dijous, 13 de maig de 2010

Tòquio blues

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.
Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

2 comentaris:

Raiden ha dit...

Uooooo m'encanta aquest llibree!! :)

somnis de paper ha dit...

Hem va agrada molt aquest llibre!