dimarts, 26 d’octubre de 2010

La ultima cançó - Nicholas Sparks

Quan la seva mare l'obliga a passar les vacances amb el seu pare en un poble de Carolina del Nord, la Ronnie Miller, una adolescent de disset anys, no pot imaginar-se una tortura pitjor. Fa tres anys que els seus pares es van separar, però ella encara no ho ha superat.
El seu pare, un concertista i professor de piano, viu allunyat de tot en una caseta a prop de la platja, on la Ronnie i el seu germà aniran a passar les vacances. En aquest entorn idílic, la Ronnie descubrirà la importància des diferents tipus d'amor que poden haver-hi en la vida d'una persona: el que existesix entre pares i fills, l'amor per la música i el més important per ella, el primer amor per un noi.


També existeix la pel·licula, amb el guió det per el propi Nicholas Sparks i la que l'autor ens condueix a través de totes aquelles relacions que ens poden trencar el cor i també aquelles que aconseguiran curar-lo.


Us el recomano! A mi em va emocionar!

diumenge, 24 d’octubre de 2010

L'amic retrobat i L'ànima valenta



L'amic retrobat i L'ànima valenta són dos llibres de Fred Uhlman que es situen a l'època de la segona guerra mundial i la política de Hitler.

L'amic retrobat ens explica la relació de dos nois en l'Alemanya que veu l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Ells és coneixen a l'escola, ara bé, mentre un, Konradin, és d'una família aristocràtica de Suàbia, l'altre, Hans, és fill d'una família jueva. Els dos nois viuran al marge de l'enfrontament polític del país, però no així les famílies, sobretot la del primer, molt identificada amb el nazisme i l'antisemitisme. La situació esdevé cada cop més tensa fins que la família jueva decideix enviar el seu fill a estudiar als Estats Units i protegir-lo de la demencial escalada de tensió que es va viure a Alemanya a partir de 1933. La novel·la és un flash-back que explica Hans 30 anys després quan se'l retroba.

L'ànima valenta és la segona part que conté la confessió commovedora, les cartes que va escriure Konradin uns quants dies abans de ser executat per la participació en un complot per assassinar Hitler. Amb aquestes cartes dirigides a Hans , el seu millor i únic amic, Konradin intenta justificar els seus errors i així poder obtenir el seu perdó, el de l'amic finalment retrobat.

Recomano aquests dos llibres perquè és la història que van viure moltes persones durant la guerra mundial, es separaven d'amics i coneguts simplement pel fet de tenir diferents pensaments o pertànyer a diferents família. Crec que és important que tots tinguem una mica present el que va passar en aquella època i el que van arribar a patir moltissimes persones.

"No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava."

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Fragment de Rebel - Manuel L. Alonso

"Vaig observar-la, capficada en la conducció. Em preguntava què m'agradava tant d'ella. Però no era res que es pogués enumerar o enunciar, sinó alguna cosa com una reacció química o elèctrica del meu cos prop del seu, un perfum que no es pot ensumar, un neguit desconegut que em feia empassar la saliva. Em preguntava també si a ella li passava res de semblant."

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Un xic de clàssics...


- El fet de que a ella no li importi no serveix per justificar-lo a ell. Només manifesta que la senyoreta King té algunes deficiències... en el seny o en la sensibilitat.

- D'acord - va exclamar Elizabeth-, com vostè vulgui. Ell és interessat i ella, estúpida.

- No, Lizzy, no vull dir això. Ja saps com lamentaria pensar malament d'un jove que ha viscut tant de temps a Derbyshire.

- Quina tonteria! Doncs jo tinc molt mala opinió d'alguns joves que resideixen a Derbyshire; i els seus amics de Hertfordshire no són gaire millors. N'estic farta d'ells. Per sort, demà arribaré a un lloc on trobaré a un home que no té res agradable, i que li falta educació i intel·ligència. Els homes necis són, al capdavall, els únics que val la pena conèixer.

- Vés amb compte, Lizzy; les teves paraules reflecteixen ressentiment.


Fragment del clàssic de la literatura anglesa Orgull i prejudici, de Jane Auster.


Si us agraden les històries d'amor sense caure en relats encaramelats i sense argument i la novel·la realista, us recomano aquest llibre. Caràcters oposats, una família de cinc germanes completament diferents, matrimonis per conveniència, riquesa i amor, sense oblidar evidentment l'orgull i els prejudicis, són alguns dels trets que caracterítzen l'obra i que han fet d'ella una de les més venudes de tota la història.





