dimecres, 20 de gener de 2010

LOLITA de Vladimir Nabokov

Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva.
Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents.
Lo.Li.Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.

Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, una certa nena inicial. En un principiat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.

Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, els serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines.



4 comentaris:

Txell ha dit...

Fantàstic, Taronger!! Una novel·la que recomano a tothom!! Nabokov és UN DELS GRANS!!!

Lluna de Plata ha dit...

Taronger ja he anat a buscar la pel·lícula, quan tingui un raconet mirare de llegirme el llibre :D

Txell ha dit...

Lluna de plata...ja saps que la majoria de pel·lícules acaben traint als llibres! Vés amb compte!

Lluna de Plata ha dit...

D'acord! Ho tindre amb compte!