dilluns, 17 de maig de 2010

Viure no és sobreviure

Quan creus que el món s’ha ensorrat i que no et farà més costat, quan et sents sol i perdut enmig del llarg camí, quan la vida no és vida, llavors apareix una escletxa d’esperança. Perquè és en aquests moments quan t’adones de la importància de les persones que t’estimen i estan al teu costat. I és que a la vida no es tracta de sobreviure, sinó que la vida s’ha de viure!

dijous, 13 de maig de 2010

Somriures falsos, paraules buides, "amistats" de paper... farta d'estar envoltada de mentides i pretensions. Vull escapar-me a un lloc real, sincer, on fer totes aquelles coses que vull fer sense cap obstacle. ¡I cridar i córrer i somiar i volar i riure sense parar! Ser lliure obrir les ales al cel i deixar que em portin... viure per allò en què crec i fer-ho realitat, no importen els altres, només he de contiuar endavant sense deixar-me ensorrar per allò que no val la pena. Perquè no em poden canviar, no sóc una marioneta, sóc així, no em poden destruir, no em deixaré esclafar, sempre m'aixecaré amb el cap ben alt. Perquè els meus ulls sempre seran el reflex del meu cor i el meu cor no deixarà mai de bategar per allò que m'importa, no deixaré que s'embruti de dolor, ni d'odi ni rencor. Perquè sempre hi haurà alguna cosa per què lluitar!

Tòquio blues

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.
Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

dimecres, 12 de maig de 2010

Les filles del fred, Camilla Läckberg


Després del boom d’Stig Larsson, la novel·la policíaca nòrdica ha entrar al nostre país amb molta força i s’estan publicant una quantitat important de novel·les d’autors suecs, noruecs o islandesos. Aquest és el cas de Camilla Läckberg, una jove escriptora sueca, de la qual ja s’han traduït tres llibres al català.
Les filles del fred arrenca amb la mort d’una nena de set anys que apareix ofegada al mar. De seguida, però, la policia s’adona que la van llançar al mar després de matar-la en una banyera. A partir d’aquí, en les gairebé cinc-centes pàgines de la història anem descobrint les vides dels diferents habitants del petit poble de Fjälbacka i la relació que poden tenir o no amb el crim. A més, anem seguint la investigació de la policia i una història que comença l’any 1923 però que també acabarà tenint repercussió en el present de la trama.
Tot plegat, doncs, una novel·la amb bones dosis d’intriga per passar l’estona i sentir una mica el fred de la llunyana Suècia a través d’una història tan terrible com la mort d’una nena.

dimarts, 11 de maig de 2010

Capaç de destruir una vida


La vaig conèixer en una festa amb tant sols setze anys, per algú que deia que era amic meu, però jo ni tant sols l’havia vist mai.

Aquella sensació em tornava boig, tot allò va arriba a un punt que ja no podia viure sense ella, la necessitava. Va ser per a mi com un amor, però un amor prohibit.

Quan els meus pares es van assabentar no ho acceptaven, em van expulsar de l’escola. I des de aquell dia em vaig tornar boig, la necessitava, no podia estar sense ella, no aguantava més. Vaig destrossar-ho tot dintre de casa i casi mato a la meva germana.

Maleeixo la nit en que vaig provar aquella droga, aquella maleïda droga anomenada cocaïna. Aquella nit, aquella hora, hora que em va donar de plaer i que encara ara hem perjudica. Per ella vaig perdre a la meva família i els meus amics.
Avui tinc quaranta dos anys, estic internat en un hospital. Em sento inútil i estic apunt de morir.

dilluns, 10 de maig de 2010

Música

El món no és sinó música feta realitat.

Arthur Schopenhauer
Raiden

dijous, 6 de maig de 2010



Quan vàrem arribar només sentia crits, xiscles. Se’m feia insuportable estar en aquell lloc. Però va arribar un punt que em vaig ficar tant en aquell llibre, que ni sentia la veu d’aquells nens pel parc. Ni tan sols sentia la veu del meu fill cridant, dient-me que mirés el castellet de sorra que havia fet a la petita sorrera, com baixava pel tobogan, com passava per l’estructura de fusta, com es gronxava, i tantes altres coses.

Després d’una bona estona de no sentir tots aquells xiscles, els vaig trobar a faltar, vaig aixecar la vista, vaig buscar el meu fill per tot el parc, però no el vaig veure enlloc. Em vaig aixecar de seguida i corrents el vaig buscar per tot el parc. Finalment el vaig veure estirat a terra, inconscient. En aquell moment em va caure el món a sobre. No vaig saber què fer. Sempre em penediré d’haver perdut el meu fill mentre llegia un llibre.
Us deixo una cançó molt creativa:

http://www.goear.com/listen/51c8d6d/bona-nit-albert-pla

dilluns, 3 de maig de 2010

MARINA


“La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha ocorregut. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Durant set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot, la policia es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu a qui alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.
Una setmana més tard, un policia vestit de paisà va reconèixer aquell noiet; la descripció encaixava. El sospitós vagava per l’estació de França com una ànima perduda en una catedral forjada de ferro i boira. L’agent se’m va acostar amb aire de novel·la negra. Em va preguntar si el meu nom era Òscar Drai i si era jo el noi que s’havia esfumat de l’internat on estudiava sense deixar ni rastre. Vaig assentir sense obrir la boca. Recordo el reflex de la volta de l’estació sobre els vidres de les seves ulleres."

Carlos Ruiz Zafón.