I, si algú prefereix la pel·lícula, aquí té el trailer :)



A vegades la única persona que no pots suportar és aquella sense la qual no pots viure...

divendres, 15 d’octubre de 2010

Aparato de Golgi

dijous, 14 d’octubre de 2010

FRAGMENT DE: MIRALL TRENCAT- MERÇE RODOREDA

" I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells

dimarts, 12 d’octubre de 2010

"Aquesta ets tu. Amb els ulls tancats, sota la pluja. Mai vas pensar que estaries aquí, mai t’has vist, com dir-ho… com… com aquelles persones que disfruten mirant a la lluna, que es passen hores mirant les onades o les postes de sol, o com el vent acaricia els arbres; suposo que saps de quines persones parlo, o potser no. Però resulta que t’agrada està així, morin-te de fred, notant com l’aigua traspassa la jaqueta, t’arriba a la pell. I l’olor. I el tacte de la terra que s’estova. I el so de l’aigua xocant contra les fulles. Totes les coses de que parlen llibres que no has llegit. Aquesta ets tu, qui ho havia de dir.”
Fragment de la pel·lícula: La meva vida sense mi, Isabel Coixet.

I es que en aquesta vida no has d’esperar que passi la tempesta, sinó aprendre a ballar sota la pluja.


diumenge, 10 d’octubre de 2010

- Jo he vist elefants que no feien cara de dir-se tardor! -

Un home amb el cabell llarg i bosses sota els ulls porta un abric marró amb la butxaca esquerra estripada i la dreta plena d’elefants. Les seves sabates són gastades i la part del taló totalment llisa: arrossega els peus. I mentre que els dits de la mà són grocs i freds, la resta del cos s’amaga entre els plecs d’un pell blanca, rugosa i gastada que sovint recorda la placidesa que rau en l’anatomia dels morts. La seva esquena, però, és la corba perfecte que traça la vida al llarg del temps i els seus braços són encara els d’un home fort, o si més no són la marca que et recorden que no sempre ha estat com ara.
Viatja molt i tots els estius és a l’Àfrica. Puja sobre animals, olora la sorra i reconeix cada vent que li ve a robar l’alè. No és un mal home, però sap que sempre te el deure de tornar i davant d’això no hi ha més inquietud i nostàlgia que el destrossin més.
Octubre no va escollir aquesta estació. Demano, doncs, que se li concedeixin vacances africanes tot l’any. La tristesa d’un mes pot ser la placenta que alimenta més tristeses.

Moments...

Moments d'alegria, moments de tristesa, moments d'ira, moments de bogeria, moments de responsabilitat, moments de dubte, moments d'emoció, moments d'incògnites, moments de la vida.
La vida està plena de diferents tipus de moments. Els uns millors, i d'altres no tant. Però es tracta d'aprofitar-los al màxim i apendre'n sempre. Viu tots els tipus de moments que et sigui possible al voltant de les persones que t'estimen i valen la pena. Dubta, però decideix-te! Viu moments!

dissabte, 9 d’octubre de 2010


Fragment de: El perquè de tot plegat

-Potser és que no m'estimes.
-T'estimo
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento . Ho noto.
-Com pots estar segur de que el que notes és que m'estimes i no una altra cosa?
-T'estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T'estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T'estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida. T'estimo. Estimo cada plec del teus cos. Sóc feliç només miran-te als ulls.
-Ho dius de debò... de debò m'estimes?
-Sí. T'estimo com mai ningú ha estat capaç d'estimar.
T'estimaria encara que no em volguesis veure. T'estimaria en silcenci, d'amagat. M'esperaria a que sortisis d'on estiguesis només per veuret de lluny. Com pots dubtar que t'estimo?
-Com vols que no dubti? Quina prova tinc real, que m'estimes? Dius que m'estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t'estimo molt, a tu. Però, com puc tenir la certesa que tu m'estimes?
-Mirant-me als ulls . No ets capaç de llegir-hi que t'estimo de veritat? Mira'm als ulls. Creus que podrien enganyar-te? T'estimo. M'escoltes bé? T'es-ti-mo
-oh t'estimo, t'estimo es molt fàcil dir t'estimo.
-Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t'ho? Què et demostraria que t'estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Tu mateix t'ho creus, que m'estimes i per això m'ho dius.. per que molt en el fons del fons no m'estimes de debò.
-Crec que quan em dius que m'estimes és perquè ho creus. Però, i si t'equivoques? I si el que sents per mi no es amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps que es amor de debò?
-M' atabales.
-Perdona.
-Només sé que.. t'estimo i tu em destaroces amb preguntes. M'atipes.
-Potser es que no m'estimes...

El temps

El temps és només temps si creus que no és més que això. Però quan vius convençut que aquest temps no és temps passat, sinó temps que has dedicat a allò que desitges, a allò que estimes de veritat, a allò que més aprecies en el món, el temps es converteix en el que has fet en aquest temps, i tot allò que desitges, estimes i aprecies s’acaba convertint en la teva vida.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Tanco els ulls. Somric. Penso en tu, et puc sentir al meu davant. T'acostes. Un dolç petó. Lent. Suau. Càlid. De sobte apareix el mar rere nostre. Les onades es trenquen acariciant-nos els peus. El sol surt per l'horitzó i reflecteix tots els seus color. M'apartes els cabells de la cara i em mires amb els teus ulls sincers, plens d'amor. El mar i el cel es tenyeixen dels colors del sol. Petons i més petons. La llum del dia ho il·lumina poc a poc, espiant-nos. Paraules sinceres surten de les nostres boques, que continuen buscant-se...