diumenge, 28 de febrer de 2010

Veig, veig

- Veig veig.
- Què veus?
- Una cosa.
- I de quin colo és?
- m... És blanca o morena. Amarga o dolceta. Amb llet la veuràs, o avellanes i ametlles, i quan la trobaràs a la panxa l’amagaràs.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Per sempre!

Vull ballar amb tu a la llum de la lluna, vull dir-te a l’orella que t’estimo fins deixar-te sord. I es que em podria passar la vida abraçada a tu, podria petonejar-te fins a desgastar-te els llavis, mossegar-te el coll fins a deixar-te'l vermell i pujar a la teva esquena encara que caigués 150 cops.

Vull perdre’m al punt més alt del món amb un megàfon a les mans i cridar al món sencer que el teu amor és el que vull, l’únic que necessito, que quan estàs amb mi no m’importa res més. Vull que entenguis que has donat un gir a la meva vida, li has donat color, li has donat sentit...

diumenge, 21 de febrer de 2010

Diari d'un soldat


No puc evitar sentir-me trist quan observo la indiferència amb què ens tractem els uns als altres com si no sabéssim res de ningú que no fóssim nosaltres mateixos.
No sé si és per aquesta fredor indiferent o per l’escassetat de recursos que tenim però el cas és que aquí a l’Aragó les coses ens estan anant realment malament.Fa tot just un mes que ha començat el conflicte i hores d’ara tot plegat s’acosta més a la tragèdia que a cap altra cosa.No puc ni comptar ja els companys que he perdut aquí i el més dur de tot és que la llista va en augment.

Molts de nosaltres estem combatent com veritables espectres autòmats que es limiten a obeïr amb ceguesa i d’esquenes al món, al nostre món.El món que hem deixat enrere durant un període indeterminat, un període que fins i tot pot esdevenir eternament infnit.Només tenim una esperançadora llum que ens condueix i ens protegeix, que és la il•lusió de canviar la societat que des del cantó de dretes se’ns vol imposar.



Escrit per: Hamlet

dimecres, 17 de febrer de 2010

L'ideal de la vida.

Ideals que sempre impacten, princeses que mai seran reals, històries d’amor massa fantàstiques per a ser veritat. Fantasia, aquella fantasia que tots sabem que no existeix però que ningú vol donar per perduda. Tots lluitem perquè tot sigui perfecte encara que sabem que en el fons la perfecció no existeix. I llàgrimes, després apareixen aquelles llàgrimes perquè hem perdut el que havíem aconseguit o que potser ens imaginàvem poder-ho tenir i que tot fos perfecte, per sempre més perfecte. I després ens adonem que només ens queden els somnis i que no tenim cap raó per aixecar-nos del llit al matí, perquè vivim sense importàncies, sense témer en el que ens passarà, sense il·lusió, sense res. I tornem a caure al parany; tornem a enamorar-nos i encara que hagis aprés que les coses no canvien, continues somniat i esperant que sigui la història de fades que de petita t’explicaven i no, com sempre no. Perquè no entens com tot pot anar malament sempre, perquè no entens els somriures forçats que els teus llavis emeten sense adonar-te’n, perquè no entens perquè sempre tens raó amb tot, perquè no entens ni com et sens, perquè la impotència et sobrepassa i arriba un punt que ni et surten llàgrimes dels ulls. No pots pretendre ser egoista i pensar només en tu i en com et sents. Pensa en els altres, pensa que sempre hi haurà algú que estarà al teu costat, sempre hi haurà algú que lluitarà amb tu i el més important, sempre hi haurà algú que t’estimarà. Aprofita-ho, perquè la vida només es viu un cop, no li busquis la perfecció busca-li la felicitat.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Promeses trencades


Ho recordes?
Recordes quan res era complicat, quan simplement érem tu i jo, junts contra el món i que res ens importava?
O quan em vas prometre que res ens separaria, que sempre estaries al meu costat.
O quan anàvem junts a tot arreu i no necessitàvem a ningú més, perquè ja ens teníem l'un a l'altre?
O quan sempre eres allà al meu costat per aixecar-me de tots els cops que vaig caure?
O quan ens barallàvem i no podíem estar més de cinc minuts enfadats?
O quan rèiem fins que ens feia mal la panxa?
I tots els moments que vam viure? I totes les promeses que ens vam fer? I tots aquells somriures? Te'n en recordes?
Jo sí. Mai ho podré oblidar.

