dimecres, 30 de setembre de 2009

Llibre que recomano


A TRES METRES SOBRE EL CEL


Novel·la escrita per Federico Moccia. És una novel·la romàntica que reflexa l'amor adolescent. Una noia que es diu Babi, de classe bastant alta, centrada amb els estudis i bucant algun amor i un noi que es diu Step, mal eduacat, no estudia ni treballa i es passa el dia amb els seus amics corrent amb moto i participant en curses il·legals.

No tenen res en comú però l'amor els ajuntarà, ella no serà tan innocent i ell potser una mica més dolç, tot i que, qui juga amb foc es crema i no totes les parelles d'adolescents acaben bé.


Em va agradar molt, és una novel·la que et cativa, una gran història d'amor.

També hi ha la pel·lícula amb italià i subtitols castellans.

dijous, 24 de setembre de 2009

Ironia

Em fixo en els mitjons blancs
que sobresurten
de les sabates dels homes.

Són els mateixos
que em sobresortien a mi
quan tenia quatre anys
i em gronxava al parc
-amb el meu pare-.

diumenge, 20 de setembre de 2009

L'església del mar

Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Riebera, l'humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d'uns i l'esforç d'uns altres, el temple marià més gran que hom a conegut: Santa maria del Mar.
Una construcció que és paral·lela a l'atzarosa història d'arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d'un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treball com a palafarner, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l'empar de l'elsgésia de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa. Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l'enveja d'altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjetura que posa la seva vida en mans de la Inquisició.
Idelfonso Falcones

dissabte, 19 de setembre de 2009

som aigua bRuta


Un soldat cosia botons sobre la seva armilla, abaixava el cap i plorava en silenci. Des de lluny uns nens s’intercanviaven el ulls i jugaven a ser pilots d’avions. Volaven les faldilles de les dones, i el lila dels seus blaus tacava les camises blanques que estenien sobre la resignació. Homes plens de barba abrasaven el vidre d’un got, i arrossegaven una pudor que feia enfonsar el nas. Algú amb bata blanca omplia un informe i observava aquests estranys pacients. Una, dues, tres fins a mil celes.

Davant d’això el poeta se li tornava el cor d’oli, i no acabava d’acceptar el fet de veure aquella societat plena d’aigua tant bruta.

dijous, 17 de setembre de 2009

Màgia i vida

No es pot entendre la cruesa del dolor fins que sentim dins nostre com la vida s'apaga, com les ilusions s'esvaeixen i com els somnis són sorra entre les mans..i de la mateixa manera, no podem entendre la joia de l'amor fins que no estimem plenament sense condicions, sense lleis que regeixin com fer-ho, sense obstacles per a què tot el nostre foc pugui escalfar una sola vida.Estic segur que hi ha poques tristeses més fortes que no poder estimar, no poder sentir la màgia de la vida dins nostre, i quan això passa, no queda vida.Només sé que un cor necessita amor, que una vida necessita esperança i que els qui no ho tenen necessiten màgia..la màgia de viure, el sentit de la nostre existència, la llum que il·lumina el nostre camí, alguna cosa que faci que valgui la pena llevar-nos cada dia, més enllà del trist compromís amb la rutina, més enllà d'un cos autòmat que es limita a obeïr, cumplir i seguir.Aquest cos autòmat és, d'una manera inconscient, la infelicitat personificada, la insatisfacció de no saber reconèixer un desig que germina, una ilusió que ens crida i unes ganes de trobar-la..

Ja és prou trista la vida, com per no posar-hi màgia, com per deixar-la en blanc i negre.Ja és prou trist veure injustícies, com per quedar-nos de braços plegats..per això admiro als qui senten un compromís amb la seva història, amb els altres, els qui intenten que com a mínim avui puguis somriure, que tot aquest dolor es torni vida..i això, molt pocs ho saben fer.Podem deixar passar les coses, i no fer res, o podem millorar dia a dia, evitar que tot es torni negre, i se'ns dubte en moments així, difícils, és quan la nostra màgia ens necessita, perquè la nostra il·lusió tímidament ens crida.


Escrit per : Hamlet

dimarts, 15 de setembre de 2009

Llibres que m'agraden


Comencem el curs 2009-2010 i comencem amb la recomanació d'un llibre:

Mil sols esplèndids és una novel·la de Khaled Hosseini publicada després del seu gran èxit mundial El caçador d’estels. Mil sols esplèndids explica la vida de dues dones a l’Afganistan. Comença als anys cinquanta i acaba l’any 2003, cosa que fa que aquestes dues dones visquin els diferents esdeveniments històrics que ha patit el seu país en un final de segle XX i principis del XXI realment complicat. La Mariam i la Laila viuen la invasió soviètica, la guerra posterior, l’entrada dels talibans i finalment la invasió americana sempre des de la seva quotidianitat que, com a dones, no és gens fàcil.

Us haig de confessar que la història m’ha fet plorar molt. És una història dura perquè les dones no poden decidir el seu futur, han de sotmetre’s a la voluntat del marit i a les injústícies derivades d’uns règims polítics que menyspreen el seu paper a la societat. L’entrada dels talibans va acabar de trencar totes les esperances de les dones que, a Kabul, havien començat a ocupar llocs als hospitals, a les escoles i a l’administració. La Mariam i la Laila són també víctimes de tot plegat. Enmig de tot això una història d’amor que fa vessar llàgrimes pel que té de sincer i de dramàtic.

Un bon llibre que et transporta a un país del qual hem sentit a parlar molt a les notícies, però del que en sabem ben poca cosa.