"Des que la humanitat va llegir Anna Karenina, o qui sap si abans, ens hem acostumat a repetir que la gent feliç no té història, i ara veig que no és veritat. Si hi ha alguna història interessantper a ser narrada, és la de la gent feliç. Jo en vaig ser, amb la Mar, i aquells moments s'estan quiets però no morts, s'estan amb mi, silenciosos quan jo vull, parladors quan ho ho desitjo. Es presenten davant meu com retalls inservibles en aparençam, aplegats amb dolor, recollits amb alegria, resistint-me a creure que l'adolescent recuperada gràcies a la Mar, ja no pot tornar." El cant de la joventut, Montserrat Roig (1989)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 de novembre del 2011
20 anys sense Montserrat Roig
"Des que la humanitat va llegir Anna Karenina, o qui sap si abans, ens hem acostumat a repetir que la gent feliç no té història, i ara veig que no és veritat. Si hi ha alguna història interessantper a ser narrada, és la de la gent feliç. Jo en vaig ser, amb la Mar, i aquells moments s'estan quiets però no morts, s'estan amb mi, silenciosos quan jo vull, parladors quan ho ho desitjo. Es presenten davant meu com retalls inservibles en aparençam, aplegats amb dolor, recollits amb alegria, resistint-me a creure que l'adolescent recuperada gràcies a la Mar, ja no pot tornar." El cant de la joventut, Montserrat Roig (1989)
dimarts, 28 de setembre del 2010
Pasión india, Javier Moro
Pasión india és una novel·la de Javier Moro basada en la història real de la ballarina espanyola que, amb disset anys, es va convertir en la princesa de l’estat indi de Kapurthala després de casar-se amb el ric maharajà d’aquelles terres.
Javier Moro parteix de minucioses investigacions fetes a Europa i també a l’Índia sobre aquesta història real i interessantíssima. L’autor aconsegueix no solament explicar-nos com Anita Delgado viu al costat del maharajà i la seva família (incloses les quatre esposes anteriors), sinó explicar-nos la forma de vida de l’Índia sota la colonització anglesa. Riquesa, poder, castes, harems, caceres i viatges a Europa formen part de la vida d'uns prínceps que van deixar d’existir el dia que els anglesos van acceptar signar la independència.
Pasión india és, doncs, una història apassionant que t’enganxa des del començament i que és molt més que un conte de fades fet realitat, és la vida d’una dona que va voler encaixar en un país i en una cultura que no era la seva i que la rebutjava perquè era europea i de família pobra, però que va arribar a sentir l’Índia com a part d’ella mateixa.
Javier Moro parteix de minucioses investigacions fetes a Europa i també a l’Índia sobre aquesta història real i interessantíssima. L’autor aconsegueix no solament explicar-nos com Anita Delgado viu al costat del maharajà i la seva família (incloses les quatre esposes anteriors), sinó explicar-nos la forma de vida de l’Índia sota la colonització anglesa. Riquesa, poder, castes, harems, caceres i viatges a Europa formen part de la vida d'uns prínceps que van deixar d’existir el dia que els anglesos van acceptar signar la independència.
Pasión india és, doncs, una història apassionant que t’enganxa des del començament i que és molt més que un conte de fades fet realitat, és la vida d’una dona que va voler encaixar en un país i en una cultura que no era la seva i que la rebutjava perquè era europea i de família pobra, però que va arribar a sentir l’Índia com a part d’ella mateixa.
dilluns, 6 de setembre del 2010
"Som el que llegim"
Comencem el curs 2010-2011 amb unes paraules de Susanna Rafart del seu llibre Un cor grec (Angle Editorial, 2006) i de la seva passió pel viatge i la literatura:
"Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava."
dilluns, 5 de juliol del 2010
El símbol perdut, Dan Brown
No havia tornat a llegir cap altra novel·la de Dan Brown des d’El codi Da Vinci i ara em van deixar El símbol perdut.