De debò que no te'n recordes? T'has oblidat de tot? Per què? No puc entendre per què... et necessito al meu costat com abans, quan tot era perfecte, quan tots dos creiem en un món millor. Però ara et miro i no et reconec. Què se n'ha fet d'aquell noi que em deia que tot era possible? Que deia que junts ho podríem vèncer tot... Aquell noi s'ha esfumat i em costa reconeixer-ho. Com es diu adéu a una persona que ha estat tan important a la teva vida? Simplement em nego a oblidar-te, encara que tu si que ho hagis fet.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Feia temps que li volia dir tot el que pensava, tot el que senita, però no trobava mai el moment oportú, tenia por de les conseqüències que podia tenir la meva decisió. Finalment un dia qualsevol, en un lloc qualsevol li ho vaig dir tot:
Que estava cansada d'ell, que no m'agradaven els regals que em feia tots eren cursis i horribles, que no volia que em portes a casa perquè conduïa malament, que els seus missatges eren massa llargs, repetitius, i no calia que me'n enviés un cada tres segons, que quan em trucava sempre m'imventava alguna excusa per poder penjar de seguida el telèfon, perquè ja sabia tot el rollo que em diria. No volia que em compres cada setmana xuxes, paquests de tabac, coses de color rosa i vermell amb lletres que posaven "t'estimo". A vegades es feia el borratxo per cridar l'atenció i perquè jo passés tota la nit amb ell i no pogués estar amb els meus amic, que era un gelós. Estava cansada que em convides a sopar cada dos per tres a casa seu, com si jo no tingués casa ni pares que em poguessin fer el menjar, estava cansada que em controlés. M'havia equivocat de persona, ell no em donava el que jo necessitava, només em donava coses materials i jo el que volia era una persona que només m'estimés.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Si et sents sol pots buscar-la a qualsevol cantonada

http://www.youtube.com/watch?v=iGUVxcGV2gs

L’avorriment és un dolça

prostituta que se’t fica el llit

encara que siguis pobre i no

tinguis res per pagar-la.

Et concedeix els millors orgasmes

de tristesa quan et fica el passat humit

dins els pantalons, et llepa les hores

del cor perquè siguin més lentes,

i estén la teva estupidesa

perquè se’n rigui tothom.

Podrides muntanyes de desig t’enganxen

els seus braços, i un boca grossa,

amarga, amb les dents grogues et fa petons.

Ets un mort en aquest cel

ple de terroristes, i a la teva

manera mates l’amor com tots ells.

Compra’t una casa, una nevera,

una vaixella nova, un televisor més gran,

una banyera per dos. Compra’t un jo

amb idees clares i dubtes simples.

Busca un lloc sense portes ni direccions

perquè potser ella torna, sempre torna,

amb vestits nous i sabates negres.

I ets tan fràgil i covard que t’enganyarà

igual que a mi, i tornarem a ser dos

absurds que cada nit se’n van amb la

mateixa puta.

dilluns, 8 de febrer de 2010

les preocupacions d'un pare de família

Els uns diuen que la paraula Odradek és d’origen eslau i, basant-se en això, proven d’explicar-ne l’etimologia. D’altres, en canvi, opinen que és d’origen alemany, i que té només influència eslava. Però la incertesa de les dues interpretacions permet de concloure, segurament amb raó, que cap no l’encerta, tant més que cap no ajuda a trobar un sentit a aquesta paraula.

