dimarts, 25 d’octubre de 2011

La ironia dramàtica en el cinema

La ironia dramàtica és un recurs literari que s’utilitza per augmentar el dramatisme i la tensió i establir complicitat amb el públic. Consisteix en donar a conèixer al lector o espectador alguna cosa que els propis personatges no saben. Hi ha molts exemples en diverses obres literàries, i en el teatre d’Àngel Guimerà en trobem uns quants. A Terra Baixa, en Manelic desconeix el veritable motiu del seu casament amb la Marta, informació que sí coneixem nosaltres i també els altres personatges ja que, de fet, és vox populi. A Maria Rosa, en canvi, com a públic ens trobem en una posició privilegiada, ja que (durant bona part de l’obra) els únics sabedors del que realment va passar en l’assassinat del capatàs som nosaltres i el propi Marçal.

Aquesta mateixa eina solia emprar el director de cinema Alfred Hitchcock per crear suspens en les seves pel·lícules. Quan se li va demanar que descrivís el gènere del qual era i és considerat el gran mestre, Hitchcock respongué: «Imagini's a un home assegut en el sofà preferit de casa seva. A sota hi ha una bomba a punt d'esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens.» Així doncs, podem identificar perfectament aquest suspens amb la ironia dramàtica.
Un exemple fantàstic en la seva cinematografia és La soga (1948), basada en una obra de teatre del dramaturg P. Hamilton anomenada Rope’s End (1929) i que, al seu torn, està inspirada en un crim real.

Just al començament de la pel·lícula assistim a l’assassinat d’un jove, el cos del qual és amagat en un bagul. Aquest servirà de taula pel sopar que els assassins han preparat amb diferents convidats, entre ells els pares i la promesa de la pròpia víctima. La tensió i el suspens estan servits.

Tota la planificació del film és purament teatral. La situació té lloc en un sol escenari, el pis dels dos protagonistes, i en temps pràcticament real i tot el pes recau sobre el guió, els actors i la direcció (punts comuns amb el teatre) i deixa de banda altres aspectes típicament cinematogràfics, com la banda sonora i l’edició de vídeo. I és que Hitchcock es va despendre del que potser és l’element més característic del cinema i sobre el qual havia demostrat tenir un domini magistral: el muntatge*. Enlloc d’això, incideix en la nostra mirada d’espectadors mitjançant els enquadraments i els moviments de càmera. I el resultat és genial.

Però la ironia dramàtica no només serveix per crear tensió. També és utilitzada en altres pel·lícules com American Beauty (1999), en la qual sabem des del començament que el personatge de Kevin Spacey morirà (ho explica ell mateix mitjançant la veu en off) i el fet de saber-ho fa que percebem tota la pel·lícula d’una manera diferent: No ens limitem a observar la vida del protagonista, sinó que busquem el motiu pel qual ha mort; volem saber com ha ocorregut tot i si han valgut la pena els seus últims dies. Moltes dècades abans Billy Wilder ja havia utilitzat el recurs del “narrador mort” a una altra joia del cinema com és Sunset Boulevard (1950). També podríem parlar d’ironies dramàtiques implícites. En la pel·lícula Titànic (1997) ens estremim una mica quan Jack, personatge interpretat per Di Caprio, guanya un passatge en el transatlàntic. I és que l’enfonsament del famós vaixell és un fet real i històric, i això fa que sabem –encara que no aparegui directament en el film– que guanyar aquells passatges en una partida de pòquer no ha estat el cop de sort que en un principi creuen. Així doncs, es crea la ironia a partir de factors externs a la pròpia la pel·lícula (però no per això menys deliberats).


Hi ha infinitat d’obres, tant literàries com cinematogràfiques, que utilitzen la ironia dramàtica. Se us n’acudeix alguna altra?





*Us recomano aquest vídeo en el qual Hitchcock explica la importància del muntatge mitjançant el que es coneix com a "efecte Kuleshov": http://www.youtube.com/watch?v=TNVf1N34-io&feature=related

divendres, 14 d’octubre de 2011

Però què significa? Explica-m’ho, què val una vida sense cap gust per la vida? Ell va rumiar: que res no et fa realment mal ni res t’alegra de veritat. Vivim perquè vivim, perquè per casualitat no morim.”

Tota una vida, David Grossman

dijous, 13 d’octubre de 2011

VIVIM A COP DE ROCK

El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es va estrenar al Teatre Victòria el nou musical de Dagoll Dagom, Cop de Rock, que fa referència a les mítiques cançons del rock català dels anys 80 i 90. Alguns d’aquests grups, avui encara són vigents, d’altres es van separar. Aquest espectacle és un homenatge a aquests grups i a aquestes cançons que durant tants dies i tantes nits escoltàvem sense parar.

Però l’estrena oficial del musical es va fer ahir, 28 d’octubre, amb un èxit rotund ja que les entrades estaven exhaurides des de feia dies.

L’obra es basa en un grup anomenat Cop de Rock o com diuen ells en escena: “Cop de Rock, una banda que fa el que pot!”. Aquesta banda està formada per tres nois i una noia: en Roc, en Ramon, en Pau i la Núria. Tots ells són d’un poble de l’Alt Empordà. És una història d’amors entre els nois del grup i unes noies de l’Ebre que han anat dos dies a l’Empordà a celebrar el comiat de soltera d’una d’elles, la Lluna (Mariona Castillo). Entre escena i escena hi ha com a fil conductor els fragments de les magnífiques cançons de Sopa de Cabra, Sau, Pets i Lax’n’Busto, entre altres. Podem dir, que l’argument és senzill, però el mateix temps va bé per musicalitzar les escenes. La coreografia està ben pensada i ben estructurada. Però a part d’això, Joan Lluís Bozzo ha sabut aprofitar l’espai de l’escenari mitjançant una plataforma giratòria que facilita els canvis d’escena. A més a més, a l’escenari hi figuren tres rocs que serveixen per donar un ambient costaner al poble i com a suport de projecció d’efectes visuals.

La història està dividida en dues parts: la primera, situada el 1992, l’any memorable del Barça a Wembley i dels Jocs Olímpics a Barcelona, és l’etapa de maduració del grup. A la segona part, ens situem a l’any del Fòrum a la capital catalana, el 2004, any en què els personatges tenen una segona oportunitat per arreglar tot allò que un dia van deixar enrere.

És una representació que t’arriba al cor. És capaç de provocar-te la més sincera rialla en un minut i al següent, l’emoció de l’escena fa que no et puguis contenir les llàgrimes galtes avall. La funció, inevitablement, també té una pinzellada de catalanisme ja que tal com diu en Roc (Roger Berruezo i cantant del grup): “Canto amb la llengua que somio”!

Podreu gaudir del musical fins al 8 de gener del 2012. No us ho perdeu!!!

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Joc

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Carles Riba, del segon llibre d'Estances.