dimecres, 29 de desembre de 2010

Algú sap què és aquest lloc? És Gettysburg. Aquí es va dur a terme la batalla de Gettysburg. Cinquanta mil homes van morir en en aquest camp, fent la guerra pel mateix conflicte pel qual seguim fent la guerra avui. Aquest camp verd va quedar tenyit de vermell i inundat amb la sang dels joves. Amb fum i plom travessant-los els cossos. Escoltin les seves ànimes senyors: "vaig matar al meu germà amb el meu cor ple d'odi", "l'odi va destruir la meva família". Escoltin-los. Aprenguin dels morts. Si no aconseguim unir-nos, ara mateix, en aquest terreny sagrat, també nosaltres serem destruïts de la mateixa forma que ells. No m'importa si se simpatitzen o no, però es respectaran i llavors possiblament... no ho sé, però possiblament podreu aprendre a jugar com homes.


Fragament de la pel·lícula "Els titans van fer història", la qual us recomano perquè se n'aprenen moltes coses!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Quan somrius - Lax'n'busto

Ara que la nit s'ha fet més llarga

Ara que les fulles ballen danses al racó

Ara que els carrers estan de festa

Avui que la fred du tants records

 

Ara que sobren les paraules

Ara que el vent bufa tant fort

Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar

Per saber que estàs al meu costat

 

És Nadal al meu cor

Quan somrius content de veure'm

Quan la nit és fa més freda

Quan t'abraces al meu cos

 

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encens amb el somriure

Quan em parles amb el cor

 

És el buit que deixes quan t'aixeques

És el buit que és fa a casa quan no hi ha ningú

Són petits detalls tot el que hem queda

Com queda al jersei un cabell llarg

 

Vas dir que mai més tornaries

El temps pacient ha anat passant

Qui havia de dir que avui estaries esperant

Que ens trobéssim junts al teu costat

 

És Nadal al teu cor

Quan somric content de veure't

Quan la nit es fa més neta

Quan m'abraço al teu cos

 

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encén el teu somriure

Quan et parlo amb el cor

dissabte, 18 de desembre de 2010

Cançó de nadal (Sau)

Quan la pluja fa remor de tren, quan la gent s’afanya pel carrer
quan s’encén un llum, sempre es fa més gran la tristesa
Vaig pintant somriures de paper, sospesant el temps entre les mans
l’aire s’ha enfosquit i la nova nit passa depressa

I l’hivern que ja arribat, em porta vora el foc
el pensament d’altres temps millors.
I els carrers engalanats amb els llums de colors
et fan sorgir entre els meus records de Nadal.

Estirat sobre un jardí de neu faig dormir les mans dins de l’abric
miro cap al cel i el veig tremolar com un estel.
Tirem pedres a tots els fanals, caminant amb el pas imprecís
volem veure si hi ha darrera el núvol gris , la nostra estrella.

I l’hivern...

Tants desitjos de prosperitat la tendresa es fa provisional
tan de bo tot això fos real i es quedés aquí molt més enllà de Nadal.

BONES FESTES :)!

dissabte, 11 de desembre de 2010

I és que no tot és arriscar-se per aconseguir el que es vol, a vegades la sort també ha d’acompanyar-nos. Però alguna vegada t’has plantejat què és la sort? La sort és, a vegades, allò que ens acompanya en un dia inesperat i allò que quan busquem no apareix. La sort és allò que tothom busca però que pocs troben. La sort és aquell sentiment de sentir-se afortunat, de pensar que de totes les persones que hi ha al món tu has estat l’escollida. Però una cosa és ben segura; si no la busquem, mai arribarà.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Coses de l'amor o del desamor...

- Em fa mal. Tant et costa d'entendre?
- Què quin és el problema? N'hi ha tants de problemes...
El problema no va ser coneixe'ns
, sinó no poder oblidar-te. El problema no és que t'agradi jugar, el problema és que jugues amb mi. El problema no és canviar-te, el problema és que no et vull canviar. El problema no és la teva absència, el problema és que encara t'estic esperant. El problema no és el que dius, sinó el que calles. El problema no és el mal que m'has fet, el problema són les ferides. El problema no és que hem menteixis, el problema és que et crec.

El diari de Noa

"Potser has de mirar, has de jutjar, has de perdonar. Potser, ho has fet tot bé. Potser, cadascú té el que es mereix. Potser, només tinc llàgrimes perquè les meves promeses es van morir en el temps. Potser, tu t'equivoques. Potser, t'escric perquè no em trobo o no et trobo, o no ens trobem. Potser, et trobo a faltar, o em trobo a faltar, o potser em sento estranya sense tu. Potser, estic jugant amb els meus sentiments, o els meus sentiments estan jugant amb les meves paraules, o les paraules neixen dels sentiments, o els sentiments van morir en paraules. Potser, m'estic equivocant, potser no estic pensant, o penso massa, o tot això és massa. Potser, haig de dedicar-me a una altre cosa. Potser, haig de dedicar-me a mi, o a tu, o escriure, o callar, o dormir. Potser, no t'haig de nombrar mai més."

