divendres, 20 de maig de 2011

"Ens van fer creure que el "gran amor", arriba una sola vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l'amor no "arriba", sinó que es genera sol, quan menys t'ho esperes. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, creixem millor, ens fem millors. Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d'una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l'altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l'esquena la responsabilitat de completar el que ens falta. Ens van fer creure en una fórmula anomenada: "Dos en un": dues persones pensant igual, actuant igual, i que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: Anul.lació. I que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable. Ens van fer creure que el casament és obligatori, sense importar que es desconeguin aspectes fonamentals perquè aquest funcioni. No ens van dir que les normes de la nostra societat són contràries a la natura. Ens van fer creure que els guapos i prims són més estimats. Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i que els que escapen d'ella estan condemnats a la marginació.
No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustren a les persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives. Ah, tampoc ens van dir que algú ens havia de dir tot això ... Perquè vivim en un món on ens amaguem per fer l'amor... encara que la violència, es practica a plena llum del dia"

John Lennon

dilluns, 16 de maig de 2011

Què és la vida quan ho veus tot negre? Què és l'amor quan no el pots sentir? Què és l'amistat quan no la pots compartir? Què són els somnis si no saps somniar? Què és el present quan desconeixes el futur? Què és tot quan tot és res?
Cada moment val or; bons o dolents, no tenen preu. Cada somriure viscut, cada paraula trobada, cada petó robat, cada batalla vençuda, cada batalla perduda... No sabem tot el que tenim fins que ho perdem tot.

dimecres, 4 de maig de 2011

Em miro i em torno a mirar

El fum no em surt pel cap, la mosca que m’ha pujat al nas es tan tímida que no ensenya ni una pota. Tot i que ahir, abans d’ahir i la setmana passada vaig assegurar haver caigut de quatre potes m’aguanto sense trontollar a peu coix. Em giro i tot és més que flors i violes, visc en eterna primavera. No em puc conformar en ser feliç i menjar caramels de cafè? Els anissos mai han existit.

Hi ha molta gent que bufa i no li surten bombolles, gent que cau i no es pot aixecar, gent que es voldria canviar de barri però ja és massa tard. Hi ha coses que no s’entenen.
Fins una altra Ana...

ERRORS

La nostra història, un curt conte de dies de pluja. Tot va començar quan vaig veure per primera vegada els teus ulls del color de l’estany. El blau i el verd s’hi barrejaven com la llet es mescla amb el cafè. Aquell dia queien gotes i el cel era ple de núvols.
El primer peto va estar envoltat d’humitat i fred. No es veien les estrelles ni la Lluna. Va ser una nit molt estranya, sens e màgia ni papallones a l’estómac.
El nostre conte ha estat un error. Ha d’acabar però tinc por de dir-t’ho.

La pluja i els núvols m’ho han dit tots aquests dies però no els hi feia cas. Va ser culpa meva, ho se, i ara et faré mal. Tinc una raó per fer-ho i és que necessito ser feliç.

dilluns, 2 de maig de 2011

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Per tu Ana.
 

diumenge, 1 de maig de 2011

Un moment i tot canvia, un moment i el món es gira, un moment i perds la partida, un moment i voldries tornar enrrere, un moment i sembla que el temps s'aturi, que res tingui sentit, que les paraules ja no s'entenen i res pot fer que les coses tornin a ser com abans. Llàgrimes i més llàgrimes, no pots evitar que caiguin, n'hi tan sols te n'adones. Un silenci s'apodera de tot, només el trenca el so del dolor. I no pots respirar, t'adones que és de veritat, que està passant, que no és un somni i no et podràs despertar. A vegades les coses passen sense que puguis evitar-les encara que no entenguis el perquè, encara que no sigui just, encara que sigui trist; passen i prou.

En un instant s'ha perdut una vida, una amiga. Ens ha deixat i sabem que sempre sentirem la seva absència, que no perdrem mai el seu record i que anem on anem sempre ens acompanyarà. Siguis on siguis t'estimem!


Va per ella...