20 anys sense Montserrat Roig

"Des que la humanitat va llegir Anna Karenina, o qui sap si abans, ens hem acostumat a repetir que la gent feliç no té història, i ara veig que no és veritat. Si hi ha alguna història interessantper a ser narrada, és la de la gent feliç. Jo en vaig ser, amb la Mar, i aquells moments s'estan quiets però no morts, s'estan amb mi, silenciosos quan jo vull, parladors quan ho ho desitjo. Es presenten davant meu com retalls inservibles en aparençam, aplegats amb dolor, recollits amb alegria, resistint-me a creure que l'adolescent recuperada gràcies a la Mar, ja no pot tornar." El cant de la joventut, Montserrat Roig (1989)

Per què escric. Per què escriu, un escriptor

Donem la benvinguda al curs 2011-2012 amb les paraules de Jaume Cabré parlant de per què escriu. Val la pena que les llegiu:

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi, la qual cosa no està renyida amb el fet que un cop he acabat una novel·la i l'he donada definitivament per enllestida, i ja en parlarem, d'això de donar per acabat un text, no la torno a llegir mai més. En tinc prou amb tenir-la tota al cap, per més que amb el pas dels anys se me'n vagin desdibuixant els perfils i de vegades, molt més que els perfils. Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. "

El sentit de la ficció, Jaume Cabré

Un xic de clàssics...

- El fet de que a ella no li importi no serveix per justificar-lo a ell. Només manifesta que la senyoreta King té algunes deficiències... en el seny o en la sensibilitat.

- D'acord - va exclamar Elizabeth-, com vostè vulgui. Ell és interessat i ella, estúpida.

- No, Lizzy, no vull dir això. Ja saps com lamentaria pensar malament d'un jove que ha viscut tant de temps a Derbyshire.

- Quina tonteria! Doncs jo tinc molt mala opinió d'alguns joves que resideixen a Derbyshire; i els seus amics de Hertfordshire no són gaire millors. N'estic farta d'ells. Per sort, demà arribaré a un lloc on trobaré a un home que no té res agradable, i que li falta educació i intel·ligència. Els homes necis són, al capdavall, els únics que val la pena conèixer.

- Vés amb compte, Lizzy; les teves paraules reflecteixen ressentiment.

Fragment del clàssic de la literatura anglesa Orgull i prejudici, de Jane Auster.

Si us agraden les històries d'amor sense caure en relats encaramelats i sense argument i la novel·la realista, us recomano aquest llibre. Caràcters oposats, una família de cinc germanes completament diferents, matrimonis per conveniència, riquesa i amor, sense oblidar evidentment l'orgull i els prejudicis, són alguns dels trets que caracterítzen l'obra i que han fet d'ella una de les més venudes de tota la història.

http://www.youtube.com/watch?v=nNGWH-bAEuM

I, si algú prefereix la pel·lícula, aquí té el trailer :)

http://www.youtube.com/watch?v=LF5qAVYdqx4

A vegades la única persona que no pots suportar és aquella sense la qual no pots viure...

"Som el que llegim"

Comencem el curs 2010-2011 amb unes paraules de Susanna Rafart del seu llibre Un cor grec (Angle Editorial, 2006) i de la seva passió pel viatge i la literatura:

"Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava."

Eloi.
Què hi fas, aquí?
És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que t’estic molt contenta. Ho has d’entendre, Eloi: si em moc, sentiré el dolor, i no se si estic preparada per això.
Tot es tan estrany, tan relatiu aquí.
Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments en canvi, els tinc aprop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu un vel de tendresa. I em que aquesta tendresa és la que em reté, no es curiós ? No vull fer mal a ningú ni encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.
Bé es possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.
Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor.
Taules eternes.



Fragment : Camps de maduixes.

...amb diamants?

- Saps el què et passa? No tens valor, tens por, por d’afrontar-te a tu mateixa i dir està bé, la vida és una realitat, les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és la única manera d’aconseguir la verdadera felicitat. Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge i t’espanta la idea de que algú pugui posar-te en una gàbia. Bé noia, ja ets en una gàbia, tu mateixa l’has construït i romandràs en ella vagis on vagis, perquè no importa cap on fugis, sempre acabaràs topant-te amb tu mateixa.-

Fragment de "Breakfast at Tiffany's"

~*Your huckleberry friend...

les preocupacions d'un pare de família

Els uns diuen que la paraula Odradek és d’origen eslau i, basant-se en això, proven d’explicar-ne l’etimologia. D’altres, en canvi, opinen que és d’origen alemany, i que té només influència eslava. Però la incertesa de les dues interpretacions permet de concloure, segurament amb raó, que cap no l’encerta, tant més que cap no ajuda a trobar un sentit a aquesta paraula.

Naturalment, ningú, no s’ocuparia d’aquests estudis, si no fos que realment hi ha un ésser que es diu Odradek. A cop d’ull, sembla un rodet de fil pla en forma d’estrella, i de fet sembla també proveït de fil, de totes maneres deuen ser trossos de fil vells nuats entre si, però també embullats, de tota mena, i de tots colors. Però no és tan sols un rodet, sinó que del mig de l’estrella en surt una espiga transversal, que en porta una altra d’acoblada en angle recte. Gràcies a aquesta última espiga, d’un costat, i a un dels raig de l’estrella, de l’altre, el conjunt pot mantenir-se dret com situat damunt dues potes.