Fragment del llibre El diari de Noa de Nicholas Sparks.

És una història d'amor preciosa, la recomano! Aquí us deixo el link de la película, que és molt bona: www.youtube.com/watch?v=QoC8q9Oc2w8

dijous, 11 de novembre de 2010

Aquest silenci

La tarda molt intensa m'ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l'ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona.
Miquel Martí i Pol


Una mica de poesia, de tant en tant, també va bé!

dimarts, 9 de novembre de 2010



Em van explicar una vegada un proverbi de l'Amèrica índia que durant el temps he pogut comprovar que era del tot cert. L'història anava així:

Era una vegada un home de ciutat. Vivía en una d'aquestes grans ciutats que hi ha ara, plena d'edificis i gratacels, amb milions de persones al seu voltant, vivint, treballant, estudiant... Aquest noi tenia un nom, John. En John era un home de negocis, tot el dia amunt i avall amb el mòbil a l'orella, escribint, calculant, organitzant meetings...vaja, podíem dir que tenia una vida moguda. Aquest noi tenía un amic, però aquest amic no vivía a la ciutat, vivía en una reserva índia, es deia Kocum. En Kocum vivía envoltat d'arbres, no d'edificis, envoltat d'animals, no de persones, envoltat del vent, no del fum dels cotxes.

En Jonh va convidar a passar uns dies a la ciutat al seu amic indi. Un dia anàven passejant pel carrer.
Estàven caminant per una part de la ciutat on hi havia cases amb un petit jardinet al davant, de cop en Kocum es va aturar.
-Què et passa?- li va demanar el seu amic John.
-No ho sents? No sents com canta?-.
-Com canta qui? De què parles?
-No sents el cant del grill en aquest jardi?
-I està clar que no!-. Just en aquest moment en John es va girar i va començar a buscar pel terra. -Ajuda'm a buscar la moneda, Kocum, que no la veig.
L'indi se'l va quedar mirant tot extranyat.
-De quina cosa m'estàs parlant?- va respondre Kocum.
-No ho has sentit? Aquí, just al meu costat acaba de caure una moneda. He sentit com queia al terra.
Kocum va dibuixar un somriure, ara entenia el que havia passat.
-Ho veus, jo he sentit el cant d'un grill, un grill que està en aquest jardí. Tu en canvi, has sentit com ha caigut una moneda al teu costat. La gent només escolta el que li interesa, només escolta el que està acostumat a sentir.

Estem envoltats d'una naturalesa viva, al nostre voltant hi han milions de sons, d'imatges, de sensacions, i molts cops ni ens adonem que hi són. Para't a escoltar el teu voltant, et pot sorpendre!

dimecres, 3 de novembre de 2010

Depèn de com ho miris...

No hi ha dies dolents, sino dies diferents. No existeixen els fracassos, sino les lliçons. No és que a vegades et toqui perdre, és que era el moment de reaccionar. Ningú t’abandona, et donen llibertat.


El món no és blanc o negre, hi ha matisos, els grisos existeixen. No val la pena amargar-se per les coses que demà no seràn tan importants i si realment ho són, hem d’aprendre a ser feliços amb el que el tenim. Segurament és més del que ens mereixem i més del que milions de persones voldiren tenir.

dimarts, 2 de novembre de 2010

doncs això..

"(...) ho tens mig mort al cervell, tots els records mesclats amb tot el que t'has inventat i amb totes les previsions que el destí ja té previst per tu, i tota aquesta massa informe d'imatges dia a dia i l'única manera de desfer-la és pensar i escriure, però l'únic que aconsegueixes és sumar més ferralla i no penses que puguis evitar el col·lapse, i en qualsevol moment després que els cromos, els preservatius i les receptes de cuina se t'hagin desferrat, perquè la data de caducitat de la cola és imminent, al final segur que t'explota i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s'imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que, segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatges, i que tenies la infantesa, l'adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d'haver tocat res, i que tot això t'ha passat per ser com ets, i que ningú no ho toca, per què ho has hagut de fer tu? eres l'edifici vell però encara s'aguantava i vares haver d'aferrar el cartell de pròxima demolició amb l'ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb el casc groc i la pala a l'espatlla que et miren i fumen un cigarro esperant que els diguin per on han de començar, però tu no en tens ni puta idea, fin."



Final del capítol XIII del Misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver.

