dissabte, 9 d’octubre de 2010


Fragment de: El perquè de tot plegat

-Potser és que no m'estimes.
-T'estimo
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento . Ho noto.
-Com pots estar segur de que el que notes és que m'estimes i no una altra cosa?
-T'estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T'estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T'estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida. T'estimo. Estimo cada plec del teus cos. Sóc feliç només miran-te als ulls.
-Ho dius de debò... de debò m'estimes?
-Sí. T'estimo com mai ningú ha estat capaç d'estimar.
T'estimaria encara que no em volguesis veure. T'estimaria en silcenci, d'amagat. M'esperaria a que sortisis d'on estiguesis només per veuret de lluny. Com pots dubtar que t'estimo?
-Com vols que no dubti? Quina prova tinc real, que m'estimes? Dius que m'estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t'estimo molt, a tu. Però, com puc tenir la certesa que tu m'estimes?
-Mirant-me als ulls . No ets capaç de llegir-hi que t'estimo de veritat? Mira'm als ulls. Creus que podrien enganyar-te? T'estimo. M'escoltes bé? T'es-ti-mo
-oh t'estimo, t'estimo es molt fàcil dir t'estimo.
-Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t'ho? Què et demostraria que t'estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Tu mateix t'ho creus, que m'estimes i per això m'ho dius.. per que molt en el fons del fons no m'estimes de debò.
-Crec que quan em dius que m'estimes és perquè ho creus. Però, i si t'equivoques? I si el que sents per mi no es amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps que es amor de debò?
-M' atabales.
-Perdona.
-Només sé que.. t'estimo i tu em destaroces amb preguntes. M'atipes.
-Potser es que no m'estimes...

4 comentaris:

Lluna de Plata ha dit...

Molt bo! M'ha agradat molt :)

Lira ha dit...

Molt bonic, m'ha agradat molt!
jo crec que a vegades els dubtes poden espatllar les coses...

Txell ha dit...

Benvinguda al blog, Perla negra! I moltes gràcies pel fragment d'El perquè de tot plegat. Un bon llibre de Monzó i un diàleg molt interessant.

llum de la lluna ha dit...

a vagades val més callar... m'ha agradat aquest fragment!