El símbol perdut torna a presentar Robert Langdon, professor de simbologia de la Universitat de Harvard, com a protagonista d’una història en què els Antics Misteris maçònics poden ser revelats. El punt de partida de la història és el segrest d’un important maçó amic de Robert Langdon. A partir d’aquí tot és un llarg i complex joc de pistes per arribar a desxifrar la piràmide maçònica que amaga un dels més grans secrets de la humanitat. Tot això amanit amb persecucions, amb investigacions sobre ciències noètiques, amb la CIA pel mig i amb la ciutat de Washington com a teló de fons.
El Símbol perdut, doncs, és una novel·la amb tots els ingredients per convertir-se en best seller. L’he llegida en pocs dies perquè aconsegueix captar l’atenció i mantenir la intriga, tot plegat amb algun cop d’efecte de tant en tant que anima a continuar llegint. De tota manera, m’ha semblat ja una mica massa conegut aquest joc de pistes que no aporta gaire res de nou al que ja va representar El codi Da Vinci, ara, però, en lloc d’un gegant de l’Opus en tenim un que vol desvetllar els secrets més ben guardats dels maçons, però crec que Dan Brown comença a perdre originalitat si és que n’havia mostrat alguna vegada.
El símbol perdut torna a presentar Robert Langdon, professor de simbologia de la Universitat de Harvard, com a protagonista d’una història en què els Antics Misteris maçònics poden ser revelats. El punt de partida de la història és el segrest d’un important maçó amic de Robert Langdon. A partir d’aquí tot és un llarg i complex joc de pistes per arribar a desxifrar la piràmide maçònica que amaga un dels més grans secrets de la humanitat. Tot això amanit amb persecucions, amb investigacions sobre ciències noètiques, amb la CIA pel mig i amb la ciutat de Washington com a teló de fons.
El Símbol perdut, doncs, és una novel·la amb tots els ingredients per convertir-se en best seller. L’he llegida en pocs dies perquè aconsegueix captar l’atenció i mantenir la intriga, tot plegat amb algun cop d’efecte de tant en tant que anima a continuar llegint. De tota manera, m’ha semblat ja una mica massa conegut aquest joc de pistes que no aporta gaire res de nou al que ja va representar El codi Da Vinci, ara, però, en lloc d’un gegant de l’Opus en tenim un que vol desvetllar els secrets més ben guardats dels maçons, però crec que Dan Brown comença a perdre originalitat si és que n’havia mostrat alguna vegada.
De tota manera, és una bona lectura d'estiu.
dijous, 10 de juny del 2010
El somni de Farringdon Road, Antoni Vives
Havia llegit molt bones crítiques d’El somni de Farringdon Road, la primera novel·la de l’economista i polític Antoni Vives, i me la van regalar per Sant Jordi. Ahir a la nit la vaig acabar i puc dir que m’ha agradat molt.
La història comença l’any 1935 i s’allarga fins al fatídic 1938 i la dura batalla de l’Ebre que va veure morir tanta gent. La novel·la sap plantejar una bona història, barreja d’aventures, amor, política i recreació històrica i és prou versemblant perquè el lector es deixi endur per aquells dies convulsos que va viure el nostre país.
Barcelona, Saragossa i les terres de l’Ebre configuren un paisatge poblat de republicans, anarquistes, comunistes, feixistes i brigadistes internacionals, tots amb motius diversos per ser en una guerra que va canviar la història de Catalunya i dels seus habitants.
Una molt bona novel·la que recomano a tots aquells que tinguin ganes d’explorar una mica més una època i una gent que van lluitar per la llibertat del nostre poble.
La història comença l’any 1935 i s’allarga fins al fatídic 1938 i la dura batalla de l’Ebre que va veure morir tanta gent. La novel·la sap plantejar una bona història, barreja d’aventures, amor, política i recreació històrica i és prou versemblant perquè el lector es deixi endur per aquells dies convulsos que va viure el nostre país.