Recomenació: aquest és l'únic i fantàstic capítol que val la pena de tot el llibre!!! L'únic! però només per aquest capítol ja val la pena tenir-lo!

dilluns, 1 de novembre de 2010

Després de passar la tarda en aquella habitació, feia olor d'amor. Olor de petons i carícies compartits per dues persones que ho entregaven tot l'una per l'altre. Eren les 8 i la felicitat recorria tots els racons d'aquell diminut espai. No tenien res a la vegada que ho tenien tot, s'estimaven. Tan sols mirant-se als ulls es podien endevinar els seus pensaments i només obrien la boca per fer-se un petons de tan en tan. De fons sonava una música que havia estat triada anteriorment. Eren cançons que contenien tots els seus sentiments emmagatzamats i que servien de record quan no podien estar junts. Res no va interrompre aquell vespre màgic, ple d'amor, i tot va seguir amb la mateixa normalitat que qualsevol altre diumenge.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

La ultima cançó - Nicholas Sparks

Quan la seva mare l'obliga a passar les vacances amb el seu pare en un poble de Carolina del Nord, la Ronnie Miller, una adolescent de disset anys, no pot imaginar-se una tortura pitjor. Fa tres anys que els seus pares es van separar, però ella encara no ho ha superat.
El seu pare, un concertista i professor de piano, viu allunyat de tot en una caseta a prop de la platja, on la Ronnie i el seu germà aniran a passar les vacances. En aquest entorn idílic, la Ronnie descubrirà la importància des diferents tipus d'amor que poden haver-hi en la vida d'una persona: el que existesix entre pares i fills, l'amor per la música i el més important per ella, el primer amor per un noi.


També existeix la pel·licula, amb el guió det per el propi Nicholas Sparks i la que l'autor ens condueix a través de totes aquelles relacions que ens poden trencar el cor i també aquelles que aconseguiran curar-lo.


Us el recomano! A mi em va emocionar!

diumenge, 24 d’octubre de 2010

L'amic retrobat i L'ànima valenta



L'amic retrobat i L'ànima valenta són dos llibres de Fred Uhlman que es situen a l'època de la segona guerra mundial i la política de Hitler.

L'amic retrobat ens explica la relació de dos nois en l'Alemanya que veu l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Ells és coneixen a l'escola, ara bé, mentre un, Konradin, és d'una família aristocràtica de Suàbia, l'altre, Hans, és fill d'una família jueva. Els dos nois viuran al marge de l'enfrontament polític del país, però no així les famílies, sobretot la del primer, molt identificada amb el nazisme i l'antisemitisme. La situació esdevé cada cop més tensa fins que la família jueva decideix enviar el seu fill a estudiar als Estats Units i protegir-lo de la demencial escalada de tensió que es va viure a Alemanya a partir de 1933. La novel·la és un flash-back que explica Hans 30 anys després quan se'l retroba.

L'ànima valenta és la segona part que conté la confessió commovedora, les cartes que va escriure Konradin uns quants dies abans de ser executat per la participació en un complot per assassinar Hitler. Amb aquestes cartes dirigides a Hans , el seu millor i únic amic, Konradin intenta justificar els seus errors i així poder obtenir el seu perdó, el de l'amic finalment retrobat.

Recomano aquests dos llibres perquè és la història que van viure moltes persones durant la guerra mundial, es separaven d'amics i coneguts simplement pel fet de tenir diferents pensaments o pertànyer a diferents família. Crec que és important que tots tinguem una mica present el que va passar en aquella època i el que van arribar a patir moltissimes persones.

"No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava."

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Fragment de Rebel - Manuel L. Alonso

"Vaig observar-la, capficada en la conducció. Em preguntava què m'agradava tant d'ella. Però no era res que es pogués enumerar o enunciar, sinó alguna cosa com una reacció química o elèctrica del meu cos prop del seu, un perfum que no es pot ensumar, un neguit desconegut que em feia empassar la saliva. Em preguntava també si a ella li passava res de semblant."

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Un xic de clàssics...


- El fet de que a ella no li importi no serveix per justificar-lo a ell. Només manifesta que la senyoreta King té algunes deficiències... en el seny o en la sensibilitat.

- D'acord - va exclamar Elizabeth-, com vostè vulgui. Ell és interessat i ella, estúpida.

- No, Lizzy, no vull dir això. Ja saps com lamentaria pensar malament d'un jove que ha viscut tant de temps a Derbyshire.

- Quina tonteria! Doncs jo tinc molt mala opinió d'alguns joves que resideixen a Derbyshire; i els seus amics de Hertfordshire no són gaire millors. N'estic farta d'ells. Per sort, demà arribaré a un lloc on trobaré a un home que no té res agradable, i que li falta educació i intel·ligència. Els homes necis són, al capdavall, els únics que val la pena conèixer.

