragment que personalment em va agradar molt:

"Si Déu existeix, la qual cosa jo sincerament no crec, sabrà que l'enteniment de l'home té un límit. Va ser ell qui va crear aquest caos, on regnen la misèria, l'injusticia, la soledat. La seva intenció deu haver set excel·lent, però els resultats son nefastos. Si Déu existeix, ell serà generós amb totes les criatures que desitgin allunyar-se més aviat d'aquesta Terra, i és possible que fins i tot arribi a demanar disculpes per haver-nos obligat a passar per aquí."

dimecres, 12 de gener de 2011

Totes les coses que no ens vam dir



Us vull recomanar aquest llibre, Totes les coses que no ens vam dir, de Marc Levy. A mi, m'ha encantat!

Uns dies abans de casar-se, la Julia rep una trucada del secretari particular del seu pare. Tal com s’havia imaginat, Anthony Walsh —un home de negocis brillant, però distant com a pare— no podrà assistir a la cerimònia.

Aquest cop, però, la Julia haurà d’admetre que l’excusa és perfecta: el seu pare és mort!

La Julia no pot evitar veure, darrere d’aquest acte, l’última picada d’ullet del seu pare, sempre amb un do particular per desaparèixer en el moment menys oportú i canviar el curs de la seva vida.

L’endemà de l’enterrament, la Julia descobreix que el seu pare li reserva una darrera sorpresa: sens dubte, el viatge més extraordinari de la seva vida… i potser, per a tots dos, l’única ocasió per explicar-se, per fi, tot allò que mai no s’havien dit.

'I si tinguessis una segona oportunitat?'

divendres, 7 de gener de 2011

Abans que em mori


M'agradaria recomanar el llibre Abans que em mori de Jenny Downham, ja que és el que més m'ha agredat i que és fàcil de seguir. Us deixo l'argument del llibre:


La Tessa té setze anys i li queden pocs mesos de vida. Viu en una lluita contínua de visites a l'hospital, proves interminables i medicines amb efectes secundaris devastadors, però res d'això no impedeix que prengui una decisió transcendental: fer realitat la llista de deu coses que vol fer sens falta abans de morir.

Malgrat els riscos, la Tessa està determinada a complir un per un els punts de la llista, desitjos d'una adolescent qualsevol: sentir el pes d'un noi damunt seu, infringir la llei, ser famosa... Però el dia a dia, les circumstàncies de la família i els amics i el procés mateix de la malaltia fan que les prioritats de la noia vagin canviant. La Tessa madura mentre el seu temps s'acaba.

Abans que em mori és una novel·la de construcció brillant, emocionant i trista, però alhora sorprenentment vitalista. Una lliçó de vida.

dimarts, 4 de gener de 2011

TEMPS ENTRE COSTURES


En temps previs a l'esclat de la Guerra Civil, Sira viu a Madrid allunyada de la política, tan sols es preocupa de canalitzar la seva jove vida i d'ajudar a la seva mare en el taller de costura on han treballat tota la vida. Però la seva rutina es veu alterada en conèixer a un aposto cavaller que la sedueix perquè es casi amb ell. L'home és un crápula que l'enganya perquè inverteixi uns diners que Sira ha rebut del seu pare, al que ha conegut sent ja major, en un negoci en el protectorat espanyol del Marroc.

La vida en la seva recentment estrenat matrimoni no serà un camí de roses, nostra protagonista d'un dia a un altre despertarà amb la seva vida canviada i haurà de fer gala d'una maduresa adquirida a força de cops per tirar endavant sense el seu marit, que s'ha esfumat amb els seus diners. Per sort, coneixerà a Candelaria, una matutera acostumada a sobreviure en un món de penúries, que la tornarà a introduir en la cort i confecció, obrint-li un camí d'aventures i d'intriga, entre el glamur de l'alta societat, per mitjà d'una tenda d'alta costura en la *Sira es veurà així submergida en l'espionatge entre britànics i alemanys en una zona del món que se li quedarà petita.

Aquesta novel·la de la María Dueñas me la van regalar pel tió i des de llavors no he pogut parar de llegir, us la recomano!!!!! MOLT BON ANY!!!

dilluns, 3 de gener de 2011

Al començar un nou any...

La gran majoria creu que la seva vida canviarà, que l’any que s’acaba de deixar enrere al sonar l’última campanada ja és història i que arriba un any sense els mateixos errors que tots els anteriors, un any on tots els desitjos es faran realitat. Però una nova etapa només comença quan un mateix tanca l’anterior. No pel sol fet de sé un dia determinat en una hora determinada tot canvia. La llum de l’endemà, l’aire, la brisa del mar, el cant dels ocells... Tot serà el mateix, l’únic que pot canviar ets tu.

Han passat 365 dies, 8.760 hores, 525.600 minuts i 31.526.000 segons, estàs a punt per canviar?