Barcelona, Saragossa i les terres de l’Ebre configuren un paisatge poblat de republicans, anarquistes, comunistes, feixistes i brigadistes internacionals, tots amb motius diversos per ser en una guerra que va canviar la història de Catalunya i dels seus habitants.
Una molt bona novel·la que recomano a tots aquells que tinguin ganes d’explorar una mica més una època i una gent que van lluitar per la llibertat del nostre poble.
dimecres, 12 de maig del 2010
Les filles del fred, Camilla Läckberg
Després del boom d’Stig Larsson, la novel·la policíaca nòrdica ha entrar al nostre país amb molta força i s’estan publicant una quantitat important de novel·les d’autors suecs, noruecs o islandesos. Aquest és el cas de Camilla Läckberg, una jove escriptora sueca, de la qual ja s’han traduït tres llibres al català.
Les filles del fred arrenca amb la mort d’una nena de set anys que apareix ofegada al mar. De seguida, però, la policia s’adona que la van llançar al mar després de matar-la en una banyera. A partir d’aquí, en les gairebé cinc-centes pàgines de la història anem descobrint les vides dels diferents habitants del petit poble de Fjälbacka i la relació que poden tenir o no amb el crim. A més, anem seguint la investigació de la policia i una història que comença l’any 1923 però que també acabarà tenint repercussió en el present de la trama.
Tot plegat, doncs, una novel·la amb bones dosis d’intriga per passar l’estona i sentir una mica el fred de la llunyana Suècia a través d’una història tan terrible com la mort d’una nena.
Les filles del fred arrenca amb la mort d’una nena de set anys que apareix ofegada al mar. De seguida, però, la policia s’adona que la van llançar al mar després de matar-la en una banyera. A partir d’aquí, en les gairebé cinc-centes pàgines de la història anem descobrint les vides dels diferents habitants del petit poble de Fjälbacka i la relació que poden tenir o no amb el crim. A més, anem seguint la investigació de la policia i una història que comença l’any 1923 però que també acabarà tenint repercussió en el present de la trama.
Tot plegat, doncs, una novel·la amb bones dosis d’intriga per passar l’estona i sentir una mica el fred de la llunyana Suècia a través d’una història tan terrible com la mort d’una nena.
dijous, 18 de març del 2010
Llibres que m'agraden
Maletes perdudes és la primera novel·la de Jordi Puntí. És un llibre amb un punt de partida molt interessant, que no decep en cap moment. Molt interessant, ben escrit i ben resolt el final. Penso que és una bona història que demostra que el manlleuenc té molt camí per davant en el món de la literatura.
La trama gira entorn d’en Gabriel, que va abandonar els seus quatre fills de mares diferents i que viuen en quatre ciutats diferents d’Europa, i que ara hauran de trobar-se per descobrir què se n’ha fet del seu progenitor a qui no han vist des que eren molt petits. Després de descobrir que no són fills únics, sinó que tenen germans amb qui comparteixen pare i nom (Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher), començaran a desenterrar records que els puguin portar fins al seu pare, un camioner que va voltar per tot Europa durant els anys seixanta i setanta.
L’any 1998 vaig llegir Pell d’armadillo, el primer llibre de Jordi Puntí i ja em va semblar molt interessant, ara recomano també aquestes Maletes perdudes, que amaguen secrets prou importants.
La trama gira entorn d’en Gabriel, que va abandonar els seus quatre fills de mares diferents i que viuen en quatre ciutats diferents d’Europa, i que ara hauran de trobar-se per descobrir què se n’ha fet del seu progenitor a qui no han vist des que eren molt petits. Després de descobrir que no són fills únics, sinó que tenen germans amb qui comparteixen pare i nom (Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher), començaran a desenterrar records que els puguin portar fins al seu pare, un camioner que va voltar per tot Europa durant els anys seixanta i setanta.
L’any 1998 vaig llegir Pell d’armadillo, el primer llibre de Jordi Puntí i ja em va semblar molt interessant, ara recomano també aquestes Maletes perdudes, que amaguen secrets prou importants.
divendres, 12 de març del 2010
Eloi.