- Vés amb compte, Lizzy; les teves paraules reflecteixen ressentiment.


Fragment del clàssic de la literatura anglesa Orgull i prejudici, de Jane Auster.


Si us agraden les històries d'amor sense caure en relats encaramelats i sense argument i la novel·la realista, us recomano aquest llibre. Caràcters oposats, una família de cinc germanes completament diferents, matrimonis per conveniència, riquesa i amor, sense oblidar evidentment l'orgull i els prejudicis, són alguns dels trets que caracterítzen l'obra i que han fet d'ella una de les més venudes de tota la història.





I, si algú prefereix la pel·lícula, aquí té el trailer :)



A vegades la única persona que no pots suportar és aquella sense la qual no pots viure...

divendres, 15 d’octubre de 2010

Aparato de Golgi

dijous, 14 d’octubre de 2010

FRAGMENT DE: MIRALL TRENCAT- MERÇE RODOREDA

" I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells

dimarts, 12 d’octubre de 2010

"Aquesta ets tu. Amb els ulls tancats, sota la pluja. Mai vas pensar que estaries aquí, mai t’has vist, com dir-ho… com… com aquelles persones que disfruten mirant a la lluna, que es passen hores mirant les onades o les postes de sol, o com el vent acaricia els arbres; suposo que saps de quines persones parlo, o potser no. Però resulta que t’agrada està així, morin-te de fred, notant com l’aigua traspassa la jaqueta, t’arriba a la pell. I l’olor. I el tacte de la terra que s’estova. I el so de l’aigua xocant contra les fulles. Totes les coses de que parlen llibres que no has llegit. Aquesta ets tu, qui ho havia de dir.”
Fragment de la pel·lícula: La meva vida sense mi, Isabel Coixet.

I es que en aquesta vida no has d’esperar que passi la tempesta, sinó aprendre a ballar sota la pluja.


diumenge, 10 d’octubre de 2010

- Jo he vist elefants que no feien cara de dir-se tardor! -

Un home amb el cabell llarg i bosses sota els ulls porta un abric marró amb la butxaca esquerra estripada i la dreta plena d’elefants. Les seves sabates són gastades i la part del taló totalment llisa: arrossega els peus. I mentre que els dits de la mà són grocs i freds, la resta del cos s’amaga entre els plecs d’un pell blanca, rugosa i gastada que sovint recorda la placidesa que rau en l’anatomia dels morts. La seva esquena, però, és la corba perfecte que traça la vida al llarg del temps i els seus braços són encara els d’un home fort, o si més no són la marca que et recorden que no sempre ha estat com ara.
Viatja molt i tots els estius és a l’Àfrica. Puja sobre animals, olora la sorra i reconeix cada vent que li ve a robar l’alè. No és un mal home, però sap que sempre te el deure de tornar i davant d’això no hi ha més inquietud i nostàlgia que el destrossin més.
Octubre no va escollir aquesta estació. Demano, doncs, que se li concedeixin vacances africanes tot l’any. La tristesa d’un mes pot ser la placenta que alimenta més tristeses.

Moments...

Moments d'alegria, moments de tristesa, moments d'ira, moments de bogeria, moments de responsabilitat, moments de dubte, moments d'emoció, moments d'incògnites, moments de la vida.
La vida està plena de diferents tipus de moments. Els uns millors, i d'altres no tant. Però es tracta d'aprofitar-los al màxim i apendre'n sempre. Viu tots els tipus de moments que et sigui possible al voltant de les persones que t'estimen i valen la pena. Dubta, però decideix-te! Viu moments!

dissabte, 9 d’octubre de 2010


Fragment de: El perquè de tot plegat

-Potser és que no m'estimes.
-T'estimo
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento . Ho noto.
-Com pots estar segur de que el que notes és que m'estimes i no una altra cosa?
-T'estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T'estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T'estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida. T'estimo. Estimo cada plec del teus cos. Sóc feliç només miran-te als ulls.
-Ho dius de debò... de debò m'estimes?
-Sí. T'estimo com mai ningú ha estat capaç d'estimar.
T'estimaria encara que no em volguesis veure. T'estimaria en silcenci, d'amagat. M'esperaria a que sortisis d'on estiguesis només per veuret de lluny. Com pots dubtar que t'estimo?
-Com vols que no dubti? Quina prova tinc real, que m'estimes? Dius que m'estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t'estimo molt, a tu. Però, com puc tenir la certesa que tu m'estimes?
-Mirant-me als ulls . No ets capaç de llegir-hi que t'estimo de veritat? Mira'm als ulls. Creus que podrien enganyar-te? T'estimo. M'escoltes bé? T'es-ti-mo
-oh t'estimo, t'estimo es molt fàcil dir t'estimo.
-Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t'ho? Què et demostraria que t'estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Tu mateix t'ho creus, que m'estimes i per això m'ho dius.. per que molt en el fons del fons no m'estimes de debò.
-Crec que quan em dius que m'estimes és perquè ho creus. Però, i si t'equivoques? I si el que sents per mi no es amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps que es amor de debò?
-M' atabales.
-Perdona.
-Només sé que.. t'estimo i tu em destaroces amb preguntes. M'atipes.
-Potser es que no m'estimes...