Naturalment, ningú, no s’ocuparia d’aquests estudis, si no fos que realment hi ha un ésser que es diu Odradek. A cop d’ull, sembla un rodet de fil pla en forma d’estrella, i de fet sembla també proveït de fil, de totes maneres deuen ser trossos de fil vells nuats entre si, però també embullats, de tota mena, i de tots colors. Però no és tan sols un rodet, sinó que del mig de l’estrella en surt una espiga transversal, que en porta una altra d’acoblada en angle recte. Gràcies a aquesta última espiga, d’un costat, i a un dels raig de l’estrella, de l’altre, el conjunt pot mantenir-se dret com situat damunt dues potes.

Un podria sentir-se temptat de creure que aquest objecte havia tingut en un altre temps una forma útil i que ara simplement s’havia trencat. Però no sembla aquest el cas; si més no, no se’n veu cap indici; enlloc no es veuen afegits o trencadures que ho corroborin; en conjunt sembla certament absurd, però a la seva manera és complet. D’altra banda no se’n pot dir res més de precís, perquè Odradek és extraordinàriament mòbil i no se’l pot atrapar.

S’està alternativament a les golfes, al buc de l’escala, als corredors i al vestíbul. De vegades no se’l veu durant mesos; segurament perquè ha canviat de casa; però després torna indefectiblement a la nostra. De vegades, quan surt per la porta i te’l trobes repenjat justament a baix, a la barana de l’escala, et venen ganes d’adreçar-li la paraula. No li fas, és clar, preguntes difícils, sinó que el tractes com un infant; la seva menudesa ja hi convida. -¿I doncs, com et dius?-, li preguntes, -odradek-, contesta ell. -i on vius?- -no tinc domicili fix-, diu ell rient; però és un riure que només pot produir qui no té pulmons. Sona com el remoreig de fulles mortes. I normalment aquí s’acaba la conversa. A més no sempre li arrenques aquestes respostes; sovint resta mut molt de temps, com la fusta de la qual sembla fet.

Debades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿és que pot morir? Tot allò que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek ¿hem de pensar, doncs, que un dia baixarà rodolant per les escales, arrossegant darrera seu trossos de fil, fins als peus dels meu fills i dels fills dels meus fills? És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.

Franz Kafka



Segur que molts de nosaltres tenim "Odradeks" al davant però encara no els hem vist mai.
Qui sap trobar l'Odradek a la fotografia de Jeff Wall del mateix nom?

divendres, 5 de febrer de 2010

Et desitjo...

Avui voldria poder estalviar-te tota pena, tota errada, qualsevol fracàs, però llavors viuries aliè als altres. Una amistat o un amor es construeixen tant amb dolors com amb alegries. Si pogués donar-te avui alguna cosa, seria la pau en el fons de la teva vida, que fos serena i ferma en totes les adversitats. Et desitjo felicitat, però no la felicitat que es compra donant l'espatlla al món. Ni la de renunciar per comoditat als teus somnis. Et desitjo la felicitat de fer totes les coses el millor que puguis. De córrer el rist d'intentar-ho. De córrer el rist de donar... I per què no, de córrer el rist d'estimar novament. Et desitjo l'alegria de tenir sempre a algú amb qui compartir les teves coses. Desitjo que de vegades i només de vegades, aconsegueixis el que anheles en comptes del que necessites... Et desitjo la sorpresa de trobar una cosa millor del que et vas atrevir a esperar. Et desitjo bons record amb què suportar els mals temps... I confio que sempre tindràs en la teva vida, un espai per a una altra amistat... I sempre compte el teu jartí per les flors, no per les fulles caigudes... compte els teus dies per les hore daurades, i oblida les penes; compte les teves nits per estrelles, no per ombres; compte la teva vida per somriures, no per plors; i compte la teva edat per amics... no per anys.

dijous, 4 de febrer de 2010

Sisè sentit

Enmig del silenci d’una casa buida només se sentia el soroll del teclat de l’ordinador. Era una noia intentant escriure una bona història per pujar nota de català. Clic, clac, clic, clac. Provava de redactar correctament, amb frases curtes, sense repetir mots i donant coherència al text. Després d’escriure algunes paraules les esborrava, simplement no li agradaven.