Què hi fas, aquí?
És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que t’estic molt contenta. Ho has d’entendre, Eloi: si em moc, sentiré el dolor, i no se si estic preparada per això.
Tot es tan estrany, tan relatiu aquí.
Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments en canvi, els tinc aprop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu un vel de tendresa. I em que aquesta tendresa és la que em reté, no es curiós ? No vull fer mal a ningú ni encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.
Bé es possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.
Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor.
Taules eternes.
Fragment : Camps de maduixes.
Què hi fas, aquí?
És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que t’estic molt contenta. Ho has d’entendre, Eloi: si em moc, sentiré el dolor, i no se si estic preparada per això.
Tot es tan estrany, tan relatiu aquí.
Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments en canvi, els tinc aprop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu un vel de tendresa. I em que aquesta tendresa és la que em reté, no es curiós ? No vull fer mal a ningú ni encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.
Bé es possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.
Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor.
Taules eternes.
Fragment : Camps de maduixes.
dimecres, 3 de març del 2010
...amb diamants?
- Saps el què et passa? No tens valor, tens por, por d’afrontar-te a tu mateixa i dir està bé, la vida és una realitat, les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és la única manera d’aconseguir la verdadera felicitat. Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge i t’espanta la idea de que algú pugui posar-te en una gàbia. Bé noia, ja ets en una gàbia, tu mateixa l’has construït i romandràs en ella vagis on vagis, perquè no importa cap on fugis, sempre acabaràs topant-te amb tu mateixa.-
Fragment de "Breakfast at Tiffany's"
~*Your huckleberry friend...
dilluns, 1 de març del 2010
Recomano...
La dona de verd:
He acabat de llegir La dona de verd de Arnaldur Indridason. I m'ha captivat des del principi, i no vaig parar de llegir-lo fins que el vaig acabar. I els hi recomano a tots aquells i aquelles que els hi agradin les novel·les negres.
En una urbanització de les afores de Reykjavík estan construint un edifici. Casualment uns nens jugant troben una pedra, que resulta ser una costella humana. L'inspector de la policia, l'Erlendur i els seus ajudants l'Elinborg i en Sigurdur Oli, s'encarreguen de la investigació. De seguida veuen que els ossos pertanyen a un cadàver enterrat fa molts anys, més o menys en la època de la segona Guerra Mundial i que segurament va ser assassinat.
Als policies no els hi queda més remei que escarvar en el passat per intentar saber qui és la víctima i qui la va matar.
He acabat de llegir La dona de verd de Arnaldur Indridason. I m'ha captivat des del principi, i no vaig parar de llegir-lo fins que el vaig acabar. I els hi recomano a tots aquells i aquelles que els hi agradin les novel·les negres.
En una urbanització de les afores de Reykjavík estan construint un edifici. Casualment uns nens jugant troben una pedra, que resulta ser una costella humana. L'inspector de la policia, l'Erlendur i els seus ajudants l'Elinborg i en Sigurdur Oli, s'encarreguen de la investigació. De seguida veuen que els ossos pertanyen a un cadàver enterrat fa molts anys, més o menys en la època de la segona Guerra Mundial i que segurament va ser assassinat.
Als policies no els hi queda més remei que escarvar en el passat per intentar saber qui és la víctima i qui la va matar.
dilluns, 8 de febrer del 2010
les preocupacions d'un pare de família
Els uns diuen que la paraula Odradek és d’origen eslau i, basant-se en això, proven d’explicar-ne l’etimologia. D’altres, en canvi, opinen que és d’origen alemany, i que té només influència eslava. Però la incertesa de les dues interpretacions permet de concloure, segurament amb raó, que cap no l’encerta, tant més que cap no ajuda a trobar un sentit a aquesta paraula.