El temps

El temps és només temps si creus que no és més que això. Però quan vius convençut que aquest temps no és temps passat, sinó temps que has dedicat a allò que desitges, a allò que estimes de veritat, a allò que més aprecies en el món, el temps es converteix en el que has fet en aquest temps, i tot allò que desitges, estimes i aprecies s’acaba convertint en la teva vida.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Tanco els ulls. Somric. Penso en tu, et puc sentir al meu davant. T'acostes. Un dolç petó. Lent. Suau. Càlid. De sobte apareix el mar rere nostre. Les onades es trenquen acariciant-nos els peus. El sol surt per l'horitzó i reflecteix tots els seus color. M'apartes els cabells de la cara i em mires amb els teus ulls sincers, plens d'amor. El mar i el cel es tenyeixen dels colors del sol. Petons i més petons. La llum del dia ho il·lumina poc a poc, espiant-nos. Paraules sinceres surten de les nostres boques, que continuen buscant-se...

dijous, 30 de setembre de 2010

Bufeta platònica

Enamorar-se.
Pixar dret i mullar-te els turmells.

El pitjor d’enamorar-se.
Portar els turmells molls durant molt temps.

Amb ironia diré: això és fantàstic!

dimecres, 29 de setembre de 2010

Després de pessics, sacsejades, cops, crits... M’he adonat que puc deixar enrere tots els fils que han embolicat la meva vida, deixar de saltar en camins perduts i escapar-me del remolí de mentides que m’envolta. Ara sé que puc amb tot i el temps serà allò que jo vulgui, no pas un mur ni un nus.

He aprés que puc suportar qualsevol cosa, però s’ha acabat. Ara tinc l’oportunitat de fer-ho tot diferent, i vull que tu vinguis amb mi per tornar a descobrir-ho tot un altre cop. Prometem que deixaràs de controlar-ho tot; que deixaràs de racionalitzar les emocions, castigar les bogeries, contar les causalitats... Tanca els ulls i t’adonaràs que la vida no es pot reduir a uns simples càlculs, ja és hora que comencis a escopir el que et passa pel cap.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Pasión india, Javier Moro


Pasión india és una novel·la de Javier Moro basada en la història real de la ballarina espanyola que, amb disset anys, es va convertir en la princesa de l’estat indi de Kapurthala després de casar-se amb el ric maharajà d’aquelles terres.

Javier Moro parteix de minucioses investigacions fetes a Europa i també a l’Índia sobre aquesta història real i interessantíssima. L’autor aconsegueix no solament explicar-nos com Anita Delgado viu al costat del maharajà i la seva família (incloses les quatre esposes anteriors), sinó explicar-nos la forma de vida de l’Índia sota la colonització anglesa. Riquesa, poder, castes, harems, caceres i viatges a Europa formen part de la vida d'uns prínceps que van deixar d’existir el dia que els anglesos van acceptar signar la independència.

Pasión india és, doncs, una història apassionant que t’enganxa des del començament i que és molt més que un conte de fades fet realitat, és la vida d’una dona que va voler encaixar en un país i en una cultura que no era la seva i que la rebutjava perquè era europea i de família pobra, però que va arribar a sentir l’Índia com a part d’ella mateixa.

dimecres, 22 de setembre de 2010

L’aranès és ja la tercera llengua oficial de Catalunya

El Parlament català ha aprovat aquest dimecres una llei que converteix l’aranès en la tercera llengua oficial de Catalunya, al costat del català i al castellà, i en la llengua de "ús preferent" a la comarca pirinenca de la Vall d’Aran.

La llei, aprovada per àmplia majoria gràcies als 117 vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA enfront dels 17 vots en contra de PP i Ciutadans (C's), compleix l’article 6.5 de l'Estatut, que estableix que "la llengua occitana, denominada aranès a Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya".

Catalunya és un dels pocs territoris a la Unió Europea i l’únic dins d'Espanya que reconeix tres llengües oficials. La llei de l’aranès aprovada reconeix, protegeix i promou aquesta llengua, regula la seva oficialitat en tot el territori català i el seu ús en les institucions pròpies de la Vall d’Aran i preveu la creació de l'Institut d'Estudis Aranesos, un organisme independent que s’encarregarà de fixar les regles.

