dissabte, 19 de setembre de 2009

som aigua bRuta


Un soldat cosia botons sobre la seva armilla, abaixava el cap i plorava en silenci. Des de lluny uns nens s’intercanviaven el ulls i jugaven a ser pilots d’avions. Volaven les faldilles de les dones, i el lila dels seus blaus tacava les camises blanques que estenien sobre la resignació. Homes plens de barba abrasaven el vidre d’un got, i arrossegaven una pudor que feia enfonsar el nas. Algú amb bata blanca omplia un informe i observava aquests estranys pacients. Una, dues, tres fins a mil celes.

Davant d’això el poeta se li tornava el cor d’oli, i no acabava d’acceptar el fet de veure aquella societat plena d’aigua tant bruta.

1 comentari:

Txell ha dit...

Benvinguda altra vegada, Taronger! Quina Il·lusió veure el teu text! Molt bonic aquest "Som aigua bruta", espero que el poeta no tingui sempre el cor d'oli!