Naturalment, ningú, no s’ocuparia d’aquests estudis, si no fos que realment hi ha un ésser que es diu Odradek. A cop d’ull, sembla un rodet de fil pla en forma d’estrella, i de fet sembla també proveït de fil, de totes maneres deuen ser trossos de fil vells nuats entre si, però també embullats, de tota mena, i de tots colors. Però no és tan sols un rodet, sinó que del mig de l’estrella en surt una espiga transversal, que en porta una altra d’acoblada en angle recte. Gràcies a aquesta última espiga, d’un costat, i a un dels raig de l’estrella, de l’altre, el conjunt pot mantenir-se dret com situat damunt dues potes.
Un podria sentir-se temptat de creure que aquest objecte havia tingut en un altre temps una forma útil i que ara simplement s’havia trencat. Però no sembla aquest el cas; si més no, no se’n veu cap indici; enlloc no es veuen afegits o trencadures que ho corroborin; en conjunt sembla certament absurd, però a la seva manera és complet. D’altra banda no se’n pot dir res més de precís, perquè Odradek és extraordinàriament mòbil i no se’l pot atrapar.
S’està alternativament a les golfes, al buc de l’escala, als corredors i al vestíbul. De vegades no se’l veu durant mesos; segurament perquè ha canviat de casa; però després torna indefectiblement a la nostra. De vegades, quan surt per la porta i te’l trobes repenjat justament a baix, a la barana de l’escala, et venen ganes d’adreçar-li la paraula. No li fas, és clar, preguntes difícils, sinó que el tractes com un infant; la seva menudesa ja hi convida. -¿I doncs, com et dius?-, li preguntes, -odradek-, contesta ell. -i on vius?- -no tinc domicili fix-, diu ell rient; però és un riure que només pot produir qui no té pulmons. Sona com el remoreig de fulles mortes. I normalment aquí s’acaba la conversa. A més no sempre li arrenques aquestes respostes; sovint resta mut molt de temps, com la fusta de la qual sembla fet.
Debades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿és que pot morir? Tot allò que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek ¿hem de pensar, doncs, que un dia baixarà rodolant per les escales, arrossegant darrera seu trossos de fil, fins als peus dels meu fills i dels fills dels meus fills? És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.
Franz Kafka
Segur que molts de nosaltres tenim "Odradeks" al davant però encara no els hem vist mai.
Qui sap trobar l'Odradek a la fotografia de Jeff Wall del mateix nom?
Naturalment, ningú, no s’ocuparia d’aquests estudis, si no fos que realment hi ha un ésser que es diu Odradek. A cop d’ull, sembla un rodet de fil pla en forma d’estrella, i de fet sembla també proveït de fil, de totes maneres deuen ser trossos de fil vells nuats entre si, però també embullats, de tota mena, i de tots colors. Però no és tan sols un rodet, sinó que del mig de l’estrella en surt una espiga transversal, que en porta una altra d’acoblada en angle recte. Gràcies a aquesta última espiga, d’un costat, i a un dels raig de l’estrella, de l’altre, el conjunt pot mantenir-se dret com situat damunt dues potes.
Un podria sentir-se temptat de creure que aquest objecte havia tingut en un altre temps una forma útil i que ara simplement s’havia trencat. Però no sembla aquest el cas; si més no, no se’n veu cap indici; enlloc no es veuen afegits o trencadures que ho corroborin; en conjunt sembla certament absurd, però a la seva manera és complet. D’altra banda no se’n pot dir res més de precís, perquè Odradek és extraordinàriament mòbil i no se’l pot atrapar.
S’està alternativament a les golfes, al buc de l’escala, als corredors i al vestíbul. De vegades no se’l veu durant mesos; segurament perquè ha canviat de casa; però després torna indefectiblement a la nostra. De vegades, quan surt per la porta i te’l trobes repenjat justament a baix, a la barana de l’escala, et venen ganes d’adreçar-li la paraula. No li fas, és clar, preguntes difícils, sinó que el tractes com un infant; la seva menudesa ja hi convida. -¿I doncs, com et dius?-, li preguntes, -odradek-, contesta ell. -i on vius?- -no tinc domicili fix-, diu ell rient; però és un riure que només pot produir qui no té pulmons. Sona com el remoreig de fulles mortes. I normalment aquí s’acaba la conversa. A més no sempre li arrenques aquestes respostes; sovint resta mut molt de temps, com la fusta de la qual sembla fet.
