dilluns, 21 de maig de 2012

Mentre...

Mentre visquis mirant els núvols passar. I segueixis somrient al veure'ls. Mentre visquis i als teus ulls s'hi pugui llegir alguna cosa, sigui història trista o feliç. Mentre segueixis patint i sabent el què és plorar. Mentre hi hagi alguna cosa que t'importi. Mentre et mosseguis la llengua perquè no pots més. I la teva cara sigui un poema, lleig o bonic. 
Mentre sàpigues què és tenir papallones a l'estómac i el mal que fa no ser capaç de treure-les d'allà. Mentre recordis, almenys, quin gust tenen uns llavis i et faci mal no poder acostar-te als que més t'agraden. Mentre ploris al llit i somïs coses que et facin plorar d'alegria o tristesa. Mentre sàpigues què és tenir el coixí moll quan et lleves. O sense haver dormit encara. Mentre perdis la gana perquè les papallones ho devoren tot. Mentre, encara que sigui de tant en tant, segueixis necessitant tenir algú allà. Mentre a vegades necessitis recolzar-te al pit d'algú i segueixis passant caps de setmana tremolant per algun motiu. 
Mentre caiguis i pensis que no t'aixecaràs. Mentre caiguis i sàpigues que t'aixecaràs. Mentre t'espanti passar la resta de la teva vida sol o no tenir la millor companyia. Mentre segueixis tenint les pors que altres van tenir abans. Mentre maduris a passes de gegant i/o de nan. Mentre tancar la porta segueixi suposant deixar alguna cosa enrere que encara no has tancat. Mentre creguis ser, finalment, autosuficient i poder donar consells als altres sobre la teva pròpia vida. Mentre segueixis veient-te reflectit en guions de pel·lícula.
 Mentre tinguis somnis i anyorances i segueixis demanant desitjos als pastissos d'aniversari encara que no creguis en aquestes coses. Mentre escoltis cançons que et facin plorar perquè et recorden que abans no erets perfecte. Mentre segueixis creient que vas caure per culpa d'algú més que tu. Per culpa teva. Mentre siguis incapaç de reconèixer que tu també tens por. I segueixis obsesionant-te en no formar part de ningú. Mentre tinguis apresa la lliçó o no vulguis arriscar-te a fer un pas fora del pentagrama. 
Mentre se't faci de nit pensant què fer amb la teva vida i t'oblidis d'encendre el llum. Mentre facis el què vas dir que no faries i el què vas aconsellar no fer. Mentre et converteixis amb allò que un dia vas odiar, i tornis a ser com no t'agradava ser. Mentre facis els mateixos errors, mentre tinguis por de tornar-ho a fer. Mentre suis quan fa fred i no siguis capaç de dissimular que estàs fet pols. Mentre tinguis aquesta necessitat absurda d'arreglar coses que no s'arreglaran, i de treure el tema que saps que no portarà res més que problemes. Mentre t'espantin les ombres dels ocells i segueixis tenint por a les agulles. Mentre et facis il·lusions quan saps que no hauries de fer-ho.
Mentre segueixis ballant al mateix compàs. Mentre siguis conscient del que et fa mal i siguis incapaç de deixar-ho com una droga. Mentre segueixis enganxat a viure una vida que no és la teva i segueixis construint Torres de Babel. Mentre no prenguis la decisió adequada, que coneixes des de fa temps, i et faci por fer tot el que et proposes. Mentre visquis esperant que el món actui per tu i creient en estupideses com "futur" o "destí". Mentre actuis sense saber molt bé el perquè. Mentre segueixis veient el món com passa, esperant la teva porta, la que encaixa a la teva clau. Mentre visquis tenint somnis que no aconsegueixes mai. Mentre visquis esperant que demà el cel sigui de colors. Mentre visquis... deixa de creure't un déu.

divendres, 18 de maig de 2012


Com dos amics que ja es coneixen i pels ulls s’ho diuen tot. No cal obrir la boca, només començar per algun punt de la pena i estirar a pleret com la llana de la madeixa i deixar que corri, que corri... fins que no veus el color perquè els ulls se t’han negat i tu no plores per fora sinó que la llana s’ha fet un tel d’aigua que rellisca galtes avall i, quan anava a sortir un sanglot, has sentit que no estaves sol i llavors s’ha fet el nus a la gola i s’ha instal·lat aquell dolor tan fort, fins que empassant a poc a poc s’ha trencat el nus de llana i ha quedat la madeixa per una banda i un tros de pena que amb nus i tot ha baixat directe cap a la panxa. 

Maria Barbal