Un podria sentir-se temptat de creure que aquest objecte havia tingut en un altre temps una forma útil i que ara simplement s’havia trencat. Però no sembla aquest el cas; si més no, no se’n veu cap indici; enlloc no es veuen afegits o trencadures que ho corroborin; en conjunt sembla certament absurd, però a la seva manera és complet. D’altra banda no se’n pot dir res més de precís, perquè Odradek és extraordinàriament mòbil i no se’l pot atrapar.

S’està alternativament a les golfes, al buc de l’escala, als corredors i al vestíbul. De vegades no se’l veu durant mesos; segurament perquè ha canviat de casa; però després torna indefectiblement a la nostra. De vegades, quan surt per la porta i te’l trobes repenjat justament a baix, a la barana de l’escala, et venen ganes d’adreçar-li la paraula. No li fas, és clar, preguntes difícils, sinó que el tractes com un infant; la seva menudesa ja hi convida. -¿I doncs, com et dius?-, li preguntes, -odradek-, contesta ell. -i on vius?- -no tinc domicili fix-, diu ell rient; però és un riure que només pot produir qui no té pulmons. Sona com el remoreig de fulles mortes. I normalment aquí s’acaba la conversa. A més no sempre li arrenques aquestes respostes; sovint resta mut molt de temps, com la fusta de la qual sembla fet.

Debades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿és que pot morir? Tot allò que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek ¿hem de pensar, doncs, que un dia baixarà rodolant per les escales, arrossegant darrera seu trossos de fil, fins als peus dels meu fills i dels fills dels meus fills? És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.

Franz Kafka


Segur que molts de nosaltres tenim "Odradeks" al davant però encara no els hem vist mai.
Qui sap trobar l'Odradek a la fotografia de Jeff Wall del mateix nom?

2 petits fragments de grans llibres

Lluna alta en el cel, pàlida, llunyana. LLuna igual per a tothom. Lluna per a rics, pobres, tristos. Lluna per a persones felices.

Tenir en les sabates les ganes de moure's. Tenir en els ulls les ganes de mirar. I, en canvi, romandre...presoners d'un món que només ens deixa somiar, només somiar...

Tardor

Avui ha fet un dia de tardor magnífic: aire sec, sol clar. Em passejo, com cada dia, pels camps. Els colors s'han endolcit, la llum sembla destil·lada. M'acosto, com cada dia, als vells xiprers del minúscul cementiri rural.

El cel blau, rentat, s'ha presentat en la companyia d'uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s'han produït durant el matí, dins d'una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l'euga planturosa i mansa. Els ocells - les cuetes, els estornells - han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l'home i de l'animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s'han dibuixat, en l'aire,amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d'una vinya he vist com es movien enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d'oli clar sobre un pla d'inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M'aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...

Fragment de "Les hores" de Josep Pla.

Es pot escriure millor ? Fa temps que busco algun autor que sigui capaç de fer unes descripcions com aquestes. Encara no l'he trobat !

Fragment del llibre Postdata: t'estimo - Cecelia Ahern

- M'agrada aquesta jaqueta.

- Et queda bé. La vaig guanyar en una aposta.

- ¿Què apostaves?

- Bé, ja m'havia pres unes quantes copes, i un amic va apostar amb mi que no aconseguiria que certa noia em besés sense provocar-la.

- Quina noia?

- La seva noia.

- Com ho vas fer?

- No hi ha cap secret, només has de dir la veritat a una dona, és com enviar un senyal i ella la rep.

- I què li vas dir?

- Que besar-la seria per a mi com la fi del món.

El clan de la lloba

La lluna petjarà la terra en el seu honor
i protegirà el seu estatge
mostrant amb els seus pàl·lids rajos
l'aura inequívoca de la seva elegida.

Un bocí de lluna
negre i fred
abrigarà les seves nits
i esbandirà la seva pena.

La fulla esmolada de la pedra de lluna
talla el mal
a la carn ferida
i retorna el seu reflex.

Fragment : El clan de la lloba

Frases:

• Quan fas una elecció, canvies el futur. (frase de l'embolcall d'un caramel, Medellín, Colòmbia).
• La diferència entre la pobresa i la riquesa són 8 hores de vol i 50 anys d'història. (Tomàs Martí Huguet).
• La meitat de la bellesa depèn del paistge, l'altre meitat de l'home que el mira. (Lyn Yuntang).
• La vida és un 10% el que fas i un 90% com t'ho prens. (Irving Berlin).

Aquestes frases són extretes d'un llibre que us recomano: Trucant a les portes del cel (Jordi Sierra i Fabra).

Fragment del llibre A tres metres sobre el cel.

- Sóc feliç. No m'he sentit tan bé en tota la meva vida. I tu?

- Jo? Estic de meravella.

- ¿Com si poguessis tocar el cel amb un dit?

- No, així no.

- Ah, no?

- Molt més. Com a mínim a tres metres sobre el cel.