Debades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿és que pot morir? Tot allò que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek ¿hem de pensar, doncs, que un dia baixarà rodolant per les escales, arrossegant darrera seu trossos de fil, fins als peus dels meu fills i dels fills dels meus fills? És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.
Franz Kafka
Segur que molts de nosaltres tenim "Odradeks" al davant però encara no els hem vist mai.
Qui sap trobar l'Odradek a la fotografia de Jeff Wall del mateix nom?
divendres, 22 de gener del 2010
Ales de Foc - Laura García Gallego.
Sinopsis:
La reina Marla, amb només disset anys, és la sobirana d'una nació esplendorosa. Ahriel, un àngel femení, és al seu costat des que va néixer, amb la missió de guiar-la i protegir-la, i de mantenir l'equilibri al regne dels humans. Però quan descobreix una conspiració per iniciar una guerra sagnant, Ahriel és traïda i tancada, amb les ales inutilitzades, a l'espantosa presó de Gòrlian, un món primitiu, salvatge i brutal, d'on ningú ha aconseguit escapar-se mai. Ahriel haurà d'aprendre no només a sobreviure a Gòrlian, sinó també a veure les coses des del punt de vista humà... arran de terra.
És un llibre d'aventures on també hi ha amor i tot i que fa molt que m'el vaig llegir, em va agradar molt. El Recomano. També hi ha la segona part: Ales Negres.
dimecres, 20 de gener del 2010
LOLITA de Vladimir Nabokov
Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.
Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.
Lo.Li.Ta.
Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.
Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.
Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines.
dimarts, 12 de gener del 2010
Llibres que m'agraden
Ossama és l’home que explica històries a la novel·la de Rabih Alameddine i les explica seguint la tradició dels hakawati, els contadors de contes libanesos, igual que ho feia el seu avi i el seu oncle Jihad.
M’havien recomanat aquest llibre i m’ha agradat, m’han enganxat aquest recull d’històries dins d’altres històries que et transporta a un Orient Mitjà màgic però també real. Rabih Alameddine construeix una novel·la partint d’una gran quantitat de contes que ha deixat la tradició oriental i aconsegueix enllaçar-les de la mateixa manera que ho feien els autors medievals, utilitzant les històries per explicar fets de la realitat que acabaven transformant-se també en fantasia.
A la novel·la seguim alguns moments de la vida d’Ossama, el narrador protagonista, al Beirut de finals dels setanta fins a l’actualitat, però també descobrim contes carregats de màgia,de sultans, de princeses i de dimonis que ens van atrapant.
Una bona novel·la per passar les llargues tardes d’hivern (i potser també les hores de sol de l’estiu ajagut a l’ombra).
M’havien recomanat aquest llibre i m’ha agradat, m’han enganxat aquest recull d’històries dins d’altres històries que et transporta a un Orient Mitjà màgic però també real. Rabih Alameddine construeix una novel·la partint d’una gran quantitat de contes que ha deixat la tradició oriental i aconsegueix enllaçar-les de la mateixa manera que ho feien els autors medievals, utilitzant les històries per explicar fets de la realitat que acabaven transformant-se també en fantasia.
A la novel·la seguim alguns moments de la vida d’Ossama, el narrador protagonista, al Beirut de finals dels setanta fins a l’actualitat, però també descobrim contes carregats de màgia,de sultans, de princeses i de dimonis que ens van atrapant.