No canviaria res

Rialles, abraçades, llàgrimes, mirades, moments, petons, paraules, silencis, mentides, somriures, mals dies, felicitat, records, tristesa, persones, plors, amistats, vida, mort, dies, sensacions, ràbia, alegria, enuig, emoció, por, sentiments, família, promeses, converses, sinceritat, amor, fuscor, oblit, esperança, rencor, fe, llum, camins, entrebancs, dolor, caricies, companyia, soletat, llibertat, seguretat, descicions, errors, adéus... Tantes i tntes coses, bones i dolentes. Però no canviaria res, res de res. Tants moments viscuts que encara que hi hagi mals records sé que tot a valgut la pena, tot a pasat per un motiu i per això soc qui soc, sense res a amagar, amb un somriure als llavis a tots aquells que el vulguin.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Vells records amagats en un racó d'un cor encongit, somnis que encara mai s'han fet realitat, motius pels quals encara queden forces per a continuar lluitant, il·lusions que algun dia s’esvairan, tristeses amagades enmig de grans somriures, arrugues que mostren el camí que s’ha recorregut. Un dia em van ensenyar que mai s'ha de perdre l'esperança i que s'ha de lluitar pel que es vol.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Somnis de plastilina

Decepció general era el titular d’aquell dia, amb majúscules i a portada. S'havia donat conéixer que les històries amb final feliç i els contes de fades sempre havien estat un montatge.

No va ser el campanar que al tocar les 12 de la nit fés que tot s’hagués acabat sinó que aquests finals feliços mai han existit més enllà de la nostre imaginació. L’innocència a vegades s’apodera de nosaltres fent-se ser poc realistes… i fent que per art de màgia moments les nostres vides es converteixin en moments de pel·lícules.

Tocar més de peus a terra no estaria malament. Ho reconec, jo tampoc sóc diferent a la resta.


divendres, 17 de setembre de 2010

La meva primera aportació. Portava uns dies treballant-hi esperant poder-me registrar al bloc.

Estava trist. Tenia un dia depriment. Res m’anava del dret i va passar ella. La seva mirada sincera em va il·luminar i em va ajudar a somriure. Va ser una esgarrifança, no sabria trobar les paraules adequades per descriure aquella emoció ni amb tot el temps del món. Va ser concisa. Vaig passar de la tristesa més esclavitzadora a una felicitat que ja la desitjaria el rei més poderós. Ella es va convertir en l’estendard del meu exercit d’amor, en el primer pètal d’una rosa durant l’inici de primavera, l’ultima gota de pluja just abans de sortir el sol entre els núvols. Tot això era ella i més. Era per ella per qui em sentia bé amb mi mateix, per qui jo lluitava i el meu únic motiu per defensar-me.

Així va ser com vaig aprendre què era l’amor. Aquell sentiment que tan bonic pintaven en totes aquelles pel·lícules romàntiques i poemes clàssics. Va ser tot gràcies a aquella bella figura que sempre que em veia pronunciava una amable salutació amb la seva dolça veu.

dimecres, 15 de setembre de 2010


Al compàs d'una ominosa cançoneta infantil, atrapats sense escapatòria en un illot desert, van caient morts un a un. Enverinat el primer, d'un tall el següent, un altre més intoxicat ..., així fins a deu, fins que no queda un de sol en peu, ni tan sols l'assassí.

Deu negrets,Agatha Christie

Avui recordem el 120è aniversari d'aquesta autor angles que va revolucionar el mòn de la novel·la policíaca. Avui encara, és un rècord en ventes, i els seus llibres s'han traduït a més de tres-cents idiomes. És la autora més venuda a l'història després de William Shakespeare. A més d'escriure novel·les d'assassinats, també va publicar obres sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott.

dilluns, 6 de setembre de 2010

"Som el que llegim"

Comencem el curs 2010-2011 amb unes paraules de Susanna Rafart del seu llibre Un cor grec (Angle Editorial, 2006) i de la seva passió pel viatge i la literatura:


"Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava."