Al cap de quatre línies, quan s’estava llegint el conte per tercera vegada, el seu sisè sentit la va avisar, tenia una intuïció, alguna cosa havia de passar però no sabia què. La estrepitosa quietud de la sala la va incomodar, ara es podia sentir el tic tac del rellotge de la sala del costat. Mirava a banda i banda, a darrera i a davant, nerviosa. Cada vegada tenia més por, es va posar els auriculars i va començar escoltar música.

Continuava tenint una sensació estranya al cos. Els calfreds li recorrien amunt i avall, des del cabell més llarg fins al dit petit del peu dret. Eren les dotze de la nit i van sonar les campanes de l’església de Santa Maria, clonc, clonc, clonc... Va decidir anar a dormir, però no podia moure’s, estava immòbil de la por que tenia. Poc a poc es va anar aixecant i de camí a l’habitació obria tots els llums.

A l’habitació es va recordar que havia deixat l’ordinador obert, i el text a mig fer. Va recular i va guardar tot el que havia escrit. Els calfreds li tornaven a recórrer el cos. Va córrer fins a l’habitació i es va començar a canviar. Tot posant-se el pijama va veure que portava un mitjó de cada color. Ja sabia perquè el sisè sentit la va avisar.
Tot es va quedar en silenci, un silenci que li era familiar.

Encara tenia el cap ple de crits atordidors, cops de porta esfereïdors i súpliques inútils a uns éssers endimoniats que li van arrencar una part de la seva persona, una part del seu passat. Malgrat tot, havia estat un mal son i es retrobava al llit, al costat del seu marit, trenta anys lluny de l'instant on va perdre el seu primer amor.

Quan l'aroma de cafè i els colors dels primers rajos de sol l'hi van robar el son, ja començava una nova aurora al calendari. Sense saber encara el perquè, el mirall li va regalar una espurna d'esperança dins d'aquells ulls negres que la va advertir de que seria un bon dia .


- Les cartes del dijous.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Foscor

Espai de foscor
on tota llum mor,
on tota esperança fuig.

On cada somriure es transforma en plor,
on cada somni s'esborra per sempre,
on la llibertat és esclavitud.

Espai natural convertit en infern
on el cant de l'ocell
és substituit pel so d'un tret.

Un espai envaït per la por
que debilita els més forts
i acaba amb els més dèbils.

dilluns, 1 de febrer de 2010


La veritat es que no sé molt bé perquè estic escribint aixó. Suposo que per desfogar-me. Sí, deu ser aixó, escriure em relaxa. Tampoc ser perquè no paro un moment de donar voltes al meu cap i penso que seria el millor. T'ho dic? Gran pregunta. I si tu no vols? I si poso la pota? I si acabem pitjor ja del que estem? I si...milions de cops, milions de dubtes. No crec en les indirectes, no m'agraden les coses ambigües, però sembla que a tu si, i només per aquest petit detall estic col·lapsada, sense saber què fer, sense saber què dir. El pitjor és quan em mires, de debó, és gairabé inaguantable; normalment no tinc problemes per mirar la gent als ulls, i menys fixament però amb tu és diferent, com sempre. Amb tu mai res és igual. Ara penso en una cançó que ho descriu molt bé, deia alguna cosa com: podria ser que encara em quedin ganes de patir el teu mal humor, cada cop que et veig capgires el meu món... És ideal no trobes? Però en el fons m'agrada, no saber mai el que em trobaré. Em diuen masoquista per voler-te seguir, jo em considero més aviat enamorada. No m'agrada aquesta paraula, gens ni mica, és com una etiqueta amb sobrenom de tonta. Però és el que sóc o estic, per tu no m'importa. Potser si que semblo una mica tonta, i masoquista i tot. Només em queda dir-te que aquesta parrafada no m'ha servit de res. Segueixo com estava abans, confusa i enamorada.

nO ste ¿

sÉ nu nóm ynartse, elp seugirtni’d i synarap. oN stop rebas is segtipert al arros adilàc o le derf çalg. nO ih ah ser ed trot, òrep copmat led tred. sàtsE tudrep¿ O sé euq on spas no ste¿ òxiA assap èuqrep mos la NÓm led SÉvEr.