Una bona novel·la per passar les llargues tardes d’hivern (i potser també les hores de sol de l’estiu ajagut a l’ombra).
dimecres, 23 de desembre del 2009
The host (La huesped): Stephenie Meyer
The host (L'hoste): Melanie Stryder es nega a desaparèixer. La terra ha estat envaïda per criatures que han pres el control de les ments dels humans en els quals s'allotgen, deixant els cossoa intactes, i la major part de la humanitat ha sucumbit. Wanderer, "l'anima" invasora que habita al cos de la Melanie, s'enfronta el repte de viiure dintre d'un humà: les emocions aclaparants, els records massa intensos, però hi ha una sola dificultat que wanderer no aconsegueix vèncer: l'anterior propietaria del seu cos lluita per retenir la possessió de la seva ment. Melanie inunda la ment de wanderer amb visions de l'home que estima, Jared, un humà que viu ocult, fins al punt que, incapaç de controlar els desitjos del seu cos, anhela a un home al que mai ha vist. Una sèrie de circumstàncies externes les converteixen en aliades molt al seu pesar i parteixen a la recerca de l'home que ambdues estimen.
Us recomanu aquest llibre que m'ha tingut enganxada des del principi, m'ha encantat i si no sabeu que lleguir, dons aqui ho teniu. Per mi Stephenie Meyer és una gran escriptora i d'ella també us recomano la saga de crepuscle.
Llibres que m'agraden
El caçador d'estels, Khaled Hosseini
Quan vaig acabar de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini vaig pensar que no trigaria gaire a llegir-me el seu primer gran èxit, El caçador d’estels i la veritat és que només ha faltat que un de vosaltres me'l recomanés perquè me l’anés a comprar i el devorés en molt pocs dies. He tornat a plorar tant com ho vaig fer amb Mil sols esplèndids, perquè la història commou i emociona fins al final.
Khaled Hosseini amb aquesta novel·la ens transporta a l’Afganistan dels anys setanta per narrar-nos la vida de dos amics, un fill d’un home ric i poderós, i l’altre, fill d’un criat. L’amistat els uneix fins als dotze anys. Després, la seva vida canviarà i anirà per camins molt diferents que d’alguna manera s’hauran d’acabar tornant a trobar al cap dels anys.
Llegint la novel·la descobrim una història d’amistat, de traïció, de penediment i de redempció de la culpa, però també coneixem la història d’un poble que encara avui està en guerra, continua rebent tropes americanes i patint atemptats dia sí dia també.
Khaled Hosseini amb aquesta novel·la ens transporta a l’Afganistan dels anys setanta per narrar-nos la vida de dos amics, un fill d’un home ric i poderós, i l’altre, fill d’un criat. L’amistat els uneix fins als dotze anys. Després, la seva vida canviarà i anirà per camins molt diferents que d’alguna manera s’hauran d’acabar tornant a trobar al cap dels anys.
Llegint la novel·la descobrim una història d’amistat, de traïció, de penediment i de redempció de la culpa, però també coneixem la història d’un poble que encara avui està en guerra, continua rebent tropes americanes i patint atemptats dia sí dia també.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Llibres que m'agraden
Olor de Colònia ha estat un dels llibres més venuts a Catalunya des de Sant Jordi, però no m’acabava de fer gràcia. No ho sé, em semblava que seria molt costumista, massa. De tota manera com que me l’havien recomanat, vaig decidir començar-lo. Haig de dir que m’ha sorprès en positiu. M’ha agradat, l’he llegit en pocs dies i m’ha enganxat fins al final.
La novel·la explica deu anys de la vida d’una colònia industrial, des dels anys cinquanta als seixanta del segle XX. Comença amb un incendi i un mort i continua amb la vida de tots aquells que formen part de la vida del poble. Coneixem la gent del poble, els seus secrets, la doble moral i el paternalisme dels amos i anem descobrint el perquè de l’incendi i del mort a través del punt de vista de molts i diversos personatges.
Un llibre del tot recomanable que comença així:
La novel·la explica deu anys de la vida d’una colònia industrial, des dels anys cinquanta als seixanta del segle XX. Comença amb un incendi i un mort i continua amb la vida de tots aquells que formen part de la vida del poble. Coneixem la gent del poble, els seus secrets, la doble moral i el paternalisme dels amos i anem descobrint el perquè de l’incendi i del mort a través del punt de vista de molts i diversos personatges.