dilluns, 5 de juliol de 2010

El símbol perdut, Dan Brown


No havia tornat a llegir cap altra novel·la de Dan Brown des d’El codi Da Vinci i ara em van deixar El símbol perdut.
El símbol perdut torna a presentar Robert Langdon, professor de simbologia de la Universitat de Harvard, com a protagonista d’una història en què els Antics Misteris maçònics poden ser revelats. El punt de partida de la història és el segrest d’un important maçó amic de Robert Langdon. A partir d’aquí tot és un llarg i complex joc de pistes per arribar a desxifrar la piràmide maçònica que amaga un dels més grans secrets de la humanitat. Tot això amanit amb persecucions, amb investigacions sobre ciències noètiques, amb la CIA pel mig i amb la ciutat de Washington com a teló de fons.
El Símbol perdut, doncs, és una novel·la amb tots els ingredients per convertir-se en best seller. L’he llegida en pocs dies perquè aconsegueix captar l’atenció i mantenir la intriga, tot plegat amb algun cop d’efecte de tant en tant que anima a continuar llegint. De tota manera, m’ha semblat ja una mica massa conegut aquest joc de pistes que no aporta gaire res de nou al que ja va representar El codi Da Vinci, ara, però, en lloc d’un gegant de l’Opus en tenim un que vol desvetllar els secrets més ben guardats dels maçons, però crec que Dan Brown comença a perdre originalitat si és que n’havia mostrat alguna vegada.

De tota manera, és una bona lectura d'estiu.

diumenge, 13 de juny de 2010

2n classificat en els Premis Blocs Educatius d'Osona


Pujarem la tristesa dalt les golfes és un blog que té la intenció de continuar en xarxa creixent cada dia una mica més i donant l’oportunitat a tots aquells qui teniu ganes d’expressar-vos per escrit en la nostra llengua i que doneu a la literatura un valor que segur que us ajudarà en el vostre camí d’aprenentatge. Per a tots vosaltres i per a tots els qui us seguiran és aquest reconeixement que ara rebem en forma de premi. Moltes gràcies per ajudar-me a tirar aquesta iniciativa endavant!

Hem guanyat el concurs de blogs o no al final?? En tot cas, l'enhorabona a tots perquè hem aconseguit ser finalistes!!! :)

dijous, 10 de juny de 2010

El somni de Farringdon Road, Antoni Vives


Havia llegit molt bones crítiques d’El somni de Farringdon Road, la primera novel·la de l’economista i polític Antoni Vives, i me la van regalar per Sant Jordi. Ahir a la nit la vaig acabar i puc dir que m’ha agradat molt.

La història comença l’any 1935 i s’allarga fins al fatídic 1938 i la dura batalla de l’Ebre que va veure morir tanta gent. La novel·la sap plantejar una bona història, barreja d’aventures, amor, política i recreació històrica i és prou versemblant perquè el lector es deixi endur per aquells dies convulsos que va viure el nostre país.

Barcelona, Saragossa i les terres de l’Ebre configuren un paisatge poblat de republicans, anarquistes, comunistes, feixistes i brigadistes internacionals, tots amb motius diversos per ser en una guerra que va canviar la història de Catalunya i dels seus habitants.

Una molt bona novel·la que recomano a tots aquells que tinguin ganes d’explorar una mica més una època i una gent que van lluitar per la llibertat del nostre poble.

dimecres, 2 de juny de 2010

A vegades no ens sentim bé, creiem que no estem en el lloc que ens pertoca, ens trobem desorientats i confosos. Busquem alternatives però no en trobem.

I és que moltes vegades som incapaços de comprendre que la solució està davant mateix dels nostres ulls. Si, és una qualitat innegable que tenim les persones: no saber veure el que està davant els nostres nassos. Per això us dono un consell, no busqueu tant i mireu més detanidament el que ja teniu, pot ser que us endugueu una grata sorpresa.

Potser creureu que és una estupidesa o que ja ho sabeu, però feume cas, a vegades en el primer cop d'ull ens passen per alt les coses més importants, fins i tot algunes de molt evidents.

dilluns, 17 de maig de 2010

Viure no és sobreviure

Quan creus que el món s’ha ensorrat i que no et farà més costat, quan et sents sol i perdut enmig del llarg camí, quan la vida no és vida, llavors apareix una escletxa d’esperança. Perquè és en aquests moments quan t’adones de la importància de les persones que t’estimen i estan al teu costat. I és que a la vida no es tracta de sobreviure, sinó que la vida s’ha de viure!

dijous, 13 de maig de 2010

Somriures falsos, paraules buides, "amistats" de paper... farta d'estar envoltada de mentides i pretensions. Vull escapar-me a un lloc real, sincer, on fer totes aquelles coses que vull fer sense cap obstacle. ¡I cridar i córrer i somiar i volar i riure sense parar! Ser lliure obrir les ales al cel i deixar que em portin... viure per allò en què crec i fer-ho realitat, no importen els altres, només he de contiuar endavant sense deixar-me ensorrar per allò que no val la pena. Perquè no em poden canviar, no sóc una marioneta, sóc així, no em poden destruir, no em deixaré esclafar, sempre m'aixecaré amb el cap ben alt. Perquè els meus ulls sempre seran el reflex del meu cor i el meu cor no deixarà mai de bategar per allò que m'importa, no deixaré que s'embruti de dolor, ni d'odi ni rencor. Perquè sempre hi haurà alguna cosa per què lluitar!