Un llibre del tot recomanable que comença així:
“Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.”
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Memòries d'Idhun - La Resistència / Laura Gallego
El dia de la conjunció atral dels tres sols i les tres llunes, Ashran el nigromant utilitza el poder dels astres per permetre als sheks, les serps alades, perquè puguin conquerir el món d'Idhun. Amb aquest mateix poder mata tots els dracs i els unicorns menys un de cada raça, l'últim drac i l'últim unicorn.
L'argument es desenvolupa principalment a la Terra i a Limbhad, un món paral·lel que serveix de refugi a la resistència. Narra les aventures d'en Jack i la Victoria, dos adolescents terrícoles, per trobar l'unicorn Lunnaris i el drac Yandrak. Estan acompanyats de dos idhunians: en Shail, un mag, i l'Alsan, un guerrer hereu del tron de Vanissar, un regne humà d'Idhun. Ells són la resistència. En les seves aventures han de fugir d'un sicari de l'Ashran, el senyor de les serps que senyoreja el món d'Idhun. L'assassí és en Kirtash, del qual la Victòria s'enamora perdudament. La seva primera gran batalla es lliura dins seu. Ha de triar entre l'amor tendre que sent per en Jack o l'atracció irracional respecte a en Kirtash.
L'argument es desenvolupa principalment a la Terra i a Limbhad, un món paral·lel que serveix de refugi a la resistència. Narra les aventures d'en Jack i la Victoria, dos adolescents terrícoles, per trobar l'unicorn Lunnaris i el drac Yandrak. Estan acompanyats de dos idhunians: en Shail, un mag, i l'Alsan, un guerrer hereu del tron de Vanissar, un regne humà d'Idhun. Ells són la resistència. En les seves aventures han de fugir d'un sicari de l'Ashran, el senyor de les serps que senyoreja el món d'Idhun. L'assassí és en Kirtash, del qual la Victòria s'enamora perdudament. La seva primera gran batalla es lliura dins seu. Ha de triar entre l'amor tendre que sent per en Jack o l'atracció irracional respecte a en Kirtash.
És un llibre molt bonic, per aquells que els hi agrada l'amor i l'aventura, el recomano.
També hi ha la segona part (Tríada) i la tercera part (Panteó)
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Recomano un llibre:
"Posdata: t'estimo" - Cecilia Ahern
Per a tothom a qui li agradin les històries romàntiques, és un llibre molt bonic i conmovedor.
També hi ha la pelicula tot i que hi ha moltes coses diferents; però també és maca.
Explica la història de Holly i Gerry, dos enamorats d'aquells que fan una mica de ràbia, que ja es van fer nòvios a l'Institut i que un dia la felicitat els és arravatada, ni més ni menys, que per la mort d'ell a causa d'una malaltia. Heus aquí el Love Story. Amor i malaltia. I quan la Holly creu que ja no ho suportarà, apareix un paquet ple de cartes amb la postdata del títol. Són del Gerry, que des de la mort, l'ajudarà a tirar endavant.
dimecres, 30 de setembre del 2009
Llibre que recomano
A TRES METRES SOBRE EL CEL
Novel·la escrita per Federico Moccia. És una novel·la romàntica que reflexa l'amor adolescent. Una noia que es diu Babi, de classe bastant alta, centrada amb els estudis i bucant algun amor i un noi que es diu Step, mal eduacat, no estudia ni treballa i es passa el dia amb els seus amics corrent amb moto i participant en curses il·legals.
No tenen res en comú però l'amor els ajuntarà, ella no serà tan innocent i ell potser una mica més dolç, tot i que, qui juga amb foc es crema i no totes les parelles d'adolescents acaben bé.
Em va agradar molt, és una novel·la que et cativa, una gran història d'amor.
També hi ha la pel·lícula amb italià i subtitols castellans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