Tòquio blues

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.
Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

dimecres, 12 de maig de 2010

Les filles del fred, Camilla Läckberg


Després del boom d’Stig Larsson, la novel·la policíaca nòrdica ha entrar al nostre país amb molta força i s’estan publicant una quantitat important de novel·les d’autors suecs, noruecs o islandesos. Aquest és el cas de Camilla Läckberg, una jove escriptora sueca, de la qual ja s’han traduït tres llibres al català.
Les filles del fred arrenca amb la mort d’una nena de set anys que apareix ofegada al mar. De seguida, però, la policia s’adona que la van llançar al mar després de matar-la en una banyera. A partir d’aquí, en les gairebé cinc-centes pàgines de la història anem descobrint les vides dels diferents habitants del petit poble de Fjälbacka i la relació que poden tenir o no amb el crim. A més, anem seguint la investigació de la policia i una història que comença l’any 1923 però que també acabarà tenint repercussió en el present de la trama.
Tot plegat, doncs, una novel·la amb bones dosis d’intriga per passar l’estona i sentir una mica el fred de la llunyana Suècia a través d’una història tan terrible com la mort d’una nena.

dimarts, 11 de maig de 2010

Capaç de destruir una vida


La vaig conèixer en una festa amb tant sols setze anys, per algú que deia que era amic meu, però jo ni tant sols l’havia vist mai.

Aquella sensació em tornava boig, tot allò va arriba a un punt que ja no podia viure sense ella, la necessitava. Va ser per a mi com un amor, però un amor prohibit.

Quan els meus pares es van assabentar no ho acceptaven, em van expulsar de l’escola. I des de aquell dia em vaig tornar boig, la necessitava, no podia estar sense ella, no aguantava més. Vaig destrossar-ho tot dintre de casa i casi mato a la meva germana.

Maleeixo la nit en que vaig provar aquella droga, aquella maleïda droga anomenada cocaïna. Aquella nit, aquella hora, hora que em va donar de plaer i que encara ara hem perjudica. Per ella vaig perdre a la meva família i els meus amics.
Avui tinc quaranta dos anys, estic internat en un hospital. Em sento inútil i estic apunt de morir.

dilluns, 10 de maig de 2010

Música

El món no és sinó música feta realitat.

Arthur Schopenhauer
Raiden

dijous, 6 de maig de 2010



Quan vàrem arribar només sentia crits, xiscles. Se’m feia insuportable estar en aquell lloc. Però va arribar un punt que em vaig ficar tant en aquell llibre, que ni sentia la veu d’aquells nens pel parc. Ni tan sols sentia la veu del meu fill cridant, dient-me que mirés el castellet de sorra que havia fet a la petita sorrera, com baixava pel tobogan, com passava per l’estructura de fusta, com es gronxava, i tantes altres coses.

Després d’una bona estona de no sentir tots aquells xiscles, els vaig trobar a faltar, vaig aixecar la vista, vaig buscar el meu fill per tot el parc, però no el vaig veure enlloc. Em vaig aixecar de seguida i corrents el vaig buscar per tot el parc. Finalment el vaig veure estirat a terra, inconscient. En aquell moment em va caure el món a sobre. No vaig saber què fer. Sempre em penediré d’haver perdut el meu fill mentre llegia un llibre.
Us deixo una cançó molt creativa:

http://www.goear.com/listen/51c8d6d/bona-nit-albert-pla

dilluns, 3 de maig de 2010

MARINA


“La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha ocorregut. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Durant set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot, la policia es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu a qui alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.
Una setmana més tard, un policia vestit de paisà va reconèixer aquell noiet; la descripció encaixava. El sospitós vagava per l’estació de França com una ànima perduda en una catedral forjada de ferro i boira. L’agent se’m va acostar amb aire de novel·la negra. Em va preguntar si el meu nom era Òscar Drai i si era jo el noi que s’havia esfumat de l’internat on estudiava sense deixar ni rastre. Vaig assentir sense obrir la boca. Recordo el reflex de la volta de l’estació sobre els vidres de les seves ulleres."

Carlos Ruiz Zafón.

divendres, 30 d’abril de 2010

Colors



Groc espontani, alegria de la vida.

Roig passió, estímul del amor.

Verd esperança, pura naturalesa

Blau alegre, aire de la vida.


Groc irritant, eterna amargor.

Roig cruel, odiosa vida.

Verd impacient, enveja impulsiva.

Blau solitari, freda malenconia.


Negre etern, ansietat de morir.

Blanc pacífic, absoluta harmonia.

Blanc i negre, presència i soledat.


Diversitat, ventall de molts colors.

Significats, diferents emocions.

Cada color